Vocabulari de la música

En la música tonal, manera en què es disposen els intervals dins d'una escala.

Subdivisió del valor d'una longa en la notació proporcional.

Mode que usa l'escala diatònica de cinc tons i dos semitons, en la qual estos dos semitons se situen entre el tercer i el quart i entre el sèptim i l'octau dels seus graus.

Mode que, amb la mateixa armadura que el seu relatiu major, se situa a una tercera menor més avall.

En el cant gregorià i bizantí, mode derivat d'un altre mode principal o autèntic.

Amb un temps ni molt ràpid ni molt lent.

Moviment artístic sorgit a Europa i en auge entre els anys 1890 i 1908, nascut com a reacció a les tendències naturalistes i realistes, i que en l'àmbit de la música es caracteritza per la regeneració musical i el gust per tot el que implicara renovació i modernitat.

En la música tonal, acció o efecte de passar d'una modalitat o d'una tonalitat a una altra.

En la música electroacústica, modificació d'alguna característica de l'ona sonora, com ara la freqüència o l'amplitud.

Modulació basada en la coincidència de sons enharmònics.