Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca procurator -oris [la], n m

Definición

Procurador.

Nota

Àmbit: Inespecífic
('representant')

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

BALFEGÓ i VERGÉS, X. Diccionari policial. [Barcelona]: Consorci per a la Normalització Lingüística: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació, 1994. 244 p.
ISBN 84-604-9545-0

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca proxeneta, n m, f
es proxeneta
en pimp
en procurer

<Policia > Funcions i tècnica > Policia judicial>

Definición

Persona que practica el proxenetisme.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca raulí, n m
es raulí
fr raulí
nc Nothofagus procera

<Botànica>

Definición

Arbre que sol arribar a 50 m d'alçària, de fulles caduques, oblongues, doblement asserades, pàl·lides a la cara interna, de fruit molt punxós

Nota

La fusta s'utilitza en tota classe de mobles i en arquitectura, per a portes, finestres i paviments. Creix a Amèrica Meridional.

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

ca rompre, v tr
es roturar

Definición

Llaurar per primera vegada una terra per posar-la en conreu.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca síndic personer, n m
ca procurador síndic personer, n m sin. compl.
ca síndic personer del comú, n m sin. compl.
es síndico personero

<Història del dret>

Definición

Càrrec municipal, d'elecció popular, que tenia encomanada la defensa dels interessos públics dins l'ajuntament.

Nota

Àmbit: Catalunya | Àmbit: Inespecífic
El càrrec de síndic personer es va crear amb els diputats del comú, en el marc de les reformes il·lustrades del segle XVIII, com a tímida resposta de la monarquia borbònica als greus aldarulls a causa de l'encariment dels productes de consum -protagonitzats a Madrid i en altres poblacions peninsulars- coneguts amb el nom de motí de Squillace (març del 1766). No obstant això, el síndic personer constituí un dels pilars bàsics de l'àmplia transformació municipal que s'havia gestat dècades abans i que tenia com a finalitat garantir, a sectors marginats de la societat, l'accés al govern dels consistoris monopolitzats per les oligarquies locals, a les quals es responsabilitzava de la mala gestió dels recursos comunals.
Escrits reformistes de Miguel Álvarez Osorio, Miguel Serrano Belezar i Pedro de Campomanes, i el pla municipal francès del 1764, dissenyat pel contrôleur général François Laverdy incidiren en la necessitat urgent de practicar polítiques correctores per a modificar la base tradicional representativa dels ajuntaments i trencar el domini de l'aristocràcia, els membres de la qual, com a regidors vitalicis, practicaven estratègies de consolidació de poder.
Tanmateix, la por de les seqüeles que havia tingut el motí del 1766 i el previsible rebuig que provocaria l'impacte d'una reforma ambiciosa entre els sectors governants de la monarquia, obligaren a reduir l'abast de les reformes, que haurien fet trontollar els pilars de poder del règim borbònic.
En aquest sentit, la interlocutòria acordada el 5 de maig de 1766, publicada al cap de pocs mesos d'haver-se superat el motí, fou una reacció defensiva de la Corona per mirar d'acontentar els grups populars de les ciutats i els pobles, malgrat que limitava al màxim les concessions i no posava en dubte la posició privilegiada dels sectors dirigents. El síndic personer es presentava com una alternativa al síndic procurador general, càrrec tradicional a Castella i que fou introduït a Catalunya el 1760. De fet, les responsabilitats del síndic personer i les del procurador general eren molts semblants, però tenint en compte que aquest segon càrrec normalment era perpetu, per venda, entre famílies de l'oligarquia urbana, l'eficàcia que tenia per a defensar els interessos plebeus era nul·la; per tant, el síndic personer era la solució per a contrarestar un ofici de procurador en crisi i inútil que la monarquia es resistia a suprimir.
A diferència dels companys diputats del comú, el nombre dels quals era variable segons el veïnat, de síndic personer només n'hi havia un a cada població. Per a poder exercir el mateix càrrec o bé altres de similars havien d'esperar almenys dos anys. Les incompatibilitats de parentiu amb els membres del consistori eren estrictes i no s'acceptava cap individu que tingués una relació familiar de quart grau amb algun dels regidors, per a evitar convivències o convergència d'interessos particulars.
Pel que fa a l'estructura jeràrquica, havien d'ocupar el seient immediatament posterior del que ocupava el síndic procurador general. Els diputats del comú gaudien d'un rang superior al de síndic personer i seien davant del procurador, malgrat que tenia una posició social més alta. No tenien vot, però sí veu per demanar o proposar qualsevol mesura que consideressin oportuna, relativa al bé comú. Podien intervenir en totes les deliberacions de l'ajuntament, però sempre respectant els límits funcionals annexos al càrrec.
No obstant això, la legislació publicada per la interlocutòria de maig era molt general i confusa. La instrucció del 26 de juny del mateix any aclarí dubtes i ambigüitats, en especial, pel que fa al nomenament, perquè es determinà que el síndic personer fos escollit -igual que els diputats del comú- per parròquies o barris, entre els veïns i contribuents, amb vot actiu, per mitjà de sufragi indirecte de segon grau. Si el poble era d'una sola parròquia, el veïnat designava vint-i-quatre comissaris electors, i si el poble en tenia més, els comissaris serien dotze, els quals, entre els mesos d'abril i maig, davant la justícia ordinària de la població (corregidors, alcaldes majors o batlles), culminarien l'elecció popular dels representants als ajuntaments, en pluralitat de vots.
A Catalunya, però, la normativa establerta pel Consell de Castella fou modificada amb motiu de la proposta de la Reial Audiència de designar diputats i síndics personers, i es van fer servir com a circumscripció electoral les estructures institucionals de col·legis i gremis a causa de la influència que encara tenien sobre la societat catalana del segle XVIII. No fou fins al 1771 que la Corona prohibí aquesta pràctica i decidí tornar a la planta de barris i parròquies.
Barcelona tenia trets diferenciadors respecte d'altres indrets, ja que el 1769 va quedar dividida en cinc quarters i vuit barris cadascun, de manera que la capital catalana tenia dos comissaris electors per barri, setze per quarter i vuitanta en total per a escollir els quatre diputats del comú i el síndic personer. El jurament i la presa de possessió es feia el dia hàbil següent a l'elecció, al consistori, i per mitjà de la justícia ordinària. El mandat inicial del síndic personer era d'un any, amb les pertinents incompatibilitats familiars i excedències. L'ofici estava obert tant a nobles com a plebeus. Al principi, hi va haver nobles que exerciren de síndics personers, però de seguida s'adonaren de les humiliants connotacions socials que implicava per a ells defensar els interessos populars, diferents dels seus, i sovint renunciaren al càrrec al·legant no haver sol·licitat la plaça. Això afavorí l'ascens de doctors en drets i d'artistes (notaris i escrivans), el perfil professional i intel·lectual dels quals era més adient per a defensar, com a advocats, els interessos públics dins el consistori. La Instrucció, a més, aportà contingut a les competències del síndic, li donà llibertat per a assistir, amb tot el dret, a les juntes de pòsits i arrendaments, i permís per a sol·licitar al secretari de l'ajuntament el certificat oficial de totes les instàncies que s'haguessin presentat, i rebre resposta en vint-i-quatre hores. Alguns aclariments fets a finals de desembre del 1766 permeteren confirmar la presència del síndic personer en totes les poblacions, tret de les de menys de cinquanta veïns, a més dels llocs on hi havia ajuntament constituït.
La Resolució del 15 de novembre de 1767 modificà alguns aspectes legals dels síndics personers i confirmà la coexistència amb l'inoperatiu síndic procurador, malgrat la duplicitat de funcions. Tots dos càrrecs eren promotors fiscals en les causes de vagabunds, assistien a la Junta de Propis i Arbitris, però sense vot, i tenien veu per a promoure iniciatives per al comú. No obstant això, mentre que el síndic procurador gaudia d'un sou equivalent al de regidor, el síndic personer no tenia assignat cap salari.
El 1768, l'Audiència catalana va proposar a la Cort suprimir el síndic procurador i mantenir el personer amb competències reforçades, però no rebé resposta. Es determinà que el síndic procurador general, per a exercir de ministre de justícia, havia d'esperar un any, un cop conclòs el mandat, i dos anys per a càrrecs d'elecció popular. Quedava prohibida qualsevol relació de parentesc amb corregidors, alcaldes majors o batlles. En cas de mort, el substitut era el qui, per votació prelatòria, havia obtingut més sufragis. Si la baixa era de trenta dies no hi havia cap substitut.
La provisió del Consell de Castella també dictaminà que els diputats del comú fossin escollits per dos anys i, en canvi, no digué res respecte als personers, per tant, llur designació continuava sent anual. Amb el temps, se n'amplià el marc d'actuació amb noves responsabilitats. Per ordre del Consell de Castella, des de l'any 1767 van intervenir en el repartiment de quotes cadastrals i contribucions entre els veïns per a garantir-ne una distribució equitativa. A partir del 1776 van custodiar una de les tres claus de les caixes on es guardaven els fons municipals, de manera que per a obri-la calia que hi fossin presents, com també per a efectuar els pagaments a compte de la hisenda consistorial. El 1784 van obtenir capacitat fiscalitzadora sobre els comptes dels regidors, i havien de validar amb llur signatura les factures i els pagaments efectuats; de manera que havien de conèixer i aprovar les despeses. També van rebre autoritat per a escollir jornalers i participar en la compra de material per a reparar els camins.
Una resolució del desembre del 1804 va determinar que les costes processals de judicis en reials audiències i chancillerías havien de ser pagades per mitjà dels comptes de propis i arbitris del comú, ja que es considerava que eren recursos judicials beneficiosos. Paral·lelament, l'intendent català els negà capacitat per a intervenir en assumptes governatius de rendes reials, ja que era matèria reservada a la Intendència i la Reial Audiència afirmà que llur signatura era innecessària en les representacions adreçades al monarca sobre assumptes relatius a la provisió d'aliments.
Pel que fa a l'aspecte protocol·lari, les autoritats borbòniques els autoritzaren a portar banda i insígnies consistorials -sufragades per l'ajuntament- i espasa, però només en actes públics.
Tot aquest corpus jurídic era vist amb recel pels regidors vitalicis dels ajuntaments del país, que estaven acostumats a governar sense donar gaires explicacions sobre llur gestió i, com a conseqüència de la presència vigilant d'una figura considerada intrusa, la reacció dels regidors vers els nous càrrecs populars va ser d'hostilitat, per una banda, i de menyspreu, per l'altra, a causa de la baixa condició social dels qui n'eren titulars. Regidors i oligarquia local deixaren clar que el càrrec de síndic personer era un ofici detestat per la major part de membres del consistori, els quals van fer un front comú i van intentar, per tots els mitjans, de boicotejar-ne la feina. El 1769, el síndic personer d'Agramunt va denunciar davant la Reial Audiència les repetides amenaces de que rebia dels edils municipals, i el de Girona es queixava de les humiliacions públiques a què el sotmetien reiteradament, sense que cap regidor sortís a defensar-lo. El 1774 el de Puigcerdà informava que la tasca que desenvolupava era totalment inoperant, ja que els regidors no l'avisaven mai de les convocatòries ordinàries. I al de Lleida fins i tot li impedien assistir als acords. El personer d'Igualada oferí proves irrefutables que els regidors es reunien clandestinament en cases particulars, amb la finalitat d'eludir el seu control.
La simpatia dels síndics amb els regidors era recíproca; el 1768, un col·lectiu integrat pels titulars de Tarragona, Tortosa, Girona, Vic i Mataró presentaren davant la Reial Audiència un memorial en què acusaven els regidors vitalicis dels abusos comesos i la mala gestió dels cabals públics. Segons aquests síndics personers, els regidors eren un grup parasitari que consumia ingents recursos econòmics del comú i es perpetuaven en el poder per a defensar els propis interessos. Tots els signants es manifestaren partidaris de suprimir els regidors vitalicis i els síndics procuradors generals, amb la finalitat de sanejar les arques municipals, i substituir-los per regidors temporals que no serien nomenats per la Reial Audiència, com fins llavors, sinó per mitjà de comissaris electors, seguint el model de sufragi popular establert a les eleccions de diputats del comú i síndics personers.
El 1785, la proposta fou recuperada pels síndics personers d'Igualada, Banyoles i Ripoll, però el tribunal suprem català rebutjà la idea per temor de perdre el control directe que exercia sobre aquests regidors. Ara bé, el sistema no va ser del tot oblidat ja que fou adoptat com a procediment electoral dins la legislació municipal aprovada per les Corts de Cadis el 1812. De fet, la institució dels síndics personers fou acceptada temporalment pels primers ajuntaments liberals, els quals crearen el càrrec de síndic primer i segon. Quan morí Ferran VII, el 1833, ja en l'etapa final de l'absolutisme, el càrrec encara perdurava, però tenia els dies comptats des que fou sancionada la nova legislació municipal constitucional.
V. t.: síndic procurador general n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca síndic procurador general, n m
ca procurador síndic general, n m sin. compl.
es procurador síndico general

<Història del dret>

Definición

Càrrec representatiu dels consistoris i ajuntaments, encarregat de la defensa dels interessos i drets dels pobles.

Nota

Àmbit: Catalunya
El càrrec de síndic procurador general, vinculat des del segle XIII a la tradició municipal castellana, fou creat per a controlar l'actuació abusiva dels regidors que constituïren l'oligarquia governant. Inicialment tingué un origen electiu, però amb el temps fou alienat i perdé part de les atribucions d'advocat protector, i es perpetuà amb caràcter hereditari o vitalici entre els membres més preeminents de les famílies patrícies, que el convertiren en un càrrec socialment honorífic i especulatiu, gràcies als emoluments que reportava. Tot i així, en determinades poblacions encara era designat pels capítols.
En teoria, els titulars del càrrec representaven, en justícia, els veïns dels pobles i ciutats, en tots els plets i les demandes en què la comunitat d'habitants fos perjudicada per l'acció de govern dels poders públics. També tenien obligació i mandat per a presentar propostes en defensa del bé col·lectiu i per a fiscalitzar la gestió dels regidors en assumptes sensibles, com eren els preus dels aliments en els mercats i l'administració de les propietats comunals (Junta de Propis i Arbitris). En definitiva, les queixes i angoixes del veïnat arribaven sempre a l'ajuntament per mitjà d'aquesta figura.
A Catalunya, el síndic procurador general no s'introduí fins a la segona meitat del segle XVIII, ja en el marc de les reformes administratives carolines. Sorprenentment, les autoritats reials borbòniques, malgrat que al país hi regien les lleis de Castella, s'adonaren molt tard que el càrrec de síndic procurador general no existia dins l'ordenament municipal català. Tot i el Decret de Nova Planta (1716), l'oblit dels ministres filipistes de Madrid fou total. Ni el reglament que van disposar els ajuntaments de viles i llocs que no eren seu de corregiment (1717), ni la Reial cèdula instructòria de Barcelona (1718) en feien cap esment. En canvi sí que se'n va fer al·lusió en les instruccions secretes que obtingueren els corregidors catalans el 1737, en què les referències a les funcions i competències dels síndics procuradors eren constants com si fossin operatius, però amb la peculiaritat que cap ministre advertí que, senzillament, aquests càrrecs eren inexistents. És més, entre els anys 1739 i 1741, en la política de venda de càrrecs practicada a Catalunya per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella), hi ha constància de la compra de càrrecs de síndic procurador general, com és el cas de la vila tarragonina d'Arnes, per un valor de mil rals, fet que provocà les protestes dels regidors, que es veieren desconcertats per la irrupció d'un càrrec que no sabien ni que existís.
De fet, no va ser fins al 1756, arran de les noves ordenances municipals que va tramitar la Reial Audiència de Barcelona, que els ministres d'aquest tribunal advertiren que el síndic procurador no era present als ajuntaments catalans des que fou elaborada la legislació borbònica l'any 1714. La sorprenent absència la justificà, en part, l'Audiència per la confusió generada amb el càrrec de síndic, que sí que existia als ajuntaments catalans i que, de fet, era una relíquia supervivent de l'antiga tradició foral del país, amb alguns elements de similitud amb l'ofici castellà, però que, com a funcionari municipal, estava en mans d'un advocat que gestionava els interessos municipals, davant les instàncies judicials i governatives.
El 1758, en resposta a una ordre del Consell de Castella, l'audiència catalana es mostrà partidària d'introduir, amb gairebé quaranta anys de retard, el síndic procurador general, segons el model castellà, però, inicialment, preferí fer-ho, tan sols, als ajuntaments seus de corregiment. Els ministres de l'Audiència creien que el síndic procurador general era l'instrument més adequat per a corregir l'acció de govern d'uns ajuntaments monopolitzats per regidors vitalicis, en vista de la constatació d'abusos i mala gestió dels recursos econòmics municipals, però aquestes expectatives quedaren frustrades, ja que el model autòcton castellà va entrar en crisi durant el segle XVIII i el càrrec va perdre bona part de l'eficàcia controladora i va adquirir un perfil hereditari, semblant al dels regidors vitalicis, que a la pràctica els assimilà socialment i els convertí en agents inútils per enfrontar-se a l'oligarquia de la qual formaven part, i amb la qual compartien interessos i estratègies de reproducció del poder.
Malgrat això, el Consell de Castella, seguint criteris d'uniformitat política, més que no pas d'eficàcia gestora, decidí introduir-los per mitja de la Reial ordre del 2 d'agost de 1760. Al cap d'uns dies, el capità general n'informava l'Audiència i una circular adreçada als corregidors del Principat en decretava la implantació. El contingut de l'ordre, però, diferí en alguns punts de la proposta inicial que havia fet la Reial Audiència. D'entrada, els síndics procuradors generals catalans havien de ser instal·lats, de la mateixa manera tant als ajuntaments capitals de corregiment com a les viles i pobles del país. El mandat no tindria caràcter vitalici o hereditari tal com succeïa llavors a Castella, sinó que la durada seria temporal i es reduiria a un trienni. L'elecció no seria de nomenament reial, com en el cas dels regidors, sinó per mitjà d'una terna proposada pels ajuntaments i a discreció de l'Audiència, sempre entre els individus més distingits de cada població que no podien tenir vinculació amb el consistori. Igualment, l'Audiència podia incloure candidats adients fora de la terna, si ho considerava oportú, però, en aquest cas, havia de notificar els motius al Consell de Castella.
Respecte a la prelació jeràrquica, se'ls designà un seient i lloc preferent darrere l'últim regidor, i se'ls equiparà en sou als regidors. A partir del 1766 els diputats del comú s'assegueren al davant dels síndics procuradors, tot i que aquests precediren els síndics personers en totes les cerimònies i els actes públics. La reial ordre, però, no especificava gaire sobre llurs funcions. De manera molt general s'apel·lava a les lleis de Castella, però sense donar-los contingut. S'involucraren en tot el que feia referència als proveïments d'aliments, al control dels preus, a les exaccions fiscals dels pobles, i també al compliment de les ordenances relatives a pòsits, a l'administració de la gestió dels arrendaments públics i a l'assistència a la Junta de Propis i Arbitris, cosa que originà força enfrontaments amb els regidors, que veien el nou ofici com una amenaça seriosa a llur tradicional monopoli. En definitiva, els síndics procuradors generals eren uns intrusos que foren rebuts amb hostilitat.
Entre el 1760 i el 1762 els titulars de Vic, Balaguer, Palamós i Montbrió es van queixar sobre els impediments que posaven els regidors a llurs tasques de control, que se superposaven i es confonien amb les atribucions dels regidors mostassàs. Però amb el temps, la capacitat dissuasiva dels síndics procuradors generals quedà neutralitzada quan resultà evident que la proposta de terna dels ajuntaments i el perfil social preeminent dels titulars electes no comportaven, de fet, un perill per al govern de les oligarquies municipals, perquè -com a Castella- els síndics procuradors foren reclutats entre els membres de l'elit benestant que dominava els càrrecs consistorials.
No resulta estrany que l'audiència catalana denunciés de seguida la convergència d'interessos entre regidors i síndics procuradors generals, quan des de la Seu d'Urgell (1762), Igualada (1765) i Manresa (1776) es reberen informes de denúncia sobre la connivència entre ambdós càrrecs. Una anàlisi detinguda sobre el perfil sociològic dels síndics procuradors generals demostrà clarament que en grans ciutats coma ara Barcelona, Girona, Cervera, Mataró o Vic la titularitat d'aquest ofici recaigué, sobretot, en membres de la noblesa local, mentre que en altres poblacions com ara Tarragona, Lleida, Reus, Igualada i Manresa, on no hi havia gaires contingents nobiliaris, el càrrec fou ocupat per categories professionals i socials també rellevants com eren els doctors en dret.
Hi ha documentats nombrosos casos en què els síndics procuradors generals, en finalitzar llur mandat, aconseguiren ocupar sistemàticament una plaça de regidor. En canvi, entre els regidors temporals, es donà el procés invers, cosa que representa un clar exemple de reproducció del poder entre els membres de la mateixa oligarquia municipal. En aquest context, l'audiència catalana va haver de reconèixer el fracàs de la introducció dels síndics procuradors a Catalunya. El problema s'agreujà en el moment en què van aparèixer els càrrecs d'elecció popular com foren els diputats del comú i els síndics personers. Amb aquest últim, l'Audiència, en un informe del 1766, assenyalà les similituds funcionals amb el procurador general. Tot i que la procedència social i el nomenament diferien, les semblances operatives eren evidents. Tots dos càrrecs eren reconeguts com a promotors fiscals en les causes contra vagabunds i tenien veu per a demanar el més convenient per al bé comú; malgrat que en les representacions adreçades al rei sobre assumptes de proveïments, no en calia la signatura.
La interlocutòria acordada el 5 de maig de 1766 recordà que on el síndic procurador s'havia perpetuat s'havia d'escollir un síndic personer. Una altra cèdula del novembre del 1767, però, defensà el nomenament de totes dues figures, independentment de la condició legal del procurador. En vista de la similitud i la confusió de competències entre ambdós càrrecs, el 1768 la Reial Audiència de Barcelona redactà un informe adreçat al Consell de Castella en què recomanava suprimir el síndic procurador general, de la mateixa manera que s'intentà en algunes poblacions castellanes a finals del segle XVI. El projecte fracassà per motius jurídics, però el 1812 noves fórmules intentaren, sota el règim liberal, ampliar el nombre de síndics procuradors, segons el veïnat.
El 1825 el mandat triennal passà a ser anual, amb una clara tendència a equiparar-los als regidors, com s'havia intentat establir el 1762, i continuaren tenint veu, però no pas vot, en les decisions consistorials. El jurament i la presa de possessió del càrrec es va fer seguint el cerimonial dels regidors establert el 1731. Per mitjà del Decret del 23 de juliol de 1835 quedaren suprimits tots els càrrecs perpetus, i aquesta mesura afectà, lògicament, els síndics procuradors generals de Castella. Les lleis municipals dels anys 1845 i 1868 acabaren transformant el càrrec o extingint-lo.
V. t.: síndic personer n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca sol·licitud de designació de procurador, n f
es solicitud de designación de procurador, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "procurar" dentro de todas las áreas temáticas

Definición

Nota

Definición

Definición

Nota

Definición

Definición

Nota

Definición

Nota