Nota

• Àmbit: Illes Balears
• V. t.: càrregues familiars n f pl
• V. t.: donació entre cònjuges n f
• V. t.: parament de la casa n m
• V. t.: règim de separació de béns n m
• La Llei 18/2001, del 19 de desembre, de parelles estables va ser la cinquena llei dictada en aquesta matèria per les diverses comunitat autònomes, ja que, anteriorment, havien legislat sobre aquest tema Catalunya, Aragó, Navarra i la Comunitat Valenciana. Posteriorment, s'han aprovat altres lleis sobre la matèria en altres comunitats autònomes, com Madrid, Astúries, Andalusia, Canàries, Extremadura, el País Basc i Galícia.
  És fàcil suposar que aquesta proliferació de lleis sobre el fenomen de les parelles no casades era motivada per la conveniència de donar reconeixement jurídic i regular un model de convivència per a les parelles del mateix sexe, que eren orfes de la possibilitat d'acollir-se a cap instrument legal. Però aquesta motivació va desaparèixer quan la Llei 13/2005, de l'1 de juliol, per la qual es modifica el Codi civil en matèria de dret a contraure matrimoni, de l'Estat, va permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe, per la qual cosa es pot demanar si, actualment, té sentit aquesta multiregulació diversa, dins l'Estat, de les parelles estables, sense establir criteris en molts casos sobre l'aplicabilitat d'una llei o una altra -en el cas de parelles constituïdes entre persones sotmeses a legislacions autonòmiques diferents-, i que regula, a més, les parelles estables de manera molt semblant al matrimoni, sobretot pel que fa als requisits i els impediments. Quan està permès el matrimoni homosexual, té sentit mantenir les dues vies, matrimoni i parella estable?
  D'altra banda, la realitat mostra que, juntament amb aquestes dues figures, n'apareix una altra, encara que no en totes les legislacions autonòmiques, sinó tan sols en les que n'estableixen la inscripció constitutiva. Són les parelles que conviuen, però que no han formalitzat la constitució, amb la inscripció corresponent en el registre especial, com a tal parella. Aquestes parelles no tenen cap règim jurídic que els sigui aplicable; són les parelles de fet sense dret. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que aquest efecte és una conseqüència legítima de la voluntat de la parella de viure al marge de les normes jurídiques, voluntat que els ha de ser respectada. I, en tot cas, si s'han produït situacions d'abús per part d'un dels membres de la parella sobre l'altre que hagi determinat un enriquiment desproporcionat de la primera, els tribunals han posat remei a aquestes situacions, esgrimint teories diverses, i, especialment, la de l'enriquiment sense causa.
  Aquesta proliferació de lleis autonòmiques és conseqüència d'un clar abandó de funcions per part de l'Estat, que hauria d'haver regulat la constitució d'aquestes parelles, les relacions personals, l'extinció d'aquestes i els possibles conflictes entre les diverses legislacions autonòmiques, i deixar per a les comunitats autònomes amb dret civil propi la possible regulació dels aspectes patrimonials i successoris. Del que s'acaba de dir es dedueix que totes les lleis autonòmiques sobre parelles estables s'aproximen, més o menys, a la possible inconstitucionalitat; i si bé no s'han presentat, en el moment corresponent, recursos d'inconstitucionalitat, sí que a qualsevol hora es pot produir la sorpresa, ja que és possible que un jutge o tribunal plantegi una qüestió d'inconstitucionalitat i que aquesta, a més, sigui estimada.
  Pel que fa a la Llei balear, a continuació se n'exposen diversos aspectes, seguint fonamentalment l'ordre dels articles que conté.
  1. DEFINICIÓ DE LA PARELLA ESTABLE I ÀMBIT DE LA LLEI. Al principi d'aquesta entrada s'ha donat la definició de parella estable, tal com resulta de l'article 1, que exigeix la convivència lliure, pública i notòria en una relació d'afectivitat anàloga a la conjugal. L'element de la convivència és essencial per a delimitar la figura de la parella estable. Així ho ha posat en relleu la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (STSJIB) 1/2011, del 3 d'octubre, que disposa que l'article 1 de la Llei 18/2001 vincula la parella estable a la convivència, i, per tant, si aquesta no s'esdevé, jurídicament no hi ha parella estable, encara que, en el cas recollit, la parella s'havia inscrit com a tal en el Registre Especial de Parelles Estables, però un dels membres de la parella residia sempre a Mallorca, mentre que l'altre passava llargues temporades a Veneçuela, de manera que s'havien produït absències fins i tot superiors a l'any, i el Tribunal Superior de Justícia recorda que una de les causes de l'extinció de la parella estable és el cessament efectiu de la convivència durant un període superior a un any (art. 8. c).
  A més de la convivència, el paràgraf segon disposa que els membres de la parella han de complir els requisits i les formalitats que s'estableixen: no estar sota cap impediment i inscriure's voluntàriament en el Registre de Parelles Estables de les Illes Balears. El precepte, a més, indica que la inscripció en aquest Registre té caràcter constitutiu. És una qüestió no pacífica si és preferible el sistema de la inscripció constitutiva -que acosta encara més la parella estable al matrimoni- o l'aplicació de la Llei a les parelles que han conviscut un determinat nombre d'anys -o que tenen descendència comuna-, encara que no s'hagi subscrit cap document ni formalitzat cap inscripció.
  Per a una mentalitat liberal, no és adequat imposar un règim jurídic a les parelles que, precisament, pel fet de foragitar la subscripció de documents i la inscripció en cap registre, han fet una ostentació pública de la voluntat de no estar lligats entre ells per cap règim jurídic. I, en tot cas, si es produeixen situacions d'empobriment d'un dels membres de la parella, a conseqüència de la dedicació a la família o a les activitats de l'altre membre d'aquesta, els tribunals ja han demostrat que es pot derivar la indemnització corresponent basant-se en l'enriquiment sense causa.
  El Registre de Parelles Estables va ser creat pel Decret 112/2002, del 30 d'agost, pel qual es crea el Registre de Parelles Estables i se'n regulen l'organització i la gestió, posteriorment modificat pel Decret 184/2003, del 21 de novembre.
  2. CAPACITAT I REQUISITS PERSONALS. L'article 2 de la Llei especial estableix que poden constituir parella estable els majors d'edat i també els menors emancipats. Altres legislacions -com la de Catalunya i Aragó- imposen la majoria d'edat, i exclouen, per tant, els menors emancipats. La Llei balear no disposa que, a més, s'ha de tenir capacitat d'obrar, però realment s'ha de considerar necessària, si es té en compte que s'exigeix la inscripció de la parella en el Registre i, a més, la submissió expressa de tots dos al règim de la Llei balear, tot el que pressuposa unes declaracions de voluntat i, per tant, la necessària capacitat d'obrar del qui les emet.
  L'article 2.1 recull els impediments per a constituir una parella estable, que són els següents:
  a) Els que estiguin lligats per vincles matrimonials. En canvi, el fet de tenir constituïda una parella estable no és impediment per a contraure matrimoni. La doctrina (Pere A. Munar Bernat) ha assenyalat que aquest impediment és contradictori amb la situació que es pretén regular, atès que és fàcil imaginar que constituirien parelles estables persones separades, però encara no divorciades. Realment, algunes legislacions permeten constituir parelles estables als separats no divorciats. De totes maneres, s'ha de dir que actualment hi ha molts matrimonis que opten per anar directament al divorci sense passar per la separació, i, d'altra banda, mentre no hi ha divorci, no s'ha produït l'extinció del matrimoni.
  b) Els parents en línia recta per consanguinitat o adopció.
  c) Els col·laterals per consanguinitat o adopció fins al tercer grau. Així com totes les legislacions autonòmiques imposen l'impediment relatiu a la línia recta, en la col·lateral l'impediment s'estén sempre fins al segon grau, i algunes legislacions -entre les quals la balear- arriben al tercer grau. d) Els que formen parella estable amb una altra persona, inscrita i formalitzada de la manera adient. Queda clar, per tant, que el fet de tenir una parella de fet no és cap impediment.
  L'article 2, paràgraf segon, disposa que «per a poder acollir-se a aquesta Llei, com a mínim un dels dos membres ha de tenir el veïnatge civil a les Illes Balears i s'exigeix la submissió expressa d'ambdós al règim que estableix». Si s'examinen les diverses lleis autonòmiques, es pot observar que s'acullen a diversos criteris per a establir el règim aplicable a la parella i, especialment, al veïnatge civil, a la residència habitual o a l'empadronament. El problema és que no hi ha unitat de criteri i, per tant, hi pot haver conflictes quan els membres de la parella tinguin punts de connexió amb diverses comunitats autònomes. Ja s'ha dit abans que s'ha de lamentar la inexistència d'una llei general de l'Estat que, entre altres punts, hauria de tocar el dels conflictes entre lleis. A més a més, és clar que es tracta d'una competència legislativa que resulta exclusiva de l'Estat.
  3. INEXISTÈNCIA DE PARENTIU. L'article 3 de la Llei especial estableix que «la formació d'una parella estable no genera cap relació de parentesc entre cada un dels seus membres i els parents de l'altre». Queda eliminat, per tant, el parentiu per afinitat pel que fa a la parella estable, i no hi ha cap vincle de parentiu entre cadascun dels membres de la parella i els parents de l'altre. En aquest punt, la doctrina (M. del Carme Vila Ribas) recorda que ja Florencio García Goyena, en els seus comentaris al Projecte de codi civil del 1851 distingia entre «esposa, parientes o afines», en què aquests últims ocupaven el darrer lloc i menys important.
  Però, malgrat aquesta declaració legal d'inexistència del parentiu per afinitat, la doctrina (Miquel Coca Payeras) ha posat en relleu que, atesa l'equiparació que les disposicions addicionals de la Llei de parelles estables fan d'aquestes respecte del matrimoni, pel que fa al règim dels funcionaris i personal laboral de la comunitat autònoma, i en general respecte de totes les disposicions que entrin dins el marc competencial de les Illes Balears, s'ha de tenir en compte la possible relació d'afinitat entre un membre de la parella i els parents de l'altre, d'acord amb les incompatibilitats per a contractar imposades per aquesta normativa.
  4. REGULACIÓ DE LA CONVIVÈNCIA. En principi, els membres de la parella disposen de llibertat per a regular la convivència. Així ho estableix l'article 4 de la Llei, segons el qual «els membres de la parella poden regular vàlidament per qualsevol forma admesa en dret, oral o escrita, les relacions personals i patrimonials derivades de la convivència, com també els drets i deures respectius». Tot això malgrat l'existència d'unes limitacions que, més endavant, s'exposaran.
  La possibilitat d'autoregulació comprèn tant les relacions personals com les patrimonials. Pel que fa a les primeres, s'ha discutit si, en el marc de les parelles estables, hi ha uns deures fonamentals que no es poden deixar sense efecte en virtut del pacte, similars als imposats als cònjuges pels articles del 67 al 70 del Codi civil espanyol (CC). Es pot apuntar a una resposta afirmativa. En primer lloc hi ha un deure de convivència, ja que aquesta és essencial al concepte de parella estable segons els articles 1 i 8.c de la Llei especial; així ho ha remarcat la STSJIB 1/2011, del 3 d'octubre. Aquest deure de convivència sembla que ha d'incloure l'obligació de mantenir-se fidel a la parella, ja que la noció jurídica de parella estable exigeix una afectivitat anàloga a la conjugal. El respecte dels membres de la parella entre si és una exigència natural de la condició humana. I la Llei especial estableix l'ajuda mútua, quan imposa l'obligació d'alimentació entre els membres de la parella (art. 6). La doctrina (Vila Ribas) ha assenyalat que s'ha de tenir en compte, en aquest punt, que els membres de la parella queden afectats per les causes d'indignitat i desheretament establertes per la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació de dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, una de les quals fa referència a l'incompliment dels deures familiars, per la qual cosa s'ha de partir de l'existència d'aquests deures primaris que no es poden deixar sense efecte per la voluntat de la parella.
  Respectant, però, aquests principis, els membres de la parella poden regular vàlidament totes les qüestions que afecten la convivència, relatives a l'organització domèstica i al comportament de cadascun dels membres de la parella dins d'aquesta i a la possibilitat que algun dels familiars pròxims dels membres de la parella convisquin amb ells, com també la fixació del domicili.
  Pel que fa a les relacions patrimonials, la llibertat de pacte és àmplia, ja que l'article 5, quan regula el règim econòmic de la parella, comença dient «si no hi ha pacte». S'ha discutit en la doctrina si la parella estable pot pactar un determinat règim econòmic i, concretament, el de guanys. La doctrina (José A. Torres Lana) ha manifestat que l'obstacle més important per a permetre aquesta possibilitat podria venir de la falta de publicitat formal d'un pacte d'aquest tipus, ja que no se n'estableix l'accés al Registre Civil o al Registre de la Propietat o Mercantil i, per tant, els tercers interessats no podrien tenir coneixement de l'existència d'un pacte d'aquest tipus. La possibilitat de pactar el règim de separació de béns és redundant, atès que és el sistema legal supletori previst per l'article 5.4 de la Llei especial. I, pel que fa al règim de participació, tal vegada podria encaixar dins les facultats que l'article 4.1 dona als membres de la parella per a regular les compensacions econòmiques en el cas d'extinció de la convivència, de què es tracta seguidament.
  L'article 4.1 de la Llei especial estableix que «també poden regular les compensacions econòmiques per al cas d'extinció de la convivència, amb el límit dels drets mínims que estableix aquesta Llei, els quals són irrenunciables fins al moment en què són exigibles». El text legal és prou clar quan considera que ni la pensió periòdica ni la compensació econòmica establertes per l'article 9 poden ser objecte de renúncia anticipada. Tan sols podria ser vàlid el pacte que n'establís un possible increment. Pel que fa als drets successoris -i s'ha d'anticipar en aquest punt que, per indicació de l'article 13, són els mateixos que els que corresponen al cònjuge vidu segons la Compilació del dret civil de les Illes Balears-, no n'és factible la renúncia, ja que es tracta de drets que encara no han nascut, sinó que se situen en la simple expectativa. En tot cas, i com disposa l'article 4.2, la renúncia no serà vàlida si no és a partir del moment en què neixen aquests drets, o sigui, del moment en què són exigibles.
  El paràgraf segon de l'article 4 estableix els límits generals a la possibilitat de pacte, i assenyala que «no es pot pactar la constitució d'una parella estable amb caràcter temporal ni sotmesa a condició». En realitat, el precepte no és congruent amb l'article 8.b, que estableix l'extinció de la parella per la simple voluntat d'un dels membres notificada de manera fefaent a l'altre, sense necessitat de respectar un període mínim de convivència i, d'altra banda, la parella es constitueix sota la condició purament potestativa que cap dels seus membres no declari la voluntat de no continuar lligat. Però s'han de guardar les formes, i per això queda bé que la Llei assenyali la impossibilitat de constituir la parella per a un temps determinat o sota condició. També assenyala l'article 4.2 que «són nuls els acords contraris al dret i els que limitin la igualtat de drets que corresponen a cada membre de la parella». D'aquesta manera, serien nuls els pactes que anessin en contra dels principis o deures generals de caràcter personal dels quals abans s'ha parlat o els que perjudiquin, d'entrada, un dels membres de la parella en benefici de l'altre, ja que sempre s'ha de guardar la deguda reciprocitat.
  5. RÈGIM ECONÒMIC DE LA PARELLA. La regulació que fa l'article 5 del règim econòmic de la parella comença per salvar la possibilitat de pacte, i estableix a continuació, i en absència d'aquest, un règim de contribució a les càrregues molt similar al que recull la Compilació per al matrimoni. El paràgraf primer del precepte indicat disposa que «si no hi ha pacte, cada un dels convivents ha de contribuir al sosteniment de les càrregues familiars en proporció als seus recursos econòmics, i s'entén com a contribució el treball per a la família». Efectivament, són les paraules emprades per l'article 4.1 de la Compilació.
  Tanmateix, a continuació la Llei especial aprofundeix en conceptes que la Compilació ni tan sols toca, i així, recull -encara que de manera indirecta- el concepte de càrregues familiars i llista quines seran aquestes, en una enumeració que s'ha d'entendre ad exemplum, ja que l'encapçalen les paraules «i especialment». L'article 5.2 estableix que «tenen la consideració de despeses per al sosteniment de les càrregues familiars les necessàries per al manteniment de la parella i dels fills, comuns o no, que convisquin amb ells, d'acord amb els usos socials i el nivell de vida de la parella». Destaca del precepte la referència a convivents i fills, amb exclusió, per tant, d'altres familiars. Quant als fills, l'obligació de mantenir-los abasta tant els fills comuns com els que són d'un sol dels convivents, sempre que convisquin amb la parella estable. La doctrina (M. Pilar Ferrer Vanrell) ha posat en relleu que és possible que els fills no comuns rebin aliment del pare o la mare no convivent, i en aquest cas no sembla lògic que el seu manteniment entri dins les càrregues familiars de la parella. Per això aquesta autora proposa que el manteniment dels fills no comuns serà considerat càrrega de la parella sempre que no estigui cobert d'una altra manera i en la part que ho necessitin. La Llei especial tampoc no fa referència a la possibilitat que els fills que conviuen amb la parella tinguin capacitat econòmica, ja que no assenyala si, en aquest cas, estarien obligats a contribuir a les despeses. Seguint l'autora abans indicada, possiblement són aplicables al cas vist els articles 155.2 i 165.2 i 165.3 del CC, que, en cas de pàtria potestat, fan referència a la contribució equitativa a les càrregues familiars dels fills amb capacitat econòmica.
  D'altra banda, el precepte que es comenta conté una referència als usos socials i al nivell de vida de la parella com a elements indicadors de l'extensió de les despeses destinades al pagament de les càrregues familiars. També aquí la Llei de parelles estables ha millorat el nivell de la Compilació, ja que no hi ha, en aquesta, cap referència a aquests elements, tot i que la doctrina els havia posat de manifest nombroses vegades.
  A continuació l'article 5.2 fa l'enumeració -no limitativa- de les possibles despeses adreçades al sosteniment de les càrregues familiars, i assenyala les següents:
  a) «Les originades en concepte d'aliments, en el sentit més ampli». El fet que es parli d'aliments «en el sentit més ampli», i que abans s'hagin considerat els usos socials i el nivell de vida de la parella com a elements mesuradors de l'extensió de la despesa, determina que entrin dins la noció d'aliments no solament els indicats per l'article 142 del CC (habitació, vestit, educació, instrucció i assistència mèdica), sinó també els orientats al desenvolupament de la personalitat dels membres de la família -com poden ser un màster o estudis a l'estranger- o, fins i tot, al lleure -i aquí es poden incloure un viatge familiar o el lloguer d'una casa per a les vacances.
  b) «Les de conservació de l'habitatge o altres béns d'ús de la parella». El precepte parla, tan sols, de despeses de conservació o manteniment, per la qual cosa la rehabilitació o les reparacions extraordinàries quedarien fora del precepte i serien a càrrec del seu propietari. També es pot donar el cas que l'habitatge familiar, o la casa de vacances o caps de setmana, sigui propietat d'un dels convivents; malgrat això, les despeses destinades a la conservació seran a càrrec de la parella.
  c) «Les originades per les atencions de previsions mèdiques i sanitàries». El precepte fa referència a previsions, ja que l'assistència mèdica i sanitària entra dins la noció d'aliments. És evident, però, que dins el concepte de càrregues entrarien altres previsions no necessàriament mèdiques o sanitàries, com ara les pòlisses d'assegurances sobre la vida o relatives als béns d'ús comú de la família, cas de l'habitatge familiar.
  En canvi, la Llei especial estableix que «no es consideren despeses comunes les derivades de la gestió i de la defensa dels béns propis de cada membre, ni les que, en general, corresponen a l'interès exclusiu d'un dels membres de la parella».
  Ja s'ha vist abans que cadascun dels membres de la parella ha de contribuir al pagament de les despeses en proporció amb els recursos que té i considerant com a contribució el treball per a la família, segons el que disposa l'article 5.1. Però la Llei especial, de manera semblant a la Compilació, regula també la responsabilitat davant tercers, i estableix, en primer lloc, la responsabilitat del convivent que hagi contret l'obligació, i assenyala després la responsabilitat subsidiària de l'altre convivent quan es tracti d'una obligació destinada a l'aixecament de les càrregues familiars i entri dins els usos socials i nivell de vida familiar. Segons l'article 5.3, «cada membre de la parella respon amb els seus béns del compliment de les obligacions que hagi contret. Tot i així, de les causades per l'aixecament de les càrregues familiars, n'és subsidiàriament responsable l'altre membre, sempre que siguin adequades a l'ús social i al nivell econòmic de la parella». En algun cas s'ha dit -en relació amb el precepte similar que regula la qüestió en el matrimoni- que hagués estat millor establir una responsabilitat solidària en comptes de subsidiària, ja que aquesta complica les coses al creditor, pel fet que ha de demostrar prèviament la insolvència del convivent que ha contret el deute. Tanmateix, no és necessari un judici previ contra el convivent deutor, sinó que, en un mateix procediment, es pot demandar tots dos, assenyalant que a un se'l demanda amb caràcter principal i a l'altre per al cas que no tingués béns o no fossin suficients per a cobrir el deute.
  La constitució de la parella estable no comporta cap limitació per als membres que la formen, ja que, segons que recull l'article 5.4, «cada membre de la parella conserva el domini, el gaudi i l'administració dels seus béns, com també dels que adquireixi durant la convivència». El precepte no estableix cap excepció; per tant, la possibilitat de venda dels béns de què cadascun dels convivents sigui propietari s'estén també als destinats a un ús familiar, com és l'habitatge mateix.
  El precepte acaba en un apartat cinquè, segons el qual «en totes les relacions patrimonials, si hi consta convivència, serà d'aplicació supletòria l'article 4 de la Compilació de dret civil de les Illes Balears». Aquest paràgraf va ser introduït en la Llei de parelles estables per la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, i tenia per objecte equiparar la parella estable al matrimoni quant a les causes d'indignitat successòria i desheretament, que van ser estructurades a fi d'incloure les fonamentades en la violència domèstica, de manera que possibilitava la revocació de les donacions entre els convivents si s'hagués produït alguna de les causes recollides en la Llei. S'ha d'indicar, però, que l'article 4 de la Compilació no tan sols regula les donacions entre cònjuges, sinó també l'administració per un cònjuge dels béns de l'altre i la contribució a les càrregues dins el matrimoni. Llevat d'aquesta darrera matèria -a la qual la Llei especial es refereix de manera concreta-, sí que es podria considerar inclòs dins la remissió el que fa referència a l'administració dels béns de l'altre cònjuge, ja que, a més, les disposicions de l'article 4.2 de la Compilació sobre aquest punt resulten lògiques.
  6. DRET D'ALIMENTS. El dret dels convivents a reclamar l'un de l'altre els aliments és la plasmació, dins la parella estable, de les obligacions de socors i ajuda mútua establertes en el matrimoni pel CC. Per això, l'article 6 indica que «els membres de la parella estable tenen l'obligació de prestar-se aliments, i se'ls ha de reclamar amb prioritat sobre qualsevol altra obligada legalment». Si la parella estable implica una convivència lliure, pública i notòria, en una relació d'afectivitat anàloga a la conjugal, segons l'article 1, és lògica l'existència d'una obligació alimentària recíproca.
  El precepte no indica quin és l'abast d'aquests aliments, però ja ho disposa l'article anterior, per la qual cosa és aplicable aquí tot el que s'ha dit abans.
  El recíproc dret d'aliments va associat a la convivència i, per tant, si la parella no conviu desapareix aquest dret, sense perjudici de la possibilitat d'existència aleshores de la pensió periòdica a la qual fa referència l'article 9.
  Com s'ha vist, l'article 6 no tan sols estableix un recíproc dret d'aliments sinó que indica, a continuació, que «se'ls ha de reclamar amb prioritat sobre qualsevol altra obligada legalment». La doctrina (Beatriz Verdera Izquierdo) ha indicat que el precepte té semblança amb l'article 1399 del CC, que, en tractar la liquidació de la societat de guanys, disposa que s'han de pagar en primer lloc els deutes d'aliments; però, en canvi, l'article 6 sembla que determina que s'han de reclamar els aliments al convinent amb prioritat a qualsevol altra persona obligada a prestar-los, com poden ser els pares o fills del que ha d'alimentar. En realitat, el precepte s'ha de posar en relació amb l'article 144 del CC, que assenyala l'ordre en què s'han de reclamar els aliments quan hi ha diverses persones obligades a prestar-los, i situa, en primer lloc, el cònjuge. D'acord amb l'article 6, si en comptes de matrimoni hi ha parella estable, aquest primer lloc és ocupat pels membres de la parella.
  7. EQUIPARACIÓ DELS MEMBRES DE LA PARELLA AL CÒNJUGE EN DIVERSES MATÈRIES. Com una mostra més de l'equiparació de la parella estable al matrimoni, l'article 7 assenyala que «els membres d'una parella estable s'entenen equiparats a la posició dels cònjuges quant a l'aplicació de les disposicions relacionades amb la tutela, la curatela, la incapacitació, la declaració d'absència i la de prodigalitat».
  La doctrina (Torres Lana) ha alertat que hi ha un perill evident d'inconstitucionalitat, ja que les matèries indicades són competència exclusiva de l'Estat.
  Mitjançant el precepte, la regulació autonòmica vol posar el convivent en el mateix lloc que el cònjuge en les matèries indicades i, per tant, amb preferència a altres familiars, de manera que, una vegada més, mostra la propugnada equiparació entre parella estable i matrimoni.
  Entre les matèries indicades pel precepte no figura, segons que posa en relleu la doctrina (Verdera Izquierdo), la declaració de mort, que, d'altra banda, està considerada per l'article 8.e causa d'extinció de la parella. De totes maneres, la qüestió no té gaire importància, atès que l'article 2042 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) estableix que la pot instar «part interessada» o el Ministeri Fiscal, i és clar que el convivent té més que ningú altre la noció de part interessada, ja que, en virtut de la declaració de mort del convivent, queda extingida la parella estable i té els drets successoris que recull l'article 13.
  8. EXTINCIÓ DE LA PARELLA ESTABLE. Si la parella estable es fonamenta en la convivència, realment, i com ha indicat la doctrina (Munar Bernat), totes les causes d'extinció legalment establertes es redueixen a una, que és el cessament de la convivència. Les causes d'extinció indicades per l'article 8 són les següents:
  a) «Per mutu acord». Esdevé una causa comuna a la parella estable i al matrimoni, ja que tant l'una com l'altre es fonamenten en la voluntat d'estar lligat amb el vincle corresponent.
  b) «Per voluntat d'un dels membres notificada de forma fefaent a l'altre». Aquesta causa d'extinció és característica de la parella estable, ja que, en el matrimoni, necessàriament s'ha de dictar la corresponent resolució judicial de divorci, declarativa de l'extinció. I encara que aquesta situació continua, la Llei 15/2005, del 8 de juliol, per la qual es modifiquen el Codi civil i la Llei d'enjudiciament civil en matèria de separació i divorci, de l'Estat, ha simplificat molt les coses, perquè n'hi ha prou amb la voluntat unilateral d'un dels cònjuges perquè el divorci es declari, sempre que hagin transcorregut tres mesos des del casament. Les crítiques que es van adreçar contra la Llei de parelles estables afirmant que, com que permetia l'extinció per la voluntat unilateral d'un dels membres, consagrava una espècie de repudiació, a més d'anar contra la disposició segons la qual la parella estable no es pot constituir amb caràcter temporal, han perdut completament força, davant la idea segons la qual tant la parella estable com el matrimoni no poden tenir un altre fonament que la voluntat permanent d'estar lligats amb aquest vincle. El precepte parla de notificació fefaent, però s'ha considerat que aquest precepte exigeix una notificació efectiva, rebuda per l'altre membre de la parella, sense exigir que aquesta notificació es practiqui de manera notarial, malgrat que sempre serà recomanable acudir a un sistema per mitjà del qual es pugui demostrar el fet d'haver enviat correctament la notificació.
  c) «Pel cessament efectiu de la convivència durant un període superior a un any». S'ha dit que la paraula efectiu sobra, ja que el cessament, o és efectiu o no és cessament. De totes maneres sembla que, en el propòsit de l'òrgan legislador, aquesta paraula pot significar que, al llarg de l'any, no hi hagi hagut temporades en què s'ha tornat a reprendre la convivència. D'altra banda, és clar que queden exclosos els casos de cessament de la convivència per causes justificades, com poden ser els motius laborals.
  d) «Pel matrimoni d'un dels membres». El precepte consagra la preeminència del matrimoni sobre la parella estable, ja que la constitució de parella estable per part d'un dels cònjuges no és per se causa de dissolució del matrimoni, a banda que no és possible aquesta situació, ja que no poden constituir parelles estables els lligats amb vincles matrimonials. Però, a la inversa, no constitueix impediment per a contraure matrimoni formar part d'una parella estable, atès que el matrimoni en comporta l'extinció.
  e) «Per la mort o declaració de mort d'un dels integrants». En aquest cas -com es veurà- el sobrevivent té els mateixos drets successoris que, segons la Compilació, corresponguin al cònjuge vidu.
  El paràgraf segon de l'article 8 assenyala que «els dos membres de la parella estan obligats, encara que sigui de manera separada, a deixar sense efecte la declaració formal que s'hagin atorgat». S'ha de dir que es tracta d'una obligació desproveïda de sanció, ja que l'única conseqüència jurídica és que els membres de la parella no en poden constituir cap altra mentre no es produeixi la cancel·lació de la inscripció registral. I és clar que l'extinció de la parella es produirà per la concurrència de la causa d'extinció, independentment que s'hagi posat en coneixement o no del Registre especial, com confirma la STSJIB 1/2011, del 3 d'octubre.
  Finalment, l'article 8 estableix que «l'extinció de la parella estable implica la revocació dels poders que qualsevol dels membres hagués fet a favor de l'altre». És una disposició semblant a la que conté l'article 102.2 del CC. Al convivent que hagi atorgat els poders li interessa presentar-se al Registre especial per a fer constar l'extinció de la parella i comunicar fefaentment a l'altre convivent la revocació dels poders, i evitar-ne així un mal ús. Tanmateix, aquestes precaucions, clarament, no són necessàries, ja que la revocació es produeix ipso iure, pel fet que hi ha una causa legal d'extinció.
  9. EFECTES DE L'EXTINCIÓ EN VIDA. Els articles 9 i 10 de la Llei especial estableixen els efectes de l'extinció de la parella en vida dels convivents. En aquest sentit, es contraposa a l'article 13, que estableix el règim successori i, per tant, els efectes de l'extinció de la parella quan mor un dels membres.
  D'entrada l'article 9 assenyala els efectes fonamentals de l'extinció en vida de la parella, que es poden resumir en la possibilitat de demanar una pensió periòdica o una compensació econòmica. Totes dues venen orientades pel propòsit de resoldre situacions injustes, però hi ha entre elles una diferència fonamental. La pensió periòdica mira cap al futur, especialment els primers anys següents a l'extinció de la parella, en què un dels convivents es trobi en una situació de necessitat; en canvi, la compensació econòmica mira al passat, ja que respon a una desigualtat del patrimoni dels convivents a l'extinció de la parella que podria tenir la consideració d'enriquiment injust. Es tracten a continuació.
  Pel que fa a la pensió periòdica, l'article 9.1 de la Llei especial estableix que «quan la convivència cessi, qualsevol dels membres pot reclamar de l'altre el pagament d'una pensió periòdica, sempre que la necessiti per atendre adequadament el seu manteniment i es trobi en un dels casos següents: a) que la convivència hagi disminuït la capacitat del sol·licitant per a obtenir ingressos, i b) que la cura de fills comuns al seu càrrec impedeixi o dificulti seriosament la realització d'activitats laborals.»
  Aquesta pensió periòdica no és una manifestació del dret d'aliments, si bé s'extingeix per les causes generals d'extinció dels aliments que indica l'article 10.2. Precisament, el dret d'aliments té sentit quan la parella conviu, i deixa de tenir-ne quan ja s'ha extingit la parella. Com assenyala la doctrina (Ferrer Vanrell), la pensió periòdica s'ha de considerar com el preu de la reinserció en el món laboral, o bé perquè durant la convivència de la parella un dels convivents se n'ha apartat, o bé perquè circumstàncies derivades de la convivència (especialment, la cura dels fills comuns) impedeixen reprendre les activitats laborals.
  Seria injust que la pensió periòdica tingués un caràcter permanent, ja que, en la realitat, tracta de solucionar una situació transitòria, per la qual cosa n'és una característica la temporalitat. En aquest sentit, l'article 10.2 disposa que «el dret de pensió previst en el punt 1.a de l'article anterior [basat en la disminució de la capacitat per obtenir ingressos a conseqüència de la convivència] s'extingeix en un termini de tres anys, comptadors des del pagament de la primera pensió, per les causes generals d'extinció del dret d'aliments [que es troben en els articles 150 i 152 del CC], i en el cas que el receptor contragui matrimoni, constitueixi parella estable o convisqui en relació afectiva anàloga a la conjugal amb una altra persona.»
  En canvi, continua l'article 10.2, «el dret que recull el punt 1.b de l'article anterior [la cura dels fills comuns com a causa impeditiva o dificultant de la realització d'activitats laborals], s'extingeix quan l'atenció als fills cessi per qualsevol motiu o aquests arribin a la majoria d'edat o s'emancipin, llevat dels supòsits d'incapacitació». Aquesta darrera paraula porta a la conclusió que s'ha de tractar d'una incapacitació judicialment declarada, perquè ningú no pot ser declarat incapaç si no és per sentència judicial i en virtut de les causes que estableix la llei, segons l'article 199 del CC, que comporti una situació en què el fill no es pot autogovernar a conseqüència de malaltia física o psíquica, d'acord amb l'article 200 del CC. Les situacions de discapacitat que no han donat lloc a sentència d'incapacitació no entrarien dins aquest concepte.
  L'article 10.3 assenyala que «la pensió pot ser modificada o extingida en el supòsit que canviïn les circumstàncies que la produïren». Això pot passar especialment en el cas en què la pensió periòdica és motivada per la cura dels fills comuns, que normalment és més intensa els primers anys.
  Quant a la compensació econòmica, com s'ha dit abans, mira cap al passat i tracta de posar remei a una situació de desigualtat patrimonial entre els convivents quan la parella s'extingeix, que pugui ser considerada d'enriquiment injust. Segons l'article 9.2, «el convivent perjudicat pot reclamar una compensació econòmica quan la convivència hagi suposat una situació de desigualtat patrimonial entre tots dos membres de la parella, que impliqui un enriquiment injust i s'hagi produït un dels supòsits següents: a) que el convivent hagi contribuït econòmicament o amb el seu treball a l'adquisició, la conservació o millora de qualsevol dels béns comuns o privatius de l'altre membre de la parella, i b) que el convivent s'hagi dedicat amb exclusivitat o de manera principal a la realització de treball per a la família.»
  L'examen del precepte duu a la conclusió que, per a la procedència de la compensació econòmica, s'han de donar una sèrie de condicionants.
  En primer lloc, una desigualtat dels patrimonis dels convivents en el moment d'extinció de la parella, però, òbviament, aquesta desigualtat ha de ser una conseqüència dels casos que recullen els apartats a i b, sense que pugui tenir transcendència qualsevol desigualtat patrimonial, que podria ser donada pel fet de ser ja diferents els patrimonis dels convivents quan va començar la convivència, pel fet d'haver rebut un d'ells donacions o herències durant la convivència o per qualsevol altra causa.
  Perquè aquesta desigualtat patrimonial sigui rellevant ha de ser motivada, segons l'article 9.2a, per una contribució econòmica, o de treball, a l'adquisició, la conservació o millora de qualsevol dels béns comuns o privatius de l'altre membre de la parella. El precepte és clar pel que fa al cas d'haver-se destinat l'aportació econòmica, o de treball, a l'adquisició, la conservació o millora d'un bé privatiu de l'altre membre de la parella, però planteja algun dubte quan es tracta de béns comuns. En aquest cas hauria de quedar ben clar, per a la procedència de la compensació econòmica, que l'aportació del membre de la parella que reclama ha estat molt per damunt del que correspondria d'acord amb la seva quota de copropietat del bé comú.
  La doctrina (Ferrer Vanrell) ha assenyalat que l'aportació econòmica del convivent que reclama ha de ser per causa distinta de la donació, atès que, en cas de donació, en pertocaria la revocació, d'acord amb l'article 4.3. de la Compilació, aplicable en virtut de l'article 5.5 de la Llei especial, segons el qual en totes les relacions patrimonials de la parella, si hi consta convivència, és aplicable de manera supletòria l'article 4 de la Compilació. De totes maneres, es podria considerar que el convivent que ha realitzat aquesta aportació econòmica, encara que sigui per mitjà de donació, té la possibilitat d'optar per l'exercici de l'acció revocatòria o per demanar la compensació econòmica, de manera que fins i tot en pot plantejar la demanda d'una manera alternativa o subsidiària.
  El treball que recull l'article 9.2a és treball efectuat per i en benefici de l'altre convivent; no es tracta del treball per a la família, ja que l'apartat b del mateix precepte es refereix a aquest darrer. Es tracta dels casos en què un dels membres de la parella treballa a l'empresa o al despatx de l'altre sense retribució o amb retribució insuficient.
  En canvi, el treball per a la família pot donar lloc, per si mateix, a la compensació econòmica, sempre que el qui la reclama s'hi hagi dedicat d'una manera exclusiva o principal, i s'hagi produït la desigualtat patrimonial indicada abans. En aquest cas, com ha indicat la doctrina (Ferrer Vanrell) es tracta clarament d'un mecanisme compensatori de participació d'un dels convivents en els guanys de l'altre, pel simple fet d'haver conviscut. En realitat, és el clàssic mecanisme reparador o compensatori dels règims de separació quan deixen de ser d'absoluta separació de béns i avancen cap al règim de participació.
  En tots els casos en què la compensació econòmica sigui pertinent, el pagament «s'ha de fer efectiu en el termini màxim de tres anys, amb l'interès legal que s'hagi reconegut. S'ha de pagar en metàl·lic, llevat que hi hagi acord entre les parts o decisió judicial per causa justificada que n'estableixi el pagament en béns». S'ha de dir que la referència a l'interès legal no exclou la possibilitat que es pacti un interès superior.
  Tant la pensió periòdica com la compensació econòmica s'han de reclamar en el termini d'un any des de l'extinció de la parella, tal com ho disposa l'article 10.1 de la Llei especial. Encara que el precepte no parli de caducitat ni empri l'adverbi necessàriament, els termes amb què s'expressa («la reclamació dels drets que recull l'article anterior s'ha de fer en el termini d'un any des de l'extinció de la parella») comporten una obligació legal de deduir la reclamació dins el termini expressament assenyalat, i això no encaixa en les possibilitats d'interrompre el termini que són pròpies de la prescripció; a més a més, és convenient eliminar les situacions d'incertesa, per la qual cosa sembla lògic que aquestes reclamacions no es puguin produir quan ha passat un any des de l'extinció de la parella estable.
  Finalment, l'article 10.5 disposa que «la pensió i la compensació són compatibles, però la reclamació s'ha de fer conjuntament perquè es puguin ponderar adequadament». El precepte no indica com es pot fer aquesta ponderació, per la qual cosa la qüestió queda a l'arbitri judicial. En tot cas, si hi ha concurrència conjunta de pensió i compensació, sembla lògic calcular en primer terme la compensació i, segons l'entitat d'aquesta, fer variar l'import de la pensió.
  10. GUARDA I RÈGIM DE VISITA DELS FILLS. L'article 11 de la Llei especial assenyala, en l'apartat 1, que «en el supòsit de ruptura de la convivència en vida d'ambdós membres de la parella, aquests poden acordar el que considerin oportú quant a la guarda i custòdia dels fills comuns, el règim de visites, de comunicació i d'estades. No obstant això, el jutge pot moderar equitativament el que s'acordi, quan ho consideri lesiu per a un dels membres de la parella o per als fills».
  Superades reticències del passat, avui es considera fora de dubte la possibilitat que els pares, independentment de l'estat civil en què es trobin, puguin pactar aquests aspectes de la filiació, si bé amb respecte -segons que ha assenyalat la doctrina (Verdera Izquierdo)- a allò que disposen l'article 154 i següents del CC, ja que estableixen les regles generals de les relacions entre pares i fills. Aquests pactes no requereixen cap solemnitat especial, i hi regeix el principi de llibertat de forma. Pel que fa al contingut, poden acollir la modalitat de custòdia compartida, ja que la modificació operada en l'article 92 del CC per la Llei 15/2005, de l'Estat, s'ha d'entendre extensible a les parelles que tenen fills. En tot cas, i com indica el precepte transcrit, el que els pares acorden està sotmès a la moderació judicial, si considera alguns dels pactes lesius per a un dels membres de la parella o per als fills.
  L'apartat 2 de l'article 11 assenyala que «si no hi ha pacte, el jutge o la jutgessa ha d'acordar el que consideri procedent respecte dels fills, en benefici seu i amb l'audiència prèvia d'aquests si tenen suficient judici i, en tot cas, dels majors de dotze anys».
  El precepte imposa l'audiència dels menors si tenen prou judici, i la doctrina (Verdera Izquierdo) ha assenyalat que, amb aquestes paraules, es vol expressar que el menor tingui capacitat per a tenir opinió i la pugui expressar, o sia, la capacitat natural.
  11. L'EXTINCIÓ DE LA PARELLA PER MORT O DECLARACIÓ DE MORT. La mort d'un dels convivents, o la seva declaració de mort, determina l'extinció de la parella estable. La Llei especial dedica al tema dos preceptes. El primer -article 12- assenyala, com a efecte de l'extinció per mort, el fet que determinats béns es transmetin ope legis al sobrevivent, com a dret de predetracció vidual, segons denominació de la doctrina. També es fa una referència a la continuació del sobrevivent en l'arrendament de l'habitatge familiar. I l'article 13 es refereix al règim successori i l'assimila al que recull la Compilació per al cònjuge vidu.
  Segons l'apartat a de l'article 12, el supervivent de la parella té els drets següents: «dret a la propietat de les robes, el mobiliari i els estris que constitueixen l'aixovar de l'habitatge comú, sense que computin en l'haver hereditari. Se n'entenen exclosos els objectes artístics o històrics, els béns de procedència familiar i els de valor extraordinari atès el nivell de vida de la parella».
  El dret al parament de la casa -o, com diu el precepte, a l'aixovar de l'habitatge comú- és un dels denominats per la doctrina drets de predetracció vidual, juntament amb el dret a continuar ocupant la casa comuna un temps limitat i a ser alimentat amb càrrec a l'herència. Tal com ha posat en relleu la doctrina (Vila Ribas), són drets de caràcter familiar i no successori, ja que passen al supervivent per raó de la família que tenia constituïda amb el premort, independentment de quina fos la voluntat d'aquest sobre aquest tema. A més a més, aquests drets estan al marge de la successió, ja que aquesta es regeix per la llei personal del premort -que pot no reconèixer aquests drets-, mentre que la llei que regeix el matrimoni, o la parella estable, és la que determina si corresponen o no al supervivent els indicats drets de predetracció vidual.
  Dels tres possibles drets d'aquest tipus que han quedat indicats, la Llei de parelles estables concedeix al convivent supervivent el parament de la casa, de manera similar a com ho feia l'article 3.3 de la Compilació, encara que amb més precisió, ja que aquest precepte es limitava a parlar de parament de la casa, sense precisar els possibles elements que el componen, mentre que l'article 12 de la Llei especial parla de robes, mobiliari i estris. També és més precisa la Llei especial que la Compilació pel que fa als objectes exclosos, ja que aquesta considerava com a tals les joies i els objectes artístics o històrics de valor considerable; i és clar que la referència a les joies no és pertinent, ja que són del seu propietari i mai no han format part del parament de la casa. En canvi, l'article 12.a que es comenta no fa cap referència a les joies; distingeix, d'una banda, els objectes artístics o històrics, i de l'altra, els de valor extraordinari atès el nivell de vida de la parella, amb la conseqüència de quedar tots dos exclosos de la predetracció, i introdueix una altra categoria de béns exclosos com són els de procedència familiar del membre de la parella premort. Aquests darrers no resulten exclosos en el sistema de la Compilació.
  El fet abans indicat que aquests drets tenen caràcter familiar i no successori es posa també en relleu en el fet, assenyalat pel precepte que es comenta, que no es computen en l'haver hereditari del premort.
  L'article 12, lletra b, estableix que «si el causant era arrendatari de l'habitatge, el convivent té dret a subrogar-se en els termes que estableix la legislació sobre arrendaments urbans». Aquest precepte no calia, atès que l'article 16 de la Llei 29/1994, del 24 de novembre, d'arrendaments urbans, de l'Estat, establia aquest dret en favor del supervivent de la parella de fet.
  A més d'aquests drets que recull l'article 12, que són de caràcter familiar i no successori, l'article següent estableix ja el règim successori aplicable a la parella estable, i disposa que «tant en els supòsits de la successió testada, com en els d'intestada, el convivent que sobrevisqui al membre de la parella premort té els mateixos drets que la Compilació de dret civil balear estableix per al cònjuge vidu». Com es veu, l'assimilació de la parella estable al matrimoni és absoluta.
  D'entrada, no es pot trobar cap ombra d'inconstitucionalitat en relació amb aquest precepte, ni en els referents a les relacions econòmiques de la parella, ja que la comunitat autònoma balear té competència plena per a la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil propi, del qual forma, i històricament ha format part indubtable, el règim econòmic del matrimoni i la successió. El problema podria aparèixer en les comunitats autònomes en què s'ha regulat sobre la parella estable, malgrat no tenir un dret civil propi amb entitat històrica.
  Dins l'equiparació que l'article 13 fa de la parella estable i el matrimoni quant al dret que s'ha d'aplicar a la successió dels seus membres, s'ha de posar en relleu -com ha apuntat la doctrina (Vila Ribas)- l'oblit que l'òrgan legislador ha tingut quan esmenta tan sols la successió testada i la intestada, sense fer cap referència, en canvi, a la successió contractual, la qual és admesa i té, a més, una llarga tradició a Mallorca i a les Pitiüses. Malgrat l'oblit de l'òrgan legislador, és evident que si el títol de la successió és un contracte successori -cosa de moment no possible a Menorca, com és sabut- el sobrevivent té també els mateixos drets que en aquest cas tindria el cònjuge vidu.
  Per tant, el membre de la parella sobrevivent d'entrada té dret a tot el que li hagi deixat el premort en el testament o en el contracte successori. Si aquests falten, té dret a la totalitat de l'herència, a falta de descendent i ascendent. A més a més, i referida la qüestió a Mallorca i Menorca, té dret, en concepte de llegítima, a l'usdefruit de la meitat de l'haver hereditari, si hi concorre amb descendents; dels dos terços, si la concurrència és amb ascendents, i de la totalitat de l'herència en els altres casos. A les Pitiüses la situació canvia, perquè el cònjuge vidu no té per se un dret a la llegítima, per la qual cosa, dins la successió testada o contractual del convivent premort, tan sols té dret al que aquest li hagi deixat en el testament o en el contracte successori. En canvi, dins la successió intestada, té dret a la totalitat de l'herència a falta de descendents i ascendents, i, si aquests existeixen, a l'usdefruit de la meitat de l'herència en concurrència amb descendents, i de dues terceres parts en concurrència amb ascendents, segons l'article 84 de la Compilació.
  De totes maneres, s'ha de tenir en compte que els drets successoris que s'han indicat depenen del veïnatge civil del membre de la parella premort, ja que aquest determina la llei personal aplicable a la seva successió, per la qual cosa s'ha d'aplicar la legislació de Mallorca o Menorca o de les Pitiüses, segons quina sigui aquesta llei personal. També es pot donar el cas que el membre de la parella premort no tingui veïnatge civil a cap de les Illes Balears, ja que l'article 2.2 de la Llei especial balear només l'exigeix a un dels dos membres de la parella. Si s'esdevé aquesta circumstància, la successió del convivent premort no es regeix per la Compilació balear, sinó per la seva llei personal, de manera que es pot donar el cas que el sobrevivent de la parella no tingui cap dret successori, si no li concedeix la llei personal del premort.
  La doctrina (Vila Ribas) ha indicat que els drets successoris del sobrevivent no solament vénen condicionats per la inscripció de la parella estable en el Registre especial -ja que és constitutiva-, sinó també pel fet que la parella continuï convivint plegada. Convé recordar, en aquest punt, que l'article 6.c de la Llei especial assenyala que es produeix l'extinció de la parella estable pel cessament de la convivència durant un període superior a un any, i la STSJIB 1/2011, del 3 d'octubre, determina que, si no existeix convivència, jurídicament no hi ha parella estable.
  12. DISPOSICIONS ADDICIONALS I FINALS. La Llei de parelles estables balear acaba amb dues disposicions addicionals. En la primera formula l'equiparació dels membres de la parella estable als cònjuges, quant a drets i obligacions, si estan sotmesos al règim estatutari dels funcionaris, o al del personal laboral, de la comunitat autònoma de les Illes Balears. En la segona assenyala que «els drets i les obligacions establerts per als cònjuges en el marc normatiu de competències de les Illes Balears s'han d'entendre d'igual aplicació per als membres d'una parella estable». Ha estat objecte de discussió la qüestió de si la disposició s'ha d'entendre referida només al dret públic -en què tothom hi està d'acord- o en general a totes les normes que dicti la comunitat autònoma, tant si són públiques com privades. Com ja s'ha tractat anteriorment, amb la introducció d'un apartat cinquè en l'article 5 de la Llei especial -introducció realitzada per la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears- segons el qual «en totes les relacions patrimonials, si hi consta convivència, serà d'aplicació supletòria l'article 4 de la Compilació de dret civil de les Illes Balears», de fet ja tot el règim econòmic del matrimoni és aplicable a la parella estable, sempre que en la llei reguladora d'aquesta no hi ha hagi cap disposició específica.
  Pel que fa a les disposicions finals, la primera recull l'obligació del Govern balear d'aprovar el corresponent decret de creació del Registre de Parelles Estables -en què s'han d'inscriure necessàriament les declaracions formals de constitució de la parella, com també la modificació i l'extinció corresponents-, i la regulació del seu funcionament, obligació que va acomplir el Govern balear mitjançant el Decret 112/2002, del 30 d'agost, i el Decret 184/2003, del 21 de novembre.
  La disposició final segona imposa al Govern balear l'obligació de regular mitjançant llei el tractament fiscal de la parella, de manera que tracta d'equiparar-lo al del matrimoni sempre que sigui possible. I, realment, així ho va fer mitjançant la disposició addicional única de la Llei 22/2006, de 19 de desembre, de reforma de l'impost sobre successions i donacions. La disposició final tercera habilita el Govern balear per a dictar les disposicions administratives necessàries per al desplegament de la Llei. I la disposició final quarta assenyala que la llei entra en vigor al mes següent de la publicació en el Butlletí Oficial de les Illes Balears.