Nota

• Àmbit: Catalunya
• Els testaments comprenien diverses disposicions, però n'hi havia una que era obligatòria perquè fossin vàlids, i era la institució d'hereu. Certament, alguns drets municipals no l'exigien, però en la pràctica tots els testaments contenien aquesta institució. A més, hi havia altres institucions no obligatòries i que eren més o menys habituals. La institució d'hereu en el testament s'esdevenia arreu del Principat i era un requisit inexcusable perquè el testament fos vàlid i efectiu.
  Regia el principi de llibertat per a designar hereu, però, per costum immemorial, en la pràctica ho era un membre de la família del causant i, si era possible, un descendent directe. A més, se seguia el criteri de la primogenitura, amb preferència del fill mascle respecte de la femella i del de més edat respecte del més petit (així van aparèixer les típiques figures catalanes de l'hereu i la pubilla). L'hereu podia ser un menor d'edat, un concebut no- nascut (nasciturus) i, fins i tot, en alguns casos s'instituïa un no-concebut (concepturus). Evidentment, en aquests darrers casos l'efectivitat de la institució depenia del naixement del concebut i, si esqueia, del no-concebut.
  Una causa de pèrdua dels drets successoris (desheretament) era el fet de contraure matrimoni sense el consentiment patern. Altres causes eren la comissió de delictes d'heretgia i de lesa majestat, perquè en tots dos casos com a pena accessòria es confiscaven els béns dels reus que perdien tots llurs drets inherents, entre els quals els hereditaris o successoris que tinguessin.
  Òbviament, l'expectativa d'heretar constituïa, per si mateixa, un element de caràcter patrimonial que qui el tenia transmetia amb la pròpia herència si moria abans que el seu possible causant (els nets tenien el ius representandi respecte a l'herència dels avis si llurs pares havien mort abans que aquells). La designació de l'hereu era lliure i s'havia de determinar directament i clarament per a evitar possibles confusions.
  Normalment es designava un sol hereu, i era la persona (fill, parent o tercer) que es considerava més adient per a continuar la casa. Si hi havia fills o nets, la norma era que l'hereu fos un d'ells; i si no hi havia descendència pròpia directa, s'acostumava a disposar del patrimoni propi a favor d'un membre de la família d'origen, el parent més proper possible. Però també es podia instituir el cònjuge, un tercer o la pròpia ànima. Res no impedia que es nomenessin diversos hereus, que ho havien de ser a parts iguals i amb el dret d'acréixer la porció corresponent amb la dels altres, en cas que aquestes porcions quedessin vacants. Es podia fer així amb tots els fills o amb diversos parents o altres.
  En general, la fórmula utilitzada per a establir la institució consistia a nomenar hereu universal de tots «los bens mobles e inmobles, haguts y per haver, veus, drets, forças y accions, en qualsevol part del mon, per qualsevols causes y rahons». Tanmateix, en alguns casos el testador es limitava a ordenar el lliurament dels seus béns a un subjecte determinat sense fer servir tot aquest formalisme. La institució d'hereu també es podia fer condicionada a alguna exigència del causant, com ara que l'hereu «prengui estat» (es casés), o que hagués de viure a la mateixa vila que el testador (condicions que pretenien assegurar el futur de la casa i del seu patrimoni dins la mateixa família).
  Mort el causant, l'hereu havia d'acceptar l'herència per a prendre'n possessió i, si esqueia, donar compliment a la condició que es podia haver imposat; no obstant això, tenia un termini de trenta anys per a acceptar-la formalment. L'hereu era en tot cas un successor universal en l'herència, entesa com un conjunt de drets i deures. Tot i el termini legalment fixat per a acceptar l'herència o renunciar-hi, les altres persones que hi estaven interessades podien requerir a l'hereu instituït que finalment manifestés la seva voluntat d'acceptar-la o rebutjar-la. Ho podien fer per via judicial els legataris i els creditors del causant. Malgrat tot, l'hereu instituït podia renunciar a l'herència, i aleshores es considerava el que disposés el testament (en cas de substitucions), o bé s'obria la successió intestada.
  Cal tenir en compte que l'hereu, un cop acceptada l'herència, se situava en la posició del causant i que la seva acceptació era irrevocable. Així l'hereu adquiria els béns i els drets de l'herència, però també els deutes i les càrregues, i d'aquests en responia també amb el propi patrimoni. El problema sorgia quan els deutes i les càrregues eren més grans que els béns i els drets; aleshores l'hereu podia renunciar efectivament a l'herència en aquestes circumstàncies. Tanmateix, el dret romà oferia una altra solució -el beneficium inventarii-, és a dir, que la pogués acceptar a benefici d'inventari. D'aquesta manera l'hereu acceptava l'herència, però limitava les seves responsabilitats sobre aquesta al contingut exacte. Feia un inventari dels béns que la integraven (l'havia de començar a fer dins els trenta dies següents al dia en què havia estat cridat a succeir i en un termini màxim de seixanta dies), amb la presència d'un notari que n'havia d'aixecar l'acta corresponent, i també dels creditors coneguts i dels legataris i d'altres que hi tinguessin algun dret o relació. Un cop fet l'inventari, se'n feia constar el valor i l'hereu el signava. Amb l'herència acceptada a benefici d'inventari, l'hereu només responia dels seus deutes i obligacions en funció del valor indicat i amb els béns i els drets que la componien.