Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA ZOO; INSTITUT CATALÀ D'ORNITOLOGIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari dels ocells del món [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2017-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/233>
Cada fitxa d'espècie té atribuïda la classificació sistemàtica corresponent a l'ordre i la família.

Un bon nombre de denominacions catalanes són propostes de nova creació que segueixen els Criteris per a la denominació catalana d'ocells aprovats pel Consell Supervisor del TERMCAT.

Determinades fitxes (almenys una per a cada família) s'acompanyen d'il·lustracions.

ca enganyapastors d'ales romes, n m
es chotacabras pantanero
fr engoulevent à faucilles
en sickle-winged nightjar
de Sichelschwingen-Nachtschwalbe
nc Eleothreptus anomalus

<11.04 Ocells > Caprimulgiformes > Caprimúlgids>

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca espina de Civinini, n f
ca apòfisi de Civinini, n f sin. compl.
ca apòfisi pterigospinosa, n f sin. compl.
ca procés pterigospinós, n m sin. compl.

<Anatomia > Òrgans i sistemes>

Definición

Petita eminència de la part mediana de la vora posterior de l'ala externa de l'apòfisi pterigoide de l'os esfenoide, on s'insereix el lligament pterigospinós.

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca espina de l'esfenoide, n f
ca espina alar, n f sin. compl.
ca espina angular, n f sin. compl.
ca procés espinós, n m sin. compl.

<Anatomia > Òrgans i sistemes>

Definición

Apòfisi descendent, generalment molt desenvolupada, de l'os esfenoide, formada per la reunió de les vores interna i externa de les ales grans d'aquest os, on s'insereixen el lligament esfenomaxil·lar, el múscul del martell i el lligament pterigospinós.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca execució mitjançant preu, recompensa o promesa, n f
es ejecución mediante precio, recompensa o promesa

Definición

Circumstància agreujant executada mitjançant un preu, una recompensa o una promesa.

Nota

Àmbit: Espanya
L'execució mitjançant preu, recompensa o promesa és una circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal (art. 22.3 Codi penal [CP]) i un element del tipus del delicte d'assassinat (art. 139.2 CP); i també és una circumstància agreujant específica dels delictes de calúmnia i injúria (art. 213 CP).
D'acord amb la interpretació més estesa, el denominador comú del preu, la recompensa i la promesa és l'interès econòmic que la part autora d'un delicte persegueix amb la seva comissió. L'ambició del guany econòmic (la cobdícia) és vista per la doctrina tradicional com una motivació rebutjable, que es vincula a la idea d'una major culpabilitat de la part autora que justifica l'agreujament penal. Per aquest motiu, la doctrina majoritària considera que només fonamenten la circumstància agreujant les promeses o les recompenses quantificables econòmicament. Altres autors troben el fonament del caràcter agreujant del preu en el fet que es dificulta el descobriment dels responsables del delicte per la seva desconnexió amb la víctima o per la professionalitat de la part autora.
El lliurament del preu o de la recompensa, o llur promesa, pressuposa l'existència d'una altra persona que fa l'oferiment a la part executora. Atès que una part de la doctrina interpreta que el preu ha de ser la causa de la motivació delictiva, la concurrència de la circumstància agreujant pressuposa l'existència d'una part inductora. La circumstància agreujant no es pot aplicar als casos de gratificació postdelictiva o de gratificació a una autoria decidida prèviament a realitzar la infracció penal, encara que en la doctrina es discuteixen els casos en què es gratifica una part executora decidida com a forma de cooperació o complicitat en la mesura en què la gratificació comporta un reforçament moral.
En la doctrina i la jurisprudència es discuteix si la circumstància és només aplicable a la part autora o si també ho és a qui ofereix el preu. Actualment predomina la idea que la circumstància agreujant només es pot aplicar a la part autora directa, una conclusió a la qual s'arriba per un argument gramatical: el Codi només esmenta la persona que «executa» el fet. Una altra part de la jurisprudència estima que la retribució econòmica és un tipus evident d'inducció, i que aplicar l'agreujant a la part inductora implica incórrer en un bis in idem (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 31.10.2002, ponent: Martínez Arrieta). A aquesta idea s'hi afegeix l'argument pel qual el fonament de la circumstància és el mòbil de lucre i només s'esdevé en la part executora. No obstant això, aquesta interpretació planteja problemes quan es paga per matar una altra persona, ja que en aquest cas la doctrina majoritària considera que es produeix una inducció a l'assassinat, de manera que el pagament o la promesa també té efectes agreujants per a la persona que els duu a terme.
Segons el Tribunal Suprem (STS del 14.9.1992, ponent: Soto Nieto), la circumstància agreujant pressuposa tres requisits: primer, que el subjecte que realitza l'activitat rebi una mercè de caire econòmic; segon, que la mercè influeixi com a causa motriu del delicte mitjançant l'existència d'un pactum sceleris remuneratori; tercer, que la mercè tingui prou entitat per a considerar-se socialment rebutjable a causa de la immoralitat i la manca d'escrúpols que comporta.
El caràcter agreujant del preu, de la recompensa o de la promesa planteja els problemes propis de totes les circumstàncies agreujants que es basen en la motivació. Així, doncs, no s'explica per què s'ha d'agreujar la pena a qui mata mogut pel lucre i no a qui actua sense motiu aparent. És força discutible la interpretació majoritària que només és aplicable a la part executora i no a la part inductora, perquè, analitzada des del punt de vista dels béns jurídics, la major perillositat per aquests que es pot atribuir al poder corruptor del diner és provocada per qui ofereix diners i no per qui els rep. En últim terme sembla que la circumstància agreujant es fonamenta en una perspectiva qüestionable de dret penal d'autor dirigida a reprimir la figura del sicari.
En cas de calúmnies o injúries comeses mitjançant preu, recompensa o promesa, els tribunals han d'afegir a la pena bàsica d'aquests delictes una pena d'inhabilitació especial de sis mesos a dos anys (art. 213 CP).

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic multilingüe de la indústria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/22/>

ca farina de plomes, n f
es harina de plumas
fr farine de plumes
en feather meal

<Indústria > Indústria alimentària > Aliments sòlids > Alimentació animal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.

ca farina de plomes, n f
es harina de plumas
fr farine de plumes
en feather meal

<Veterinària i ramaderia > Ramaderia > Nutrició i alimentació>

Definición

Farina obtinguda a partir de la hidròlisi a alta pressió i temperatura, l'assecament i la trituració de les plomes de l'aviram, que se subministra al bestiar i l'aviram adults i aporta proteïna.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de veterinària i ramaderia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/163/>
A més de termes, es recullen les formes sufixades catalanes més productives en l'àmbit de veterinària, amb indicació en la nota de diversos termes habituals que les utilitzen.

ca farina de plomes, n f
es harina de plumas
fr farine de plumes
en feather meal

<Veterinària i ramaderia > Ramaderia > Nutrició i alimentació>

Definición

Farina obtinguda a partir de la hidròlisi a alta pressió i temperatura, l'assecament i la trituració de les plomes de l'aviram, que se subministra al bestiar i l'aviram adults i aporta proteïna.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca impost sobre primes d'assegurances, n m
es impuesto sobre primas de seguros, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca judici, n m
ca litigi, n m sin. compl.
ca plet, n m sin. compl.
ca procediment judicial, n m sin. compl.
ca procés, n m sin. compl.
es juicio
es litigio
es pleito
es procedimiento judicial
es proceso

Definición

Coneixement d'una causa en què els jutges han de pronunciar la sentència.

Nota

Àmbit: Inespecífic
En l'àmbit processal, és habitual emprar el mot judici per a referir-se a modalitats específiques del procediment: judici de faltes (art. 962 i s. Llei d'enjudiciament criminal), judici de jurat, judici ràpid, judici immediat, judici verbal (art. 437 Llei d'enjudiciament civil [LEC]), judici executiu, judici canviari (art. 819 LEC) i judici d'àrbitres, entre altres.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca judici de prohoms, n m
ca johi de promens, n m sin. compl.
ca juí de prohoms, n m sin. compl.
es juicio de prohombres

<Història del dret>

Definición

Institució judicial integrada pels prohoms d'una vila que intervenia en l'administració de justícia.

Nota

Àmbit: Països Catalans
Es tracta d'una institució judicial d'àmbit local que entre els segles XII i XIII es va configurar com un òrgan col·legial integrat per membres d'una comunitat veïnal, que participaven de primer en l'exercici de la jurisdicció criminal i després també en la civil. Sens dubte, té precedents remots en l'època comtal de l'alta edat mitjana, en un costum potser d'origen hispanofrancès arrelat a la Catalunya Vella. Precedents, però, vinculats a qüestions que en termes jurídics de l'època es poden qualificar de civils; es tracta dels boni homines o oneste viri o boni laboratores, individus integrants de la comunitat que s'esmenten en documents ja del segle XI, designats pels notables d'un lloc (els aloers) com a experts en determinats àmbits, individus qualificats (normalment s'esmenten clergues i ferrers) o en bona situació social, que esdevingueren assessors naturals de les famílies en consultes ben diverses (de la terra o de conreus), feien de mitjancers en conflictes, i intervenien en contractes de plantació i en operacions de préstecs (en què comprovaven que el deutor complia amb les seves obligacions econòmiques).
El cas és que aquests homes apareixen investits d'una certa autoritat judicial, al costat dels notables i dels mateixos jutges en audiències públiques, que es reservaven el coneixement de qüestions que se suscitaven entre els pagesos, però que de fet feien pròpiament d'àrbitres. Aquesta pràctica es va seguir a Barcelona i, fins i tot, hom l'atribuïa a un antic privilegi del monarca franc Lluís el Pietós. Temps després, la Carta de població que el comte de Barcelona va concedir a Tortosa el 1149, d'una banda reconeixia els prohoms de la ciutat com a àrbitres per a resoldre els plets entre els particulars i, de l'altra, els feia participar en l'administració de justícia assistint el veguer en la seva cúria, per a jutjar injúries i malifetes, sense més detall. Poc després es va concedir la Carta de població de Lleida, el 1150, en la qual, inspirada en l'anterior tortosina, es recull el primer precepte esmentat, però no el segon (en aquests casos penals actuava només la cúria comtal). Malgrat aquesta diferència realment substancial entre tots dos documents, el cert és que a Lleida, al cap d'uns anys, és on va prendre cos aquesta institució coneguda com a judici de prohoms, una institució que es va desenvolupar i estendre pels territoris immediats de la Catalunya Nova i finalment per tot el país, com també als regnes de València, Mallorca i Sardenya.
La participació dels prohoms en l'àmbit judicial va esdevenir, en últim terme, un mitjà de control i garantia dels mateixos veïns davant l'administració senyorial de justícia, per tal d'evitar els abusos en què els oficials reials o senyorials podien incórrer, sobretot en la jurisdicció criminal, on es podia disposar més indiscriminadament sobre les persones i els béns dels veïns.
S'ha de dir que no era una institució comuna i general ni uniforme a tot el país, sinó que en alguns llocs s'introduïa per privilegi reial o senyorial específic, i a cada lloc es configurava segons el que s'hi establia. La senyoria, en definitiva (ja fos el rei o una altra persona, o un institució laica o eclesiàstica), facultava els representants municipals o persones preeminents de la comunitat a intervenir en l'administració de justícia (potestat senyorial), originàriament en causes criminals, sens perjudici que també ho poguessin fer en causes civils com succeïa en alguns territoris.
Aquests prohoms s'erigien així, ells mateixos, en un òrgan separat de la cúria, cort o tribunal senyorial, però integrat en l'administració de justícia ordinària local. Era una espècie de magistratura veïnal, col·legiada, que tenia una delegació especial, certament delimitada, en l'exercici de la potestat judicial. No es pot parlar, malgrat tot, d'una institució uniforme, ja que en cada lloc tenia unes peculiaritats quant als individus que la integraven o en relació amb la funcionalitat que tenia. Efectivament, les facultats dels veïns d'un lloc o d'una ciutat en l'administració de justícia variaven en cada territori segons les atribucions que tenien encomanades o les facultats que se'ls reconeixia, generalment, per mitjà d'un privilegi o una concòrdia especial; com també després s'acostumaven a recollir amb un detall variable en els codis de costums municipals del lloc on regia la institució.
Normalment llur pràctica es referia a la jurisdicció criminal i, excepcionalment, a la civil, sempre en diferents graus o nivells segons el territori, ja fos amb caràcter previ per a determinar la jurisdicció competent civil o criminal, d'assistència o d'assessorament en les causes que es tramitaven, en l'assumpció d'una instància processal única compartida amb el batlle en la jurisdicció criminal, o una segona d'apel·lació en l'àmbit civil.
Els prohoms acomplien llurs funcions assistits d'un assessor lletrat, que coneixia efectivament el dret, i que era qui formulava la proposta de sentència que després es presentava al jutge. Per això, al final el mateix assessor era el responsable d'aquesta proposta si sorgia cap problema o conflicte que n'afectés la legalitat. D'altra banda, la proposta en uns casos era vinculant pel jutge i en uns altres, no, de manera que finalment podia dictar una altra sentència.
En qualsevol cas, cal situar el judici de prohoms en aquest àmbit judicial, i no simplement com a àrbitres per a pacificar els veïns en els conflictes que tinguessin, aspecte a què normalment es refereixen les cartes de població com l'esmentada de Tortosa i la de Lleida. També cal dir que només tenien aquest privilegi allà on regia, en les comunitats cristianes; no en les sarraïnes ni en les jueves que hi havia en una ciutat o lloc (aquestes comunitats ja disposaven d'una organització judicial pròpia).
D'una manera general, el judici de prohoms es desenvolupava en els termes següents. En principi, en les causes criminals corresponia al batlle o jutge senyorial ordinari instruir les causes criminals, i els prohoms les havien d'examinar i proposaven sentència. Segons documentació a l'abast, era així en les causes que se seguien per crims o fets que havien de ser castigats amb penes «ad mortem seu ad membri perditionem aut ad currendum villam cum verberibus aut aliis, vel ad ponendum in custello seu ad quavis aliam penam corporalem». Aquest judici, d'altra banda, constituïa una única instància i la sentència que es dictava era definitiva (sens perjudici, això no obstant, de la potestat graciosa que la senyoria tenia). Quedaven fora d'aquesta manera de procedir els delictes de lesa majestat, falsificació de moneda, rebel·lió i resistència contra el senyor i els seus oficials; casos que estaven reservats a la senyoria i els judicava el batlle o el veguer amb el seu assessor ordinari, sense l'assistència ni el consell de jurats ni prohoms. En tot cas, si la proposta dels prohoms era vinculant, o encara que no ho fos era acceptada pel jutge, aquest l'havia de signar i fer constar que ho feia amb el seu vot i parer.
En canvi, en el procediment civil (que s'ocupava de causes d'ordre privat i penals en les quals s'imposaven sancions pecuniàries), en general els prohoms acostumaven a assistir el jutge (el batlle o el veguer segons el lloc), però en alguns casos també constituïen una segona instància judicial d'apel·lació contra resolucions del jutge ordinari dictades en primera instància; en aquest cas, la sentència dels prohoms es podia recórrer davant la senyoria.
Finalment, cal afegir que en tots els casos l'execució de les sentències judicials corresponia al batlle o veguer com a jutge ordinari del lloc. Aquesta facultat no es conferia als veïns.
La institució es configurava de manera diversa en els diferents territoris de la Corona d'Aragó on regia, i aquí encara cal distingir entre Catalunya (on la peculiaritat del seu sistema jurídic permet una extraordinària varietat en la configuració de la institució) i els altres territoris (on regia un ordenament general més definit).
1. EL JUDICI DE PROHOMS A CATALUNYA. L'origen de la institució es pot situar a Catalunya i cal distingir-hi diverses zones (Lleida, Tortosa, les Terres de l'Ebre, i Barcelona i les diòcesis de Girona).
Pel que fa a Lleida, després de les primeres manifestacions de la seva Carta de població del 1150, inspirada en la de Tortosa, la institució en qüestió s'introdueix a Lleida tal com es coneixia al principi del segle XIII, i és en el seu codi de costums del 1228 (les Consuetudines Ilerdenses) que es té constància que es practica i és vigent. El primer llibre del codi de costums recull els preceptes de la Carta de població, més altres privilegis comtals i reials concedits després del 1150. En el segon llibre es recullen, curiosament, determinades ordinacions municipals que afectaven l'administració de justícia; unes atribucions excepcionals en el marc municipal català. Eren unes disposicions com aquestes: que els cònsols o magistrats municipals van acordar que si algú acusat de matar o ferir algú altre no compareixia en deu dies davant la cúria (després de ser cridat per la ciutat), seria tingut per convicte i confés; o que el jutge amb el consell dels cònsols, detingut o cridat l'inculpat d'un crim (però no comparegut en el termini indicat de deu dies), podia continuar el procediment i fer justícia; també s'havia establert «cum multa deliberacione», que en les causes d'apel·lació no es podia practicar la prova testifical si ja s'havia fet en la primera instància. Això, entre d'altres. I ja en l'àmbit estricte de institució que es tracta aquí, es disposa també que en fets criminals als quals corresponia una pena corporal, «non iudicat Curia» sinó els cònsols i els prohoms de la ciutat que dictaven la sentència i n'ordenaven l'execució precisament a la cúria. En aquest cas es feia esment dels consols, dels magistrats municipals, i no dels prohoms, els membres del Consell municipal. Així hi insistia Jaume I en sengles declaracions del 1267 i del 1276. Finalment, el 1300, a Lleida la jurisdicció civil quedava reservada al cúria o jutge reial (poc després, al veguer) amb els seus oficials, i en la criminal el cúria i dos paers eren els qui instruïen la causa, però judicaven els prohoms formant un tribunal que amb el pas del temps seria conegut com a Tribunal de Coltellades. Sens dubte, arran d'algun conflicte entre la Paeria i la Corona, finalment el 13 de juny de 1300 Jaume II va disposar i ordenar la manera com havien de procedir en les causes criminals el jutge o cúria (com se'l designava a Lleida), i els paers, els consellers i altres prohoms de la ciutat.
Aquest document reial del 1300, després d'assenyalar que les actuacions judicials criminals s'iniciaven «inquirendo ex officio», o per denúncia, acusació o querella presentada davant del cúria de la ciutat, disposa, entre altres coses, el següent: que el cúria i dos paers havien d'atendre les causes criminals per a fer-ne la inquisició oportuna, ja fossin iniciades a instància de part o d'ofici (procediments acusatiu i inquisitiu); el cúria i els dos paers havien d'intervenir junts en totes les actuacions judicials, i rebre la confessió del reu (ja fos voluntària, inquirida o prestada sota turment), i en la recepció dels testimonis; també els paers havien d'intervenir amb el cúria a l'hora de dictar les sentències «interlocutoriis praejuditialibus» que calguessin, i havien d'examinar els fets (negotii) i pronunciar o promulgar amb ell la sentència definitiva, però abans de dictar la sentència definitiva, el cúria havia de requerir el consell de prohoms de la ciutat, i elegir-ne com a mínim deu (podien ser més, si ho volia). Els prohoms havien de debatre el cas, fer propostes entre ells i sotmetre-les a votació; la proposta que s'adoptés s'havia de traslladar al cúria o veguer i als paers perquè la promulguessin com a sentència definitiva. El rei també autoritzava els paers, els consellers i els prohoms de la ciutat a fixar i aprovar estatuts que castiguessin els qui exercien qualsevol manera de violència de la qual no se seguís mort ni mutilació de membres del cos, com també contra els que falsejaven mesures i pesos, en què podien imposar bans i «calònies»; els paers podien rebre penyores, mentre que del que s'obtingués dels drets judicials (s'entén que eren els derivats d'una causa criminal, però també les sancions que s'executessin a instància de la Paeria) una part era del rei i les altres dues per als paers; i també es prohibia al cúria (i al seu lloctinent) i als paers de la ciutat rebre res a títol personal per llur intervenció en causes criminals. Aquest document reial és un rar exemple de regulació de la institució, poc habitual en aquest època.
El 1303 el rei va manar que les declaracions de testimonis en causes criminals es fessin a la Paeria, i les altres actuacions processals «in domo publica Curie». Encara el 1307, també excepcionalment, el rei va ordenar que les causes criminals que afectessin jueus i sarraïns vers cristians també fossin instruïdes pel cort i els paers de la ciutat, i judicades pels prohoms. L'11 de juny de 1337, el rei va ordenar que a partir d'aquell moment els prohoms que havien d'intervenir en causes criminals fossin designats pel cúria i els dos paers. El 6 de desembre de 1360, en la resolució de determinats conflictes suscitats també a la Paeria entre la mà major i la menor sobre l'exercici de la jurisdicció, es va signar una concòrdia entre el rei i la ciutat de Lleida i, entre altres aspectes, es confirmaven els privilegis de la ciutat atorgats fins aquella data, sens perjudici de les modificacions que en alguns casos s'introduïssin en la concòrdia; els béns dels veïns de la ciutat només podien ser confiscats en delictes com els de lesa majestat, per heretgia, sodomia, falsificació de moneda i traïció pel fet de trencar el jurament de fidelitat al rei; els paers i els prohoms de la ciutat podien aprovar ordinacions amb la imposició de penes i altres sancions com feien fins aleshores; els paers i els prohoms no podien alleugerir ni minorar penes en els casos en què el dret comú establia la pena de mort o una altra pena corporal; en les causes criminals els processos havien d'estar conclosos en vint dies i no es podia commutar cap pena corporal; les multes que la Paeria imposés s'havien de repartir per meitats entre aquesta institució i el rei; la Paeria i els prohoms de la ciutat podien convocar host i instruir procés de «defensa i bandera», i el rei no podia imposar cap multa als veïns de la ciutat, només als oficials i notaris reials per raó de fets i delictes comesos en l'exercici de llurs funcions.
Precisament segons testimonis del segleXVII els prohoms es reunien en l'anomenada Prohomenia de Ventura, en què es debatia el cas i es formulava i votava llur proposta de sentència a presència del veguer (o sotsveguer) i dels paers de la ciutat. D'altra banda, en aquesta època els prohoms eren membres del Consell General i representaven les tres mans (la major, la mitjana i la menor), amb molta més representació de la mà menor.
Quant a Tortosa, després de la Carta del 1149, els ciutadans de Tortosa es van dotar d'un codi de costums propi que recollia tot el seu dret vigent al final del segle XIII (publicat entre el 1277 i el 1279). En aquell moment regia el judici de prohoms, i sobre això els costums disposen que «los ciutadans e'ls habitadors de la ciutat de Tortosa e del terme han los juhiis [.] ensems ab lo veguer, en pleyts civils e criminals» (Costums de Tortosa, 1.1.9). Els prohoms, en aquest cas, eren ciutadans no necessàriament membres dels consells municipals.
Pel que fa a les Terres de l'Ebre, el judici de prohoms, per influència lleidatana, es va estendre amb molt d'èxit també entre els diferents senyorius laics i eclesiàstics de les Terres de l'Ebre abans de Tortosa (sobretot en els eclesiàstics), ja a la Catalunya Nova. Es tracta del sector territorial entre Lleida i Tortosa que segueix el curs del riu Ebre. Aquesta expansió, però, no va ser uniforme, i cal distingir diferents casos segons les baronies on es va introduir. Així, a la comanda templera d'Ascó, per privilegi excepcional, els jurats i els prohoms (tots magistrats municipals), quan es presentava una demanda o denúncia havien de determinar-ne l'admissió o no, i fixar la jurisdicció per la qual s'havia de tramitar. A banda d'això, quant a les causes criminals, corresponia al batlle judicar-les amb l'assistència i el consell dels jurats, i aquests es limitaven a seguir el procés i acompanyar el jutge. En canvi, en les causes civils, els jurats i els prohoms membres del Consell municipal ocupaven la segona instància judicial d'apel·lació contra les sentències del batlle dictades en primera instància.
A la comanda de Vilalba, també els jurats i prohoms intervenien en les causes civils i en les criminals. Quant al procediment civil, el johi de promens també constituïa una segona instància d'apel·lació contra la sentència del jutge ordinari. I, en el procediment criminal, d'una banda només els jurats assistien amb el batlle a les declaracions dels delinqüents i dels testimonis; i, ja elaborat el sumari, aquest es lliurava als jurats perquè el fessin arribar a la Paeria de Lleida, on un dels seus lletrats elaborava la proposta de sentència. Aquesta proposta, una vegada aprovada per la mateixa Paeria, es remetia als jurats de la comanda, que per la seva banda l'havien de traslladar al batlle perquè la signés i l'executés.
A la comanda d'Orta, el privilegi del judici dels prohoms es regia per un privilegi atorgat per la senyoria al final del segle XIII, i el reduïa a l'àmbit de la jurisdicció criminal (la jurisdicció civil quedava reservada a la senyoria de manera exclusiva). El cas és que les actuacions del sumari criminal eren desenvolupades pel batlle amb l'assistència dels jurats, i ja tancat el sumari havia de ser lliurat als representants municipals perquè proposessin sentència assistits del seu assessor. La proposta que feien, en aquest cas, no era vinculant per al batlle.
A la batllia de Miravet, els costums de la batllia del 1319 ja estableixen, com a Ascó, que abans de començar qualsevol procés el batlle amb el consell dels jurats i prohoms del lloc havien de determinar si la «demanda o qualse volra altre negoci que vendra a Cort» corresponia a un fet civil o no. Després, en el procés criminal, es determinava la intervenció dels jurats i prohoms en diferents moments: en l'estimació de ferides, juntament amb el batlle; en el seguiment de l'evolució de les lesions greus de víctimes de danys corporals; per a determinar les penes que calia imposar a delinqüents menors de deu anys (una tutela especial per als menors d'edat penal que era als deu anys), i per a assistir la pràctica de les proves que s'ordenessin. I després ja els corresponia en privat, al marge del batlle, proposar la sentència que s'havia de dictar segons el dret o «segons la qualitat e quantitat del crim o forfeyt». Pel que fa al procediment civil, jurats o algun prohom acostumaven (així es diu, ja que no és precís) a assistir a les actuacions judicials; a més, els uns i els altres constituïen també la segona instància o primera d'apel·lació per tal de comprovar si el «balle o son llochtinent han ben sentenciat o declarat».
A la baronia d'Entença, també riberenca de l'Ebre, el judici de prohoms es va introduir a finals del segle XIV per privilegi senyorial atorgat en agraïment d'uns donatius fets pels vassalls als comtes de Prades. I encara es va ampliar el segle XV. Inicialment es referia a la jurisdicció criminal, i en un primer moment estava limitat, de manera que els prohoms només havien d'intervenir quan es tractés de delictes en què s'imputava veïns del lloc i per fets greus que es podien castigar amb la mort o amb altres penes corporals. El 1400 un altre privilegi, referint-se ja específicament al judici dels prohoms, assenyala que els jurats i els prohoms havien de judicar en casos en què s'imputessin oficials i domèstics senyorials, tant cristians com sarraïns o jueus. Ara bé, per a judicar els reus, els jurats i els prohoms havien de designar dos prohoms entre els veïns del lloc perquè amb un assessor resolguessin el cas «condempnando seu absolvendo eosdem». Fins i tot si la sentència era apel·lada en casos excepcionals admissibles, el senyor nomenava dos prohoms més, persones veïnes de bona condició i fama i no sospitosos en relació amb llur manera de procedir i interessos, perquè resolguessin el cas.
Finalment, a Barcelona, segons el capítol 100 del privilegi dels Recognoverunt proceres, sancionats pel rei el 1284, en qualsevol crim s'havia de fer inquisició pel veguer (o els seus oficials) amb un savi en dret (o assessor) i dos prohoms. Jaume II, el 1321, va establir que l'elecció dels prohoms corresponia al jutge. Ja en l'època moderna les causes criminals eren jutjades pel veguer o el portantveus del general, segons el vot i parer de vint-i-quatre prohoms elegits entre els membres del Consell de Cent, emès també amb el seu assessor. I, en les diòcesis de Girona, la mateixa institució, coneguda en aquest cas com a juí de prohoms, es va introduir al bisbat de Girona quan Pere II li va concedir, també el 1284, el dret de Barcelona.
2. EL JUDICI DE PROHOMS AL REGNE DE VALÈNCIA. Els Furs de València, sancionats per Jaume I el 1240, disposen que «la Cort ab conseyl dels prohomens de la ciutat jutge tots los pleyts criminals e civils» (fur 1.3.6). Finalment, segons les fonts jurídiques esmentades i la pràctica judicial posterior, s'observa que en causes criminals intervenien els consellers i els prohoms de la ciutat, de manera que una vegada escoltat l'assessor de la Cort deliberaven sobre el cas i votaven el veredicte que calia dictar, que després el jutge havia d'executar. En l'àmbit civil, els consellers i els prohoms assistien i aconsellaven el jutge, però no decidien la sentència (en cas d'apel·lació, el jutge havia d'elegir un savi en dret, un notari o un canonge que l'havia de resoldre).
3. EL JUDICI DE PROHOMS AL REGNE DE MALLORCA. Per influència de la Carta de Tortosa del 1149, es van introduir en la de Mallorca del 1230 i després es van estendre a Eivissa (Carta del 1236) i Menorca (Carta del 1301), amb algunes peculiaritats, els dos principis esmentats més amunt, sobre la participació dels prohoms en la cúria del veguer en fets també civils. Tanmateix, la institució pròpiament dita es va introduir a Mallorca a partir de diferents disposicions reials del final del segle XIII i, mentre que el seu dret es projectava a Eivissa i a Menorca, el judici de prohoms també s'expandia cap a aquestes illes. No obstant això, cada territori tenia unes peculiaritats. A Mallorca, el batlle i el veguer havien d'elegir i jutjar amb vuit prohoms, dels quals dos havien de ser jurisperits (al final el nombre de prohoms era variable i no calia la intervenció de cap jurista), i tenien la facultat de substituir-los si aquells no judicaven rectament. Havien d'intervenir tant en les causes criminals com en les civils, però en la pràctica els jutges, atès que no estaven vinculats pel vot dels prohoms, resolien al marge d'aquests darrers.
A Menorca, la seva Carta disposava que la cort havia de jutjar amb el consell de sis jurats, un dels quals havia de ser jurisperit. I a Eivissa, la seva Carta de població o franqueses no fa esment de la intervenció dels prohoms en l'administració de justícia, però la institució es va introduir vers el 1300 pel que fa a la jurisdicció criminal i amb un seguit de peculiaritats. Així, un cop instruït el procés, el jutge havia de triar sis prohoms de la ciutat (un havia de ser lletrat, si era possible). Davant d'ells i dels litigants o dels seus representants, el magistrat exposava els fets que s'havien de judicar; tot seguit el jutge i els prohoms es reunien de manera que aquell els donava el seu dictamen i, si els prohoms hi estaven d'acord, la proposta era elevada a sentència definitiva, però si no era així el jutge elegia sis prohoms més que havia d'escoltar i després dictar sentència (en tot cas, l'opinió dels prohoms no era vinculant per al batlle). En les causes civils, hi intervenien tres prohoms, dos elegits per les parts i un pel jutge (des del 1630 aquest prohom havia de ser l'assessor del jutge), però tenia funcions purament consultives.
4. EL JUDICI DE PROHOMS A SARDENYA. Per acabar, la institució també es va introduir en algunes ciutats de Sardenya, les que quedaven unides directament a la Corona en els primers anys de la conquesta catalanoaragonesa de l'illa i rebien els privilegis de la ciutat de Barcelona. Es tracta de les ciutats de Càller, Sàsser i l'Alguer al llarg del segle XIV. Altres ciutats també practicaren el juí de prohoms, però per poc temps, com són els casos d'Esglésies i d'Oristany.
V. t.: cúria n f
V. t.: paer n m
V. t.: prohom n m

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "promès" dentro de todas las áreas temáticas

Definición

Definición

Definición

Nota

Definición

Definición

Definición

Nota

Definición

Nota