Nota

• Àmbit: Espanya
• El pagaré és una promesa de pagament que fa qui el signa i es diferencia de la lletra i del xec perquè aquests contenen una ordre de pagament feta a una tercera persona. El pagaré va ser un títol valor poc utilitzat a l'Estat espanyol fins a principis del segle XXI, però aleshores es va produir un canvi important i el pagaré va desplaçar l'ús generalitzat de la lletra.
  Aquest document s'utilitza tant en el camp financer com en el comercial i normalment, tant els intermediaris financers com les empreses, obtenen crèdit. També es pot utilitzar en operacions comercials: en les compres a terminis qui compra pot signar pagarés a favor de qui ven, que en cas d'incompliment la persona beneficiària pot recórrer al procediment executiu.
  El pagaré és un títol formal que ha de recollir totes les mencions que fixa la Llei canviària i del xec (LCX). La manca d'algun dels requisits que s'indiquen en l'article 94 té com a efecte que el document es deixa de considerar pagaré (art. 95 LCX). Malgrat tot, l'article 95 estableix que determinades omissions dels requisits exigits per l'article 94 poden ser esmenades d'acord amb els criteris que proporciona la Llei.
  L'article 94 de la Llei fixa els requisits formals que ha de complir el pagaré i que són molt semblants al de la lletra de canvi:
  1. La denominació pagaré ha de constar en el mateix document i s'ha d'expressar en el mateix idioma en què s'ha redactat el pagaré. El fet que no existeixi un model oficial de pagaré pot provocar algun problema.
  2. Ha de recollir la promesa pura i simple de pagar una quantitat determinada en euros o en una moneda estrangera convertible admesa a cotització oficial. Aquesta exigència reforça la idea que el pagaré és una promesa de pagament, a diferència de la lletra i del xec. El pagaré no és un reconeixement de deute, encara que és lògica l'existència d'un deute anterior perquè la persona que signa s'avingui a prometre un pagament.
  3. Igual que en la lletra de canvi, el venciment no és un requisit essencial, de manera que el fet de no indicar-lo no invalida el document, perquè la Llei estableix que en el cas que no s'indiqui el venciment es considera que s'ha de pagar a la vista (art. 95 LCX). Pel que fa als diferents sistemes de determinar el venciment, l'article 96 remet a les normes de la lletra de canvi (art. 38 al 42). En el cas dels pagarés amb un venciment que es fixa a un termini que es compta des de la vista, i atès que en els pagarés no hi ha acceptació, la Llei substitueix la presentació a l'acceptació per una presentació a la vista que s'ha de fer respectant els terminis fixats en l'article 27 de la Llei. En aquests casos, la persona que signa el pagaré fa constar la presentació fent servir l'expressió vist o bé una d'equivalent amb la data i la signatura. A partir d'aquest moment es comença a comptar el termini per al venciment (art. 97 LCX).
  4. Lloc on s'ha de fer el pagament. Tampoc no és un requisit essencial del pagaré si s'ha indicat el lloc de l'emissió, o bé, que al costat del nom del signant hi consta el domicili. L'article 95.b estableix que en el cas que en el document no hi figuri un lloc determinat de pagament, es considera que s'ha de pagar al lloc d'emissió del títol.
  5. El nom de la persona prenedora del pagaré. La Llei exigeix la determinació de la persona a qui s'ha de fer el pagament. El fet que el pagaré sigui un títol a l'ordre fa que el prenedor pugui indicar una tercera persona a qui el signant ha de pagar en el moment del venciment, i a qui s'ha transmès el títol per endós.
  6. La data i el lloc on s'ha signat el pagaré. D'aquests dos requisits només és imprescindible la data. Si no s'expressa el lloc on s'ha emès el títol es considera que s'ha signat al lloc que figura al costat del nom del qui signa. L'article 96 remet a les normes dels articles 8, 9 i 10 de la LCX.
  7. La signatura de la persona que emet el títol. És evident que perquè la promesa de pagament que recull el pagaré sigui vàlida és imprescindible la signatura de la persona a qui s'obliga. La signatura pot ser del lliurador o d'una persona que el representi amb un poder prou ampli per emetre el pagaré.
  El règim jurídic del pagaré és, amb algunes excepcions, pràcticament idèntic al de la lletra de canvi. L'article 96 de la LCX remet a las normes de la lletra.
  A diferència de la lletra, en el pagaré no hi ha acceptació. Pel fet de ser una promesa que fa el lliurador i no una ordre de pagament, no cal que hi hagi una persona que accepti l'ordre. En el pagaré hi pot haver endossants, avalistes i, eventualment, altres obligats del signant, a qui se'ls apliquen les mateixes normes que als endossants i avalistes de la lletra de canvi.
  Pel que fa a les accions del beneficiari no satisfet per a reclamar el pagament i a les possibles excepcions que pot al·legar el qui signa, la Llei remet al règim de la lletra de canvi. L'acció directa és la que s'ha d'exercir contra qui signa i els possibles avalistes, i la de regrés la que s'adreça contra els endossants i els avalistes corresponents. No és necessari el pretest per a exercir l'acció directa, mentre que sí que ho és per a exercir l'acció de regrés.
  La LCX fixa en els articles 89 i 90 el termini d'exercici de les accions, el còmput i la interrupció.