Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consulta tributària, n f
es consulta tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consulta tributària, n f
es consulta tributaria

Definición

Manifestació particular del dret de petició que tots els ordenaments constitucionals reconeixen als ciutadans.

Nota

Àmbit: Espanya
En l'ordre tributari, aquesta previsió constitucional es tradueix en el dret del contribuent a interpel·lar l'Administració a fi que exposi el seu parer sobre les conseqüències tributàries d'una determinada activitat que té previst dur a terme. El dret de consulta es basa, doncs, en el principi de seguretat jurídica. Es diu que un sistema jurídic és segur quan resulta predictible en les seves conseqüències i cert en les seves premisses. Doncs bé, la consulta tributària serveix, justament, per a aquest objectiu: possibilitar als contribuents el coneixement precís dels resultats tributaris que tindran llurs comportaments en l'ordre administratiu tributari.
Mitjançant l'expedient de la consulta els ciutadans demanen l'opinió de l'Administració tributària sobre la resposta que l'ordenament tributari en vigor donaria a un comportament concret. La seva naturalesa és, en conseqüència, estrictament administrativa, fet que limita els seus efectes a aquest ordre. Els contribuents requereixen la manifestació formal del criteri administratiu a què un determinat supòsit de fet es refereix. La resposta que l'Administració dona no té, doncs, altra rellevància que la pròpia de la doctrina administrativa com a font indirecta del dret que, sense ser menyspreable, limita el seu abast vinculant a l'ordre purament administratiu.
En l'ordenament tributari espanyol la consulta tributària figurava ja prevista, amb aquesta denominació, en la primera redacció de la Llei general tributària (LGT). En l'article 107 es recollia el règim jurídic del dret de consulta en l'ordre tributari. En l'última reforma d'aquesta norma, operada mitjançant la Llei 25/1995, del 20 de juliol de 1995, s'ha tornat a redactar aquest precepte i s'hi ha introduït modificacions substancials. Passats gairebé trenta-cinc anys des que se'n va fer la primera ordenació legal, el Govern va reglamentar el règim jurídic d'una modalitat d'aquestes consultes, les formalment vinculants, en el Reial decret 404/1997, del 21 de març de 1997. Aquesta disposició i el reglament que la desenvolupa regulen el dret fonamental i genèric de consulta en el sistema tributari espanyol, principalment pel que fa a:
1. SUBJECTE. La pot formular qualsevol subjecte passiu tributari, així com corporacions que els representin, i se n'encomana la contestació als òrgans que tinguin atribuïda la competència de política i interpretació tributària en el Ministeri d'Hisenda.
2. OBJECTE. S'aïllen uns casos determinats -inversions estrangeres, actius financers, regulacions d'ocupació...-, per als quals s'estableix que la contestació tindrà efectes vinculants.
3. FORMA. S'ha de presentar per escrit, degudament documentada, amb expressió íntegra de tots els elements del cas plantejat i abans que es dugui a terme l'activitat respecte de la qual es requereix el parer administratiu.
4. EFECTES. Té caràcter vinculant per a tots els òrgans de gestió tributària -excepte modificacions legals o jurisprudencials- en els casos previstos pels apartats 4 i 5, i, en tots els casos, eximeix de responsabilitat a qui ajusti el seu comportament al criteri expressat en la resolució de la consulta. Aquest precepte, l'arti 107 de la LGT, constitueix la manifestació més depurada que l'ordenament tributari espanyol ofereix en el dret de consulta tributària. Però no és, ni de bon tros, l'única ni la més rellevant. Aquesta disposició regula el dret formal i genèric de consulta en el sistema tributari estatal. L'ordenament tributari espanyol inclou, a més, altres manifestacions d'aquest dret, específiques, informals i en uns altres ordres territorials.
En l'àmbit territorial cal referir-se als ordenaments tributaris autonòmics i locals. Com és sabut, les comunitats autònomes de règim general tenen atribuïdes competències sobre dues categories tributàries: els tributs estatals cedits i els tributs propis.
Quant als tributs de l'Estat cedits, la competència en aquesta matèria es bifurca: si la qüestió es refereix a una norma dictada pel parlament autonòmic en l'exercici de les competències normatives que se li han conferit per la Llei de cessió -en el marc establert per l'article 19 de la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes- han de respondre a la consulta els òrgans administratius autonòmics que correspongui; i, a Catalunya, la Direcció General de Tributs del Departament d'Economia i Finances. En el cas que l'objecte de la qüestió es refereixi a altres preceptes, a la normativa comuna del tribut, la consulta s'ha d'adreçar a l'òrgan estatal: la Direcció General de Tributs del Ministeri d'Hisenda. Lògicament, les consultes que tinguin per objecte la normativa específica dels tributs propis d'una comunitat autònoma s'han de resoldre d'acord amb el procediment i les premisses que respecte a això hagi previst la normativa pròpia d'aquesta comunitat, que correspon als òrgans administratius autonòmics que en cada cas s'estableixin com a competents. Les entitats locals reben un tractament similar. L'article 13 de la Llei reguladora de les hisendes locals determina que la competència per a respondre les consultes relatives a la gestió dels tributs locals correspon a l'entitat que exerceix aquestes funcions. Com que en la gestió dels tributs locals hi intervenen diferents entitats públiques -estatals, locals i, fins i tot, autonòmiques- l'òrgan competent per a resoldre la consulta no sempre és el mateix.
Si l'article 107 de la LGT conté la normativa genèrica i formal del dret de consulta en el sistema tributari estatal, altres preceptes -els articles 3, 5, 7, 8, 9 i 25 de la Llei 1/1998, de drets i garanties del contribuent, del 26 de febrer de 1998- regulen altres manifestacions específiques i informals d'aquest dret. En aquestes disposicions es determinen: a) el dret de ser informat sobre el contingut dels drets i les obligacions tributàries; b) el dret de conèixer el valor que cada Administració tributària atorga als béns immobles; c) el dret d'acordar amb l'Administració les pautes de valoració que cal seguir en els casos d'operacions en què hi hagi una vinculació rellevant entre les parts, i d) el dret de conèixer els criteris administratius que apliquen els òrgans de gestió i de resolució de conflictes tributaris.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca crèdit tributari, n m
es crédito tributario, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca declaració tributària, n f
es declaración tributaria, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca defraudació tributària, n f
ca delicte fiscal, n m
es defraudación tributaria
es delito fiscal

Definición

Delicte fiscal.

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte comptable tributari, n m
es delito contable tributario

Definición

Delicte contra la hisenda pública que consisteix a incomplir l'obligació de portar comptabilitat mercantil i registres fiscals o a falsejar la informació que contenen.

Nota

Àmbit: Espanya
Comet un delicte contra la Hisenda pública la persona que, estant obligada per llei tributària a portar comptabilitat mercantil i llibres o registres fiscals, incompleix absolutament aquesta obligació en règim d'estimació directa de bases tributàries; que porta comptabilitats diferents que, referides a una mateixa activitat i exercici econòmic, oculten o simulen la situació de l'empresa; que no anota en els llibres obligatoris negocis, actes, operacions o, en general, transaccions econòmiques; que els anota amb xifres diferents de les vertaderes, o bé practica en els llibres obligatoris anotacions comptables fictícies. En aquests tres darrers casos, és necessari que, sense compensació aritmètica entre ells, la quantia, en més o menys grau, dels càrrecs o abonaments omesos o falsejats passi dels 240.000 euros per cada exercici econòmic.
Aquest delicte és tipificat en l'article 310 del Codi penal (CP), i segons la doctrina el que es vol castigar és la falta de cooperació i lleialtat per part del contribuent que incompleix les seves obligacions tributàries i dificulta el desenvolupament correcte de la recaptació tributària. És un delicte dolós, ja que no s'estableix la seva comissió per imprudència, i pot ser comès tant per una persona física com per una persona jurídica (art. 310 bis CP). Arran de la Llei orgànica 7/2012, del 27 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 10/1995, del 23 de novembre, del Codi penal en matèria de transparència i lluita contra el frau fiscal i en la Seguretat Social, de l'Estat, s'estableix la regularització tributària, sempre que es compleixin els requisits que la llei estableix com a excusa absolutòria.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 15a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2025.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca delicte fiscal, n m
ca defraudació tributària, n f sin. compl.
es defraudación tributaria
es delito fiscal

Definición

Defraudació a la hisenda pública.

Nota

Àmbit: Espanya
En recull la definició l'article 305 del Codi penal (CP). La regulació actual prové de l'establerta el 1977 sota la rúbrica de «delicte fiscal». L'element bàsic d'aleshores es manté: defraudació incomplint un deure tributari per damunt d'una certa quantia. Les successives reformes (sobretot les incloses per la Llei orgànica 2/1985, del 26 d'abril, que va definir els denominats «delictes contra la Hisenda pública», i la Llei orgànica 6/1995, del 29 de juny, per la qual es van modificar determinats preceptes del CP relatius als delictes contra la Hisenda pública i la Seguretat Social) van pretendre precisar els límits del tipus.
S'entén comunament que la defraudació consisteix en la causació mitjançant un engany d'un perjudici patrimonial a la Hisenda pública. Però el cert és que aquest engany no s'exigeix expressament en el precepte, sinó que s'extreu del terme «defraudar», verb nuclear del tipus. Per això, algun sector de la doctrina s'estima més prescindir de l'element d'engany, contràriament a allò que una bona part de la jurisprudència afirma (sentències del Tribunal Suprem [STS] del 9.3.1993, ponent: Moyna Ménguez; del 26.4.1993, ponent: Granados Pérez, i del 31.5.1993, ponent: Granados Pérez), que, malgrat això, li dona un contingut divers al del «delicte d'estafa».
També es considera doctrina jurisprudencial la que exigeix un element subjectiu que consisteixi en l'ànim de defraudar, que diferenciaria aquest comportament del mer impagament d'un deute (STS del 9.3.1993, amb esment d'altres). D'aquesta manera, el mer impagament amb reconeixement de deute no constitueix un delicte, sinó només una infracció administrativa (STS del 28.10.1997, ponent: De Vega Ruiz). La defraudació fiscal requereix l'existència d'un deure de naturalesa tributària que s'incompleix d'alguna de les maneres descrites al tipus. Concretament, mitjançant l'elusió del pagament de tribut, retencions (efectuades o que s'haurien d'haver efectuat) o ingressos a compte de retribucions en espècie, mitjançant l'obtenció indeguda de devolucions, o, finalment, mitjançant el gaudi o l'obtenció indeguda de beneficis fiscals.
Aquests deures tributaris s'han d'establir en normes de rang legal. Tenint en compte que s'exigeix l'existència d'un deure tributari, s'entén que -com a mínim per a la modalitat d'elusió del pagament- es tracta d'un delicte de caràcter especial (entre altres, STS del 29.6.1985, ponent: De Vega Ruiz; del 24.2.1993, ponent: Díaz Palos; del 20.5.1996, ponent: Bacigalupo Zapater; del 28.10.1997, ponent: De Vega Ruiz), i, concretament, de caràcter especial propi, que exclou els que no estiguin coberts pel caràcter d'obligats tributaris de la possibilitat de ser autors del delicte, sense que això impedeixi que puguin respondre com a partícips.
Quan es defrauda mitjançant l'elusió, s'entén consumat el delicte en concloure el termini de declaració i ingrés, en el moment en què venç el termini per a efectuar la declaració de l'impost sobre la renda de les persones físiques i s'hi ha omès prou dades (STS del 20.5.1996), o s'ha omès la declaració mateixa. Quan, en canvi, la defraudació es produeix pel gaudi indegut de beneficis o l'obtenció indeguda de devolucions, el delicte s'entén consumat en rebre's aquests conceptes.
Una de les modalitats de defraudació més discutida ha estat i és l'omissió de la declaració tributària que, si escau, s'exigeix. El 1995, l'òrgan legislador va incloure la menció a l'omissió en la modalitat delictiva, per tal de resoldre la qüestió. Malgrat això, la definició legal de la defraudació tributària es referia llavors únicament a l'omissió com a modalitat de realització del tipus, sense especificar si aquesta omissió ho era de la declaració a la qual s'està obligat o d'altres deures. Després d'algunes vacil·lacions, la jurisprudència entengué que l'omissió és un mitjà idoni per a realitzar el tipus (STS del 2.3.1988, ponent: Moyna Ménguez; del 26.4.1993, ponent: Granados Pérez). D'altra banda, l'omissió de declaració constitueix una infracció tributària simple (article 78.1.a Llei general tributària). Per això, un determinat sector de la doctrina continua plantejant dubtes en el cas de mera omissió de declaració.
Els conceptes a què es refereix la defraudació no són només els tributs (impostos, contribucions especials i taxes), sinó també les retencions (efectuades o que s'haurien d'haver efectuat), ingressos a compte de retribucions en espècie, devolucions percebudes i beneficis fiscals.
Pel que fa a les retencions, el fet d'esmentar-les expressament respon als dubtes que havia plantejat la conducta de qui, estant-hi obligat, no retenia, o, havent retingut, no ingressava a la Hisenda pública les quantitats percebudes; això posava de manifest la necessitat de regular d'una manera expressa aquesta modalitat defraudatòria, el subjecte de la qual no és un deutor, però sí un obligat tributari.
Pel que fa als ingressos a compte, el fet d'esmentar-les expressament es justifica perquè, tècnicament, no és possible efectuar-hi retencions. Per això s'estableix un ingrés en metàl·lic a compte. Respecte de les devolucions, es van regular també per a evitar que el fet que es consideressin tributs i el dubte de si constituïen beneficis fiscals conduïssin a la impunitat de qui, gaudint d'una devolució indeguda, no reintegrava les quantitats corresponents.
La quantia a partir de la qual existeix el delicte és de noranta mil euros al volum de la quota defraudada. En cas de defraudació a la Hisenda de la Unió Europea, hi ha delicte quan la quantia és superior als cinquanta mil euros; quan la quantia està entre quatre mil i cinc mil euros, la defraudació constitueix falta (art. 627 CP). Pel que fa a les hisendes espanyoles (estatal, autonòmica, foral o local) per sota de la quantia de cent vint mil euros constitueix una infracció tributària (art. 305.1 CP).
Quan es tracta de conceptes periòdics o de declaració periòdica, l'import d'allò que s'ha defraudat es calcula tenint en compte el període impositiu o de declaració respectiu. Quan aquest període és inferior a dotze mesos, es refereix a l'any natural. Quan es tracta, en canvi, de conceptes no periòdics, l'import s'entén referit a cadascun dels diferents conceptes objecte de liquidació. Aquesta regla de càlcul de l'import ha duta part de la doctrina i de la jurisprudència (STS del 20.5.1996) a entendre que no es pot apreciar en aquest cas la figura del delicte continuat: per exemple, quan es coneixen fets delictius corresponents a exercicis successius o a tributs diversos. La STS del 9.3.1993 (ponent: Moyna Ménguez), com també la del 24.2.1993 (ponent: Díaz Palos), la del 2.3.1988 (ponent: Moyna Ménguez) i, en sentit contrari, la STS del 27.12.1990 (ponent: Ruiz Vadillo), prenen partit sobre la naturalesa de la quantia defraudada: és element del tipus, que ha de ser comprès pel dol, la determinació del qual és competència dels tribunals. D'altra banda, davant l'absència de mitjans per a determinar la quantia del deute per estimació directa, la jurisprudència ha reconegut la validesa d'allò que s'estableix en règim d'estimació directa (STS del 26.4.1993, ponent: Granados Pérez).
A més de la pena privativa de llibertat (presó d'entre un i quatre anys), es disposa la privació de la possibilitat d'obtenir subvencions o ajudes públiques i del dret de gaudir de beneficis o incentius fiscals o de la Seguretat Social per un període d'entre tres i sis anys. Aquestes penes es poden aplicar tant per delicte de defraudació tributària a les hisendes espanyoles com a les de la Unió Europea (art. 305.3 CP).
Després de les vacil·lacions inicials de la jurisprudència, avui el Tribunal Suprem entén que l'import del deute defraudat és objecte de responsabilitat civil derivada de delicte (STS del 3.12.1991, ponent: Moyna Ménguez), tot i que aquesta consideració no està exempta de polèmica.
Des de la reforma operada per la Llei orgànica 6/1995, del 29 de juny, per la qual es modificaren determinats preceptes del CP relatius als delictes contra la Hisenda pública i contra la Seguretat Social, es van definir dos subtipus agreujats, que permeten de fixar les penes respectives en la meitat superior. Aquests subtipus consisteixen en la utilització de subjectes interposats de manera que s'oculti la identitat del vertader obligat tributari i l'especial transcendència i gravetat deduïda de l'import del que s'ha defraudat o de l'existència d'una estructura organitzativa que afecta o pot afectar una pluralitat d'obligats tributaris.
Des de la Llei orgànica 6/1995 s'estableix la possibilitat que els contribuents evitin llurs responsabilitats penals mitjançant la regularització espontània de llur situació tributària (art. 305.4 CP). Aquesta disposició afecta també les conductes defraudatòries de quantia inferior als noranta mil euros, les de frau comptable i les falsedats connexes amb la defraudació que hi pugui haver.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de comptabilitat. Barcelona: Fundació Barcelona, 1994. 165 p.; 21 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-13-2

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca deute tributari, n m
es deuda tributaria
en payable tax

<Empresa > Comptabilitat>

Definición

Deute que el subjecte passiu té envers la hisenda pública, incloent-hi els impostos retinguts pagats a compte.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca deute tributari, n m
es deuda tributaria
fr dette fiscale
en tax debt

<Auditoria i comptabilitat > Comptabilitat > Estructura de gestió>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca deute tributari, n m
es deuda tributaria, n f

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Resultados para la búsqueda "tributaci" dentro de todas las áreas temáticas

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición

Nota

Definición