Nota

• Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
• La contractació d'un servei de caixa de seguretat s'articula mitjançant la signatura del contracte d'ús de caixa de seguretat. Generalment són contractes estandarditzats o tipus en què l'entitat financera s'obliga a posar a disposició dels clients una caixa forta que només es pot obrir amb dues claus, dues targetes o dues contrasenyes: l'una en possessió dels clients i l'altra en possessió de l'entitat financera. L'entitat financera posa a disposició dels clients l'ús exclusiu de la caixa i l'accés únic dins els horaris establerts, i garanteix que ningú més no hi tindrà accés.
  L'entitat financera desconeix les coses que els clients guarden a la caixa de seguretat, de manera que l'entitat, en realitat, no custodia el contingut de manera directa, sinó només d'una manera indirecta, ja que l'obligació que té és garantir que el que hi ha dins no es destrueix ni és retirat per ningú tret dels clients.
  Legalment aquest servei bancari està poc regulat, i únicament apareix enumerat en l'article 63.2.a de la Llei del mercat de valors com a activitat complementària de les empreses de serveis d'inversió i en l'article 52.n de la Llei 26/1988, del 29 de juliol, sobre disciplina i intervenció de les entitats de crèdit, de l'Estat, com a activitat pròpia de les entitats de crèdit.
  La doctrina i la jurisprudència no són unànimes en tractar la naturalesa jurídica d'aquest contracte, atès que té elements propis del contracte de dipòsit i també del contracte d'arrendament. Tot i que l'article 52.n de la Llei utilitza la paraula lloguer quan s'hi refereix, no es pot dir que sigui un contracte de lloguer, atès que els clients no tenen l'ús de la cosa directament, sinó que per a accedir-hi necessiten anar a l'entitat financera en hores d'oficina i identificar-se. Tampoc no és un dipòsit, atès que l'entitat financera no sap què guarden els clients dins la caixa. Majoritàriament, la doctrina considera que és un contracte bancari sui generis o mixt que conté elements propis de l'arrendament, del dipòsit i, fins i tot, del contracte de guarda.
  La regulació del servei de caixa de seguretat és la que convenen l'entitat financera i els clients, si bé es tracta d'un contracte tipus en què els clients estan abocats a acceptar les condicions establertes prèviament pel banc. En els casos en què les condicions són abusives, la legislació de protecció de consumidors i usuaris empara els clients per a demanar la nul·litat de les clàusules abusives.
  Les obligacions dels bancs són les següents: facilitar l'accés als clients a la caixa de seguretat, garantir-los que només ells hi poden accedir, mantenir la idoneïtat de la caixa fent-hi les reparacions i el manteniment oportuns per a evitar que el contingut es pugui fer malbé o que es violi la caixa, i custodiar-la.
  El banc únicament garanteix la integritat de la caixa, és a dir, l'entitat financera garanteix el continent i, només indirectament, garanteix la integritat del contingut.
  L'abast de la responsabilitat del banc ha estat una qüestió debatuda en casos de robatori o de destrucció. En aquestes situacions, s'han plantejat nombrosos problemes pràctics, no tant a l'hora de determinar la responsabilitat de l'entitat financera, sinó en el moment de provar el perjudici dels clients i de quantificar la indemnització. La jurisprudència ha acabat fixant una responsabilitat objectiva sense excepcions, fonamentada en el deure de diligència dels professionals. El banc només resta exonerat en casos de força major, casos que la jurisprudència accepta de manera molt restringida, ja que l'obligació del banc és una obligació de resultat. En aquest sentit, la jurisprudència és contundent a l'hora de considerar que el robatori mai no és un cas de força major, de manera que el banc ha de respondre davant dels clients. El banc respon de la pèrdua, la destrucció o el malmetement del contingut gairebé de manera objectiva. A la pràctica, però, el problema per als clients consisteix a provar què hi havia guardat dins la caixa i el seu valor.
  Per la seva banda, els clients s'obliguen a satisfer un import periòdic pel lloguer de la caixa, a no emmagatzemar-hi objectes perillosos i il·lícits i a fer un ús correcte de la clau i comunicar-ne la pèrdua de manera immediata.
  La validesa d'algunes clàusules que els bancs imposen en els contractes de lloguer de caixes és discutible, ja que es reserven la facultat d'obrir la caixa en cas que els clients no paguin la retribució pactada i de vendre el contingut en subhasta pública per cobrar l'import del lloguer. També és discutible el fet que els bancs puguin impedir que els clients retirin el contingut de la caixa si no estan al corrent dels pagaments de les quotes d'ús de la caixa. És una pràctica abusiva contrària a la normativa de protecció dels consumidors i usuaris.
  A banda de l'àmbit bancari, també es pot concertar aquest servei en altres àmbits, com ara en els establiments hotelers. De fet, els hotels de més de tres estrelles estan obligats a tenir caixes fortes de lloguer a disposició dels clients.