Nota

• Àmbit: Espanya
• L'any 1410, el rei Martí I l'Humà moria sense descendència directa, ja que el seu fill i primogènit, Martí el Jove, rei de Sicília, ja havia mort, i àdhuc un infant seu, és a dir, un net del rei Martí I. A començaments del segle XV, doncs, s'extingia la llarguíssima llista genealògica del Casal de Barcelona, inaugurada a finals del segle IX per Guifré el Pelós. Aquest fet obligà els territoris de la Corona d'Aragó a cercar un nou monarca, procedent d'una altra línia genealògica. Després de llargs debats, es pactà que dos representants de cadascun dels territoris d'Aragó, Catalunya i València, establissin un successor a la corona. Els compromissaris es reuniren en un lloc intermedi, des del punt de vista geogràfic: la ciutat aragonesa de Casp. Els catalans tenien ben clar que pertocava d'ascendir al tron -pel fet de ser la personalitat que entroncava més directament amb l'antiga genealogia del Casal de Barcelona- a Jaume II, comte d'Urgell, dit el Dissortat. Tanmateix, aparegué en els debats la poderosa personalitat del dominic valencià Vicent Ferrer, que assolí el convenciment d'aragonesos i valencians per a escollir un membre de la dinastia castellana dels Trastàmara: Ferran, dit d'Antequera. Amb ell, doncs, s'iniciava el domini d'aquesta dinastia castellana a la Corona d'Aragó.
  Els monarques posteriors no foren gaire beneficiosos per als estats de la Corona. Els conflictes, les guerres cruentes i l'absentisme reial accentuaren la gran crisi que patien els regnes, que ja arrencava del segle XIV, amb l'irregular període de Pere III, i la calamitat de la pesta negra del 1348.
  El rei Ferran I, de fet, només governà del 1412 al 1416. Al Principat de Catalunya, els braços de les Corts i la Diputació del General s'apressaren a obligar el monarca a convocar Corts, prometre fidelitat al marc legislatiu general del país i, àdhuc, es prengué l'acord de compilar, per primer cop, les constitucions i altres lleis de caràcter general, encara que el compromís no donà fruits fins molts anys més tard.
  El succeí Alfons IV el Magnànim (1416-1458), que durant els primers anys de govern fou estretament controlat per les Corts catalanes, la qual cosa el posà molt a la defensiva davant el poder dels braços o estaments del país. El seu regnat tingué una primera part de marcat caràcter bèl·lic, en clara oposició a la casa d'Anjou, i també amb les diverses potències de la Mediterrània occidental: Venècia, Florència i fins i tot el mateix Papat. En aquest context, la reina Joana II de Nàpols morí sense descendència, i el rei Alfons es veié legitimat per a succeir-la. Tanmateix, la reina escollí Lluís d'Anjou, un declarat enemic de la Corona aragonesa. Gènova i Milà, en un primer moment, frenaren les pretensions d'Alfons, que provocà una llarga guerra (1436-1442), i a la fi feu l'entrada triomfal a Nàpols com a nou monarca.
  A partir d'aquell moment, Alfons s'envoltà d'una cort napolitana molt refinada, i fou promotor de les lletres i les arts, dins un context del primer Renaixement italià. De fet, el rei Alfons ja no tornà més als seus estats peninsulars. Allà hi deixà la seva muller, la reina Maria, com a lloctinent. De tota manera, els representants dels regnes demanaren insistentment al rei -sense èxit, però- que tornés, per tal de fer front als greus problemes socials que, uns quants anys més tard, assolarien el país: a tall d'exemple, ja s'albirà l'agra qüestió dels remences, i les divisions, a la capital catalana, entre les capes socials de Barcelona (els partits de la Biga i la Busca).
  Alfons IV fou succeït pel seu germà, el rei Joan II (1458-1479), que, anteriorment, accedí al tron de Navarra en casar-se amb Blanca de Navarra, filla del rei Carles III el Noble. El primogènit d'aquest regne seria Carles, príncep de Viana. Al cap d'uns anys, però, es despertà l'animadversió de Joan II envers el seu fill Carles, sobretot després del seu segon casament, l'any 1447, amb la castellana Joana Enríquez. Al Principat de Catalunya, Carles de Viana tingué una gran popularitat, convertida més endavant en veneració. Mort, però, el príncep, l'any 1461, Joana Enríquez aconseguí la primacia del seu fill, el futur rei Ferran II.
  A Catalunya, l'ambient de crisi i crispació anunciaven una guerra imminent i cruenta. Les altes institucions del país, amb la Diputació del General al capdavant, destituïren jurídicament el monarca, que entrà, però, amb els seus exèrcits i inicià una guerra de deu anys (1462-1472) que deixà el país assolat i arruïnat. A banda dels enfrontaments militars, Joan II volgué el suport diplomàtic de Castella: així, l'any 1469 pogué casar el seu fill Ferran amb Isabel de Castella, germana del rei Enric IV. En aquest tumultuós regnat, es posà de manifest el que ja seria una constant al llarg dels segles següents: l'enfrontament entre una monarquia forastera, d'arrel castellana, i cada cop més autoritària, i les institucions de Catalunya, defensores del sistema pactista, i de fer complir les decisions de les Corts, i el caràcter d'alta jurisprudència de les constitucions de Catalunya, a les quals el rei havia de prometre total fidelitat i compliment.
  El darrer monarca Trastàmara de la Corona caalanoaragonesa, abans de la unió dinàstica amb Castella, fou el rei Ferran II (1479-1516). El seu casament amb la princesa Isabel de Castella l'inclinà sempre a interessar-se pels afers castellans, en detriment de la Corona d'Aragó. Tanmateix, les greus conseqüències de la passada guerra civil, i la pressió de les Corts l'obligaren a ocupar-se dels problemes socials i econòmics catalans. Amb notable habilitat reforçà la Diputació del General i, en l'àmbit social i jurídic, aconseguí, amb la Sentència de Guadalupe del 1486, abolir els antics mals usos feudals i la remença, la qual cosa comportà el començament d'una nova pau social, sobretot entre els antics senyors i la pagesia. Igualment, feu que els comtats del Rosselló i la Cerdanya, i el regne de Nàpols, fossin novament vinculats un altre cop a la Corona. Però els grans esdeveniments castellans vincularen Ferran a la Corona de Castella: la conquesta de Granada (1492) i, aquell mateix any, el descobriment del continent americà per part de l'almirall Cristòfor Colom. Els aspectes més tenebrosos d'aquells anys foren l'expulsió dels jueus i la forta instauració de la Inquisició, afers en els quals sembla clara la intervenció de la reina Isabel, decantada per l'extremisme religiós. El 1504, en morir la reina, Ferran II fou nomenat regent de Castella, encara que tenia nombrosos enemics entre la noblesa. De fet, el rei es casà, l'any 1506, amb Germana de Foix, amb qui tingué un fill. La seva mort prematura impossibilità la independència dels territoris de la Corona d'Aragó. Amb la mort del rei, la successió en el tron l'ocupà la seva filla Joana, la qual cosa comportà la definitiva unió dinàstica entre Castella i la Corona d'Aragó.