Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• El Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83), com que regula L'autoritat suprema de l'Església i el seu exercici (part II, secció I, de La constitució jeràrquica de l'Església), en els cànons del 349 al 359 parla dels cardenals de la santa Església romana (cap. III) i de llurs responsabilitats.
  El cànon 349 diu: «Els Cardenals de la Santa Església Romana constitueixen un Col·legi peculiar al qual li correspon de proveir a l'elecció del Pontífex Romà d'acord amb la norma del dret peculiar; a més, els Cardenals assisteixen el Pontífex Romà ja sigui col·legialment, quan són convocats per tractar qüestions de màxima importància, ja sigui individualment, a través dels diversos oficis que exerceixen, bo i ajudant el Pontífex Romà en la cura sobretot quotidiana de l'Església universal». Amb això, s'indiquen quines són les funcions que l'Església catòlica assigna a aquest grup restringit d'eclesiàstics al servei directe del Papa i que en promouen l'elecció.
  La primera competència que, des del 1059, té el col·legi cardenalici és escollir el successor de sant Pere; en són els únics electors, que es reuneixen en conclave. Aquest període de la Seu Apostòlica s'anomena sede vacante, 'seu vacant'. Es regeixen per la constitució apostòlica Universi dominici gregis (UDG), de Joan Pau II, del 22 de febrer de 1996: «[] el govern de l'Església queda confiat al col·legi dels cardenals només per al despatx dels assumptes ordinaris o inajornables, i per a la preparació de tot el que calgui per a l'elecció del nou pontífex».
  La segona funció del col·legi cardenalici és aconsellar el pontífex romà quan ho requereixi, per mitjà dels consistoris i sota la seva presidència, i així contribuir al govern general de l'Església. Els consistoris poden ser ordinaris o extraordinaris. Al consistori ordinari s'hi reuneixen els cardenals presents a Roma; si ha de ser solemne, es diu que és públic, i s'hi convoquen, a més, altres prelats, representants diplomàtics o altres convidats especials. El Papa els convoca per buscar assessorament sobre determinades qüestions, nomenar nous cardenals i també en les cerimònies de canonització de nous sants. Per als consistoris extraordinaris es requereixen tots els cardenals, i se celebren quan l'Església té necessitats especials o assumptes més greus. També duen a terme una missió important al govern de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, des dels pactes del Laterà del 1929 que van signar el secretari d'estat (cardenal Pietro Gasparri) en nom de la Santa Seu i el primer ministre italià (Benito Mussolini) en representació del rei Víctor Manuel III.
  Aquesta dignitat clerical s'origina en el pontificat de Silvestre I (314-335) amb l'objectiu exprés de ser col·laboradors i assistents del pontífex romà; i de ser responsables de les esglésies titulars de Roma. Aquestes esglésies es coneixen amb el nom de diòcesis suburbicàries, perquè són al raval o als suburbis de Roma i, segons la tradició, les va fundar l'apòstol Pere. Eren les següents: Albano, Frascati, Òstia, Palestrina, Porto i Santa Rufina, Sabina i Poggio Mirteto i Velletri. Posteriorment, aquesta dignitat es va atorgar a seus episcopals de rellevància històrica o política a la península Itàlica i en altres territoris. El seu prestigi, dins del cursus honorum eclesiàstic, va anar creixent des dels pontificats de Nicolau II (1058-1061) fins al d'Eugeni IV (1438) i va arribar, per a llurs titulars, al prestigi del qual avui s'envolta.
  Al sínode de Laterà del 1059, sota el pontificat de Nicolau II, es va acordar que la competència de l'elecció papal els corresponia a ells: per a fer-ho, s'havien de reunir els cardenals bisbes i els cardenals preveres i deliberar qui havia de ser el successor; s'havia de seleccionar el candidat d'entre la clerecia romana en primera instància i, posteriorment, de qualsevol altre lloc, i l'elecció s'havia de fer a Roma.
  El 1150, amb el papa Eugeni III, es va formalitzar el col·legi cardenalici quan es van crear els oficis de degà, per a presidir la institució, que comporta el títol de bisbe d'Òstia; i de camarlenc, per a administrar els béns de l'Església durant el període de seu vacant. A partir del segle XII mateix es van integrar al col·legi cardenalici prelats que tenien la seu fora de Roma. Precedien en dignitat a bisbes i arquebisbes. Eugeni IV, per mitjà de la butlla Non mediocri el 1439, ho va estendre també als patriarques, amb vot als concilis.
  El nombre de cardenals va anar variant durant els segles XIII-XV, i Sixt V va fixar-lo en setanta (constitució Postquam verus, 1586), distribuïts de la manera següent: sis cardenals bisbes, cinquanta cardenals preveres i catorze cardenals diaques. Aquest nombre es va consagrar i mantenir inalterat pel CDC del 1917 fins al pontificat de Joan XXIII, que, per mitjà del Motu proprio cum gravissima, el 1962, va establir que tots els cardenals havien de tenir la dignitat episcopal. Pau VI va incorporar al col·legi cardenalici els patriarques orientals, Motu proprio ad purpuratorum patrum, el 1965, i va dictar la norma, per mitjà d'un motu proprio nou - Ingravescentem aetatem, el 1970 -, segons el qual els cardenals, quan arribessin als vuitanta anys, passarien a la categoria d'emèrits, jubilats, cessarien llurs funcions als dicasteris de la cúria romana i als organismes de la Santa Seu, i perdrien el dret d'entrar al conclave i escollir un nou Papa. Després de la celebració del consistori del març del 1973, es va arribar a cent quaranta-quatre membres del col·legi cardenalici. Finalment, Joan Pau II, en la constitució apostòlica UDG va ratificar les disposicions esmentades. Actualment, els cardenals procedeixen d'arreu del món i de les cultures més variades, perquè s'atén al criteri d'universalitat de l'Església catòlica.
  Perquè se'ls promogui al cardenalat, en el cànon 351 del CDC-83 s'estableixen els requisits: han de ser homes preveres, «que excel·leixin notablement en doctrina, costums, pietat i prudència en la gestió dels afers»; els que encara no siguin bisbes, han de rebre la consagració episcopal i són nomenats per decret del pontífex romà en presència del col·legi cardenalici.
  El col·legi cardenalici presenta tres ordes, segons el cànon 350 del CDC-83: l'orde episcopal, que comprèn els titulars d'una diòcesi suburbicària, de les sufragànies de la diòcesi de Roma, i els patriarques de les Esglésies orientals catòliques; l'orde presbiteral, que tenen els cardenals que són bisbes de seus importants, sigui per història o per transcendència actual; i l'orde diaconal, al qual pertanyen els cardenals que no tenen jurisdicció episcopal ordinària, que estan lligats a esglésies de la ciutat de Roma i tenen càrrecs a la cúria romana o a l'Estat del Vaticà.
  Al col·legi cardenalici hi ha diversos càrrecs (càn. 352 CDC). El cardenal degà presideix el col·legi cardenalici, però no té potestat sobre els altres cardenals; se'l considera un primus inter pares. Presideix les misses exequials d'un pontífex i la missa Pro eligendo Pontifice, que se celebra abans d'iniciar un conclave. Se l'escull d'entre els cardenals de les diòcesis suburbicàries i l'ha d'aprovar el sant pare. També és competència seva l'ordenació episcopal del nou Papa, si no la tingués. En cas d'estar impossibilitat, n'ha d'ocupar el lloc el sotsdegà. El cardenal protodiaca té com a missió anunciar a la cristiandat el nom del nou Papa. També, segons el cànon 358 del CDC, un cardenal pot tenir la representació del pontífex romà per a determinades celebracions o tasques pastorals; se l'anomenarà legatus a latere, és a dir, com si fos ell mateix.
  Els cardenals duen una indumentària peculiar en les cerimònies protocol·làries que consta d'una sotana, una esclavina i una birreta o un solideu de color vermell, com a símbol del compromís de «defensar la fe fins la mort», que professen quan reben el títol cardenalici de mans del Papa. Quotidianament van de color negre. El tractament que reben atesa llur categoria eclesiàstica és d'Eminència.