Nota

• Àmbit: Espanya
• En dret penal, aquest concepte és rellevant en el marc del delicte d'estafa, en el del delicte societari d'imposició o aprofitament d'acords lesius i també en el del delicte de falsedats. En primer lloc, en el Codi penal (CP) del 1973, la comissió de l'estafa mitjançant l'abús de signatura en blanc constituïa una modalitat agreujada d'aquest delicte (art. 529.3). Aquell precepte es correspon amb l'article 250.1.4 del CP del 1995, que estableix una modalitat agreujada semblant, que consisteix en la comissió de l'estafa mitjançant l'abús de signatura d'una altra persona, com per exemple la de la Sentència del Tribunal Suprem de l'1.2.2002, ponent: Delgado García; en què l'autora aconsegueix que la víctima signi dos fulls en blanc dient-li que la neta d'aquesta última els necessita per als deures de l'escola i després els emplena amb un reconeixement de deute.
  La nova regulació del CP del 1995 és més àmplia, ja que inclou tant els casos d'abús de signatura en blanc, com aquells en què s'altera un document signat que no estava en blanc. La raó que explica que l'abús de signatura d'una altra persona sigui considerada una circumstància que determina l'existència d'un tipus agreujat d'estafa és la importància del mitjà emprat per a cometre l'engany penalment rellevant. Hi ha essencialment dues interpretacions de l'abús de signatura en blanc com a modalitat d'estafa agreujada.
  Segons una interpretació restrictiva, qui abusa de la signatura d'una altra persona ha de tenir confiada la complimentació del document, i no n'hi ha prou que el subjecte actiu hagi sostret o trobat el document. En canvi, segons una interpretació més àmplia, també es comet un abús de la signatura d'una altra persona en els casos en què l'autor té el document sota la seva custòdia o l'ha sostret, sense que n'existeixi cap delegació de la complimentació.
  Atès que l'abús de la signatura d'una altra persona és una modalitat agreujada d'estafa, per a poder castigar aquest comportament cal que hi concorrin tots els elements del tipus bàsic de l'article 248 del CP. Per aquesta raó, els casos en què hi ha l'abús de la signatura d'una altra persona -per exemple, el representat que emplena en sentit contrari a la voluntat del titular del patrimoni els documents signats en blanc per aquest últim- però no es compleixin els requisits de l'article 248 del CP (engany, error, acte de disposició i perjudici patrimonial) no es podran subsumir en aquest precepte i, en tot cas, hauran de ser analitzats des de la perspectiva d'altres tipus penals.
  En segon lloc, l'abús de signatura en blanc és una de les conductes recollides en el delicte societari de l'article 292 del CP d'imposició o d'aprofitament d'acords lesius, com a mitjà per a obtenir una majoria fictícia per l'adopció d'un acord lesiu en perjudici de la societat o d'algun dels seus socis. L'abús de signatura en blanc es produeix habitualment en el casos de delegació de vot: el delegat fa servir la seva representació en contra de l'interès del delegant. En el marc d'aquest precepte, també hi ha dues interpretacions del concepte de abús de signatura en blanc, una d'àmplia i una de més restrictiva.
  Segons la interpretació restrictiva, l'abús de signatura en blanc sols es pot produir en el cas que hi hagi prèviament una delegació de vot. Aquesta interpretació es basa en el mateix terme abús: abusa qui ha rebut una facultat que ha d'exercir en un sentit determinat i en fa un ús que no es correspon amb les indicacions fetes pel delegant. En canvi, segons una interpretació més àmplia, per a cometre abús de signatura en blanc no és necessari haver rebut l'encàrrec d'emetre un vot en un determinat sentit, sinó que hi pot haver abús de signatura en blanc tant quan qui el comet té el document sota la seva custòdia -sense haver rebut l'encàrrec de donar-hi un ús determinat -, com en el cas que l'autor hagi accedit casualment al document o, fins i tot, l'hagi sostret.
  En tercer i últim lloc, en relació amb el delicte de falsedats, és possible entendre, d'una banda, que alguns casos d'abús de signatura en blanc, aïlladament considerats, constitueixen falsedats materials (art. 390.1.2 CP), perquè el contingut del document no prové de qui el signa i, per aquest motiu, «indueix a error sobre la seva autenticitat», per bé que es tracta d'una qüestió molt discutida.
  D'altra banda, es planteja la possibilitat que l'abús de signatura d'una altra persona, quan el document no està en blanc, constitueixi falsedats materials de l'article 390.1.1 del CP. En aquest cas, s'hauria d'apreciar un concurs de lleis entre les falsedats i l'article 250.1.4 del CP o, si s'escau, l'article 292 del CP, concurs que es resoldria aplicant la regla de la consumpció (art. 8.3 CP). Així, atès que l'abús de signatura en blanc està expressament prevista tant en l'estafa agreujada de l'article 250.1.4 del CP com en el delicte de l'article 292 del CP, es pot entendre que aquests dos preceptes abracen tot el desvalor de la conducta i, per això, n'hi hauria prou a castigar la conducta seguint l'article 250.1.4 del CP o seguint l'article 292 del CP, segons els casos.