Cercaterm
Buscador del conjunto de fichas terminológicas que TERMCAT pone a disposición pública.
Si necesitan más información, pueden dirigirse al Servicio de Consultas (es necesario registrarse previamente).
Resultados para la búsqueda "idealisme" dentro de todas las áreas temáticas
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:
PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>
- ca innatisme, n m
- es innatismo
- fr innatisme
- en innateness
<Lingüística>
Definición
Nota
- Aquesta predisposició és la que permetria explicar que els infants puguen desenvolupar la capacitat del llenguatge sense una gran dificultat i amb una estimulació relativament pobra.
<Sociologia i ciències socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
- ca innatisme, n m
- es innatismo, n m
- fr innéisme, n m
- en innatism, n
<Perspectiva sociològica > Paradigmes teòrics > Orientacions filosòfiques>
Definición
<Medicina preventiva, epidemiologia i salut pública>, <Disciplines de suport > Química>, <Toxicologia>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca intoxicació per zinc, n f
- ca zincalisme, n m sin. compl.
<Medicina preventiva, epidemiologia i salut pública>, <Disciplines de suport > Química>, <Toxicologia>
Definición
<Ciències de la salut > Semiologia>, <Neurologia>, <Otorrinolaringologia>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca iotacisme, n m
- ca iotització, n f sin. compl.
- ca itacisme, n m sin. compl.
<Ciències de la salut > Semiologia>, <Neurologia>, <Otorrinolaringologia>
Definición
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca islam, n m
- ca islamisme, n m sin. compl.
- es islam
<Història del dret>
Definición
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
El mot islam significa 'submissió a Déu' i, per tant, una persona musulmana és, literalment, algú que es lliura o se sotmet a Déu. L'islam és una de les grans religions històriques i la més important numèricament després del cristianisme. La seva expansió en el món, especialment a Àsia i Àfrica, es deu, en gran manera, a la facilitat amb la qual va absorbir cultes locals i els va dirigir cap a la transcendència d'una visió monoteista.
El missatge de l'islam es caracteritza per la gran senzillesa i contundència: «No hi ha més Déu que Al·là i Mahoma n'és el profeta.» Es tracta, en efecte, d'una religió profètica, que apel·la a una revelació divina que Mahoma hauria rebut directament en diversos moments de la seva vida agitada. Malgrat les tendències hagiogràfiques dels seus biògrafs, la figura de Mahoma emergeix en les fonts documentals com una personalitat convincent i decidida amb trets carismàtics. Era un polític i un guerrer, que va haver de dedicar gran part de la seva vida a batallar contra enemics nombrosos, la qual cosa pot haver deixat en l'islam una empremta militant i agressiva.
El programa religiós de l'islam es basa en els cinc pilars de la fe, que constitueixen el fonament de la creença i de la pràctica comunes a tots els musulmans.
1. El primer pilar és la xahada, la professió de fe mitjançant la qual els musulmans reconeixen llur fidelitat a Déu i al seu profeta: «Declaro que no hi ha més Déu que Al·là i declaro també que Mahoma és el missatger d'Al·là.» N'hi ha prou a pronunciar la xahada davant de testimonis per a convertir-se a l'islam.
2. El segon pilar és l'oració (la salà), un deure fonamental que es practica individualment i públicament. L'oració pública es fa els divendres i alguns dies festius, i és un mitjà important per a reforçar la consciència de grup i expressar solidaritat social.
3. El tercer pilar és l'almoina (el zakat) i implica que la propietat personal ha de ser purificada mitjançant una contribució a la comunitat destinada a mantenir els membres més febles.
4. El quart pilar és el dejuni anual del ramadà (el sawm) que es duu a terme el novè mes del calendari lunar, durant el qual es prohibeix menjar, beure i practicar relacions sexuals des de l'alba fins a la posta del sol. La idea del ramadà és facilitar a la comunitat els beneficis de l'ascetisme, com ara l'autodisciplina i el control de les necessitats corporals.
5. L'últim pilar és la peregrinació a la Meca (el hajj), que en la seva forma final el va instituir Mahoma el 632, any de la seva mort. El hajj connecta directament amb les tradicions de l'anterior paganisme àrab i és un instrument cabdal de cohesió islàmica. És, també, l'esdeveniment central del calendari musulmà i conté, sens dubte, un missatge i un potencial que poden ser polítics.
El camí que guia els creients (llei islàmica) rep el nom de xaria, llei que -segons el parer dels musulmans- ha estat revelada per Al·là al profeta Mahoma. La revelació d'Al·là es recull en dues fonts principals: l'Alcorà i la sunna, tot i que existeixen altres fonts de caràcter interpretatiu.
L'Alcorà és el llibre sagrat que conté les revelacions directes que Mahoma va rebre d'Al·là al llarg de tota la seva vida. Cal assenyalar que algunes de les revelacions tenen caràcter jurídic, encara que no excedeixen la desena part del llibre. Les primeres revelacions, les de la Meca, tracten sobre qüestions de pietat i de culte. En el moment en què es va formant una comunitat de creients entorn de Mahoma, es comencen a plantejar els problemes d'organització de la societat, als quals Al·là -per mitjà del profeta- en dona resposta. Les revelacions de més interès jurídic són, per això, les més tardanes, les de Medina.
En l'Alcorà es regulen aspectes molt diferents, i és habitual distingir les categories següents: a) preceptes alcorànics que duen l'ésser humà a reconèixer els dons rebuts d'Al·là; b) preceptes que mostren les relacions entre Al·là i l'ésser humà per mitjà de la història, amb especial referència als profetes; c) ensenyaments entorn de la mort i el més enllà, i d) el codi de conducta que ha de regir la vida de tota persona musulmana des del naixement fins a la defunció, grup en el qual s'emmarquen els preceptes de caràcter jurídic.
L'Alcorà és la primera font de dret musulmà, però no és un codi de dret musulmà, perquè no és de caràcter sistemàtic i perquè la major part de les disposicions no són jurídiques, algunes institucions bàsiques de l'islam no s'hi recullen i els operadors de dret no acudeixen directament a l'Alcorà, sinó a les obres dels doctors.
La sunna és, al costat de l'Alcorà, l'altra font principal de la xaria, ja que recull, per mitjà dels denominats hadits, els fets i les paraules de Mahoma. La sunna es transmet per tradició oral i, per a ser considerada tècnica, s'ha de remuntar ininterrompudament fins als companys del profeta. Per aquest motiu, el hadit consta de dues parts: a) el suport isnad, en el qual figuren els noms de tots els transmissors del relat fins al seu origen, i b) el text pròpiament dit matn. Encara que inicialment no es va admetre la formulació escrita dels hadits, al cap del temps es va considerar necessària per a llur conservació i transmissió sense adulteracions. Així, es van elaborar les primeres recopilacions de tradicions.
L'Alcorà i la sunna constitueixen les fonts originàries de les quals s'ha d'obtenir la solució a qualsevol situació que es plantegi. Partint de la lectura i d'un autèntic coneixement de les fonts, es poden trobar en la xaria -afirmaven els experts islàmics- els principis resolutius de cada cas nou, tasca que demanava una interpretació de la llei islàmica. Així, doncs, al costat de l'Alcorà i la sunna existeixen altres fonts de caràcter interpretatiu i que són, fonamentalment, el consens i l'analogia.
El consens (l'ijma) ocupa un paper important en la interpretació de les altres fonts, i a ell es deu la regulació de certes institucions no establertes ni en l'Alcorà ni en la sunna. El consens exigit no és la unanimitat dels creients, sinó la unanimitat dels experts: és el sentiment unànime dels doctors, el qual va ser precisant l'autenticitat i el sentit de les normes de la xaria, de manera que aquesta és, actualment, l'única base dogmàtica del dret musulmà. No és ni en l'Alcorà ni en els repertoris de tradicions on els jutges contemporanis busquen les raons de la seva decisió, sinó en els llibres que exposen les solucions consagrades per l'ijma.
L'altra font interpretativa destacada és la deducció anàloga, denominada qiyàs, que és el mètode pel qual el text d'una norma fonamental és aplicat a un cas que no en resulta dels seus termes, però que és guiat per la mateixa raó. L'exercici de l'analogia s'ha de basar en l'Alcorà, la sunna i l'ijma i no es poden formular normes amb un valor absolut, comparables a les de les fonts principals.
Una de les peculiaritats principals del sistema jurídic dels estats islàmics actuals és que no separen l'àmbit religiós i les fonts religioses, d'una banda, dels àmbits civil o estatal, de l'altra. La comunitat islàmica, l'umma, és una comunitat civil, política, religiosa i econòmica.
La formulació doctrinal de les disposicions de la xaria va regir les societats musulmanes amb caràcter gairebé exclusiu durant segles. A partir dels segles XIX i XX l'evolució ràpida de la societat i la impossibilitat de trobar en la xaria una resposta detallada a tots els problemes que es plantegen són factors que han conduït a introduir en les comunitats islàmiques normes de dret positiu importades d'occident. El procés de penetració occidental va començar en el segle XIX durant la vigència de l'Imperi otomà amb la introducció de les reformes tanzimat i es va estendre amb rapidesa arran del procés de colonització d'aquests països. Així, un dels reptes més importants que té l'islam és la convivència de dos sistemes de dret ben arrelats i, no obstant això, amb fonaments bàsics absolutament diferents: l'un derivat de la xaria de naturalesa religiosa i l'altre, de cort secular importat d'occident. Si bé amb abast diferent, aquesta convivència es produeix en tots els països que expressament es declaren islàmics i, fins i tot, en alguns estats constitucionalment laics, però amb una presència musulmana important.
A grans trets es poden distingir, actualment, dos grups de països quant a l'aplicació de la xaria: el grup d'estats en els quals la xaria és l'única o, almenys, la principal font de dret, i aquells altres en els quals la vigència de la xaria ha quedat reduïda a la regulació de les qüestions de l'estatut personal, és a dir, de dret de família i de successions, fonamentalment. En aquest àmbit de l'ordenament, l'aplicació del dret islàmic religiós és la pràctica generalitzada en tots els països islàmics.
La manera i l'abast de la convivència entre la xaria i el nou dret positiu no s'ha afrontat igual en els diversos països. Així, en algun d'ells, s'ha arribat a abolir completament la llei islàmica, ja que més que d'evolució, caldria parlar de ruptura, com ocorre en el cas de Turquia. Però en la major part dels països islàmics es continua aplicant la xaria, encara que s'han introduït noves normes, bé mitjançant un procés de codificació similar a l'operat en els països occidentals -per exemple, a Egipte-, bé mitjançant canvis introduïts pels tribunals, sobretot en aquells països, com ara el Pakistan, d'influència anglosaxona.
La reforma oberta en el dret islàmic no s'ha desenvolupat sense crítiques ni resistències. Malgrat que hi continua havent moviments aïllats que defensen el retorn al dret islàmic clàssic, depurat de qualsevol innovació o desenvolupament posterior, és general l'admissió d'un dret que complementi la xaria per a donar resposta a les noves necessitats socials i econòmiques. Aquesta admissió varia quant al grau, a la manera i a la justificació, però existeix, fins i tot, en els països més tradicionals, com és el cas d'Aràbia Saudita.
La peculiar idiosincràsia del dret musulmà es manifesta en les característiques que es mostren a continuació.
1. La xaria constitueix la sendera ordenada per Déu, per mitjà de la qual l'ésser humà aconsegueix la salvació. Per a la comunitat musulmana, la sobirania resideix en Déu, el qual revela a la humanitat els seus designis per mitjà de les fonts que integren la xaria. Queda clara la diferència entre l'origen diví-humà i la finalitat transcendent-immanent de la xaria i dels sistemes jurídics occidentals. El caràcter diví revesteix la xaria d'una autoritat especial que la fa inatacable i la converteix en un límit per a qualsevol actuació jurídica humana.
2. En la comunitat islàmica, en l'umma, el vincle de pertinença el configura la condició musulmana dels seus membres, és a dir, aplicable a tots els qui professen la fe islàmica.
3. Malgrat el caràcter sagrat de l'umma, les normes que integren aquest dret no són de contingut exclusivament religiós, sinó que regulen tots els aspectes -religiosos, familiars, econòmics, penals- de la vida dels qui integren la comunitat.
4. L'observança o la inobservança de les normes de l'umma té conseqüències morals, inseparables de les civils.
5. El dret islàmic l'apliquen els representants de la comunitat islàmica que, tenint en compte el caràcter indissociablement polític i religiós de la comunitat, no estan separats de les autoritats polítiques legítimes del país. L'islam no exclou cap organització política que té com a obligació principal mantenir l'ordre que la llei divina estableix, i aplica en aquest cas els mitjans coactius necessaris.
6. Fins al segle X aquestes disposicions de la revelació divina es van recollir i interpretar mitjançant un esforç d'intel·ligència humana denominat gihad. A partir del segle X la porta del gihad va quedar tancada i el dret islàmic, fossilitzat.
7. La immobilització del dret musulmà no provoca que aquests drets caiguin en desús, gràcies a un seguit de recursos que van introduir la convivència en les societats islàmiques entre normes del dret islàmic i regles emanades per altres vies, entre les quals cal destacar l'activitat normativa del governant.
<Sociologia i ciències socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
- ca islam, n m
- ca islamisme, n m sin. compl.
- es islam, n m
- es islamismo, n m
- en Islam, n
- en Islamism, n
<Religió > Organitzacions religioses>
Definición
Nota
- 1. L'islam va néixer a Aràbia, a la Meca, durant la primera meitat del segle VII dC i va ser predicat per Mahoma.
- 2. L'islam és un factor d'identitat del poble àrab i una comunitat de fidels, i també una llei que intervé en l'àmbit religiós i en la vida profana, tant pública com privada.
<Islam>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca islamisme, n m
<Religions > Islam>
Definición
<Sociologia i ciències socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
- ca islamisme, n m
- es islamismo, n m
- en Islamism, n
<Religió > Organitzacions religioses>
Definición
<Ciències de la salut > Bioètica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de bioètica [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/271/>
- ca legalisme, n m
- es legalismo, n m
- en legalism, n
<Bioètica > Conceptes generals > Doctrines i corrents de pensament>
Definición
Nota
- 1. En l'àmbit de la bioètica, el legalisme implica que l'assessorament dels comitès d'ètica es redueixi a allò que la llei permet o prohibeix.
- 2. En l'àmbit sanitari, l'aplicació del legalisme limita l'actuació dels professionals de la salut al que exigeix la llei i propicia la medicina defensiva.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca legalisme, n m
- es legalismo
<Dret>
Definición
Nota
- Àmbit: Inespecífic
