Nota

• ('lliurament')
• En el dret de Justinià, la traditio, un cop va desaparèixer la mancipatio i la in iure cessio, es va convertir pràcticament en l'únic mètode mitjançant el qual el propietari d'un bé podia transmetre'n la propietat a una altra persona a partir d'un contracte precedent.
  Per traditio, en sentit jurídic, s'entén aquell acte que consisteix en la transmissió de la propietat de la cosa mitjançant l'entrega del transmitent (tradens) a l'adquirent (accipiens).
  Actualment, el Codi civil espanyol (CC) regula la institució de la tradició o traditio, la qual és aplicable als contractes translatius del domini de la cosa. En el sistema basat en el dret romà, com és el cas del nostre ordenament jurídic, el lliurament o tradició és un mitjà jurídic per a transmetre a l'accipiens la propietat de la cosa o el dret real sobre aquesta.
  L'article 609 del CC estableix la tradició com a forma d'adquisició de la propietat: «la propietat s'adquireix a conseqüència de certs contractes mitjançant la tradició». L'article 1095 del CC disposa que el creditor no adquireix aquest dret real sobre la cosa fins que aquesta no hagi estat entregada per part del tradens, i es confirma, així, la insuficiència del contracte per si mateix per a aquesta transmissió de la propietat. També, l'article 1462 del CC disposa que: «s'entendrà lliurada la cosa venuda quan es posi en poder i possessió del comprador».
  Es poden fixar certs elements de la tradició: a) l'entrega de la possessió de la cosa; b) la voluntat de les parts de transmetre i adquirir la cosa; c) la causa justa (és el negoci jurídic precedent que constitueix el títol, en què el mode de transmissió (traditio) produeix l'adquisició del dret real sobre la cosa. Aquest element és determinant en el sistema espanyol, basat en el títol i el mode.
  Hi ha dos subjectes que operen a la tradició. D'una banda, el transmitent o tradens, el qual ha de ser el propietari de la cosa i n'ha de disposar. De l'altra, l'adquirent o accipiens, el qual ha de tenir la capacitat necessària per a poder adquirir la propietat de la cosa que es transmet, és a dir, ha de tenir capacitat d'obrar.
  Existeixen diversos tipus de tradició: a) la tradició real, és a dir, l'entrega efectiva de la possessió de fet sobre la cosa. Es traspassa el poder efectiu d'aquesta i, per tant, hi ha una translació possessòria efectiva. Aquesta tradició pot consistir en l'entrega física de la cosa, quan aquesta es posi materialment a disposició de l'accipiens; b la traditio ficta, en la qual no es dona un traspàs o entrega efectiva de la cosa, ni poder i ni possessió, sinó que l'entrega es representa com una ficció. Hi ha diversos casos de tradició fingida: I) tradició instrumental; II) traditio brevi manu, en què no s'efectua la consigna material de la cosa perquè l'accipiens ja la tenia al seu poder, no com a propietari sinó mitjançant un altre títol com pot ser el comodat, el depositari o l'arrendatari. Per tant, no s'efectua una entrega material, sinó que aquest adquirirà el domini de la cosa per acord amb el propietari mitjançant una formalitat o cerimònies purament simbòliques, és a dir, es transmet pel consentiment de transmissió del domini per part del propietari a l'actual posseïdor i, per tant, no hi ha una tradició, sinó una simple transformació de la tinença en possessió; III) traditio longa manu; IV) constitutum possessorium, en què no existeix consigna material perquè el propietari de la cosa que s'ha de transmetre continua posseint-la, n'és el posseïdor immediat, però passa a reconèixer la possessió mediata a l'altra part (accipiens), i V) per simple acord de les parts, en què, per simple acord de les parts, l'article 1463 del CC disposa que: «per l'acord o conformitat dels contractants, si la cosa no es pot traslladar al poder del comprador a l'instant de la venda», i, per acabar, c) la tradició instrumental, en la qual el dret dona força translativa de la tradició al simple acord, que es plasma en escriptura pública, tal com disposa l'article 1462 del CC: «quan es faci la venda mitjançant escriptura pública, l'atorgament d'aquesta equivaldrà a l'entrega de la cosa objecte del contracte», per tant, s'entén que hi ha una tradició fingida i, per tant, té tots els efectes de mode d'adquisició.
  S'ha de tenir en compte també la figura de la quasitradició, es tracta de la tradició de drets, ja que en aquests casos no es lliura la possessió de la cosa, sinó que es transmet la possessió del dret, el poder de fet en què consisteix el dret.