Recepcionar

dues persones comproven el lliurament d'un paquet

Recepcionar és un verb adequat en català, però no és sinònim de rebre.

El diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans defineix rebre de la manera següent:

  • v. tr.  Algú, prendre, acceptar (allò que li és donat, ofert, tramès, pagat, etc.). Rebre un present. Rebre una cosa en préstec, en penyora. Rebre una gratificació. Rebre el preu dels seus serveis.
  • v. tr. Arribar a algú (allò que li és adreçat, tramès, etc.). Rebre, un destacament, reforços. Rebre una carta, un paquet. Rebre un missatge.

Recepcionar, en canvi, té un sentit específic en dret administratiu, derivat d’aquest rebre més genèric:

  • Rebre un lliurament, comprovar-lo i registrar-ne l'acceptació. Per exemple: recepcionar la documentació, recepcionar una comanda o recepcionar material.

El Consell Supervisor del TERMCAT va normalitzar fa anys el verb recepcionar basant-se, específicament, en aquest motiu: afegeix matisos al significat del verb primitiu (rebre), concretament, la idea de comprovar el lliurament i de fer explícita aquesta recepció. Es tracta d’una forma verbal que es documenta paral·lelament en obres lexicogràfiques franceses (réceptionner) i castellanes (recepcionar).

La forma recepcionar és un verb anomenat verb de segona generació o verb postnominal, és a dir, que s’ha format a partir d’un substantiu (en aquest cas, recepció) que ja deriva, al seu torn, d’un verb (rebre).

La formació de verbs de segona generació és un recurs compartit per les llengües romàniques, i en català ja es documenten altres verbs semblants. Per regla general, convé evitar l’existència de dues formes verbals vinculades a un mateix substantiu si aquests dos verbs són sinònims (evitem, per tant, *decepcionar, *tensionar o *traïcionar perquè ja tenim decebre, tensar i trair amb el mateix significat). Tanmateix, els verbs de segona generació es poden considerar justificats en els dos supòsits següents:

  1. Quan la forma verbal de primera generació s’ha perdut o es considera arcaica. Per exemple, flexionar (derivat de flexió), en substitució de flectir, que sona arcaic.
  2. Quan el verb de segona generació té un significat diferent del de primera generació, hi afegeix un matís o és una forma verbal pròpia d’un llenguatge d’especialitat.

El diccionari normatiu recull una llarga llista de verbs de segona generació que serien exemples d’aquest segon supòsit, com ara:

annexar ⮞ annexió ⮞ annexionar
fondre ⮞ fusió ⮞ fusionar
promoure ⮞ promoció ⮞ promocionar
reglar ⮞ reglament ⮞ reglamentar
revoltar ⮞ revolució ⮞ revolucionar

 

[Font: TERMCAT]