element normal
element normal
Química inorgànica
- ca element representatiu, n m
- ca element normal, n m sin. compl.
- es elemento normal, n m
- es elemento representativo, n m
- en main-group element, n
- en representative element, n
Química inorgànica
Definición
Cadascun dels elements inclosos en el bloc s o el bloc p de la taula periòdica dels elements.
Nota
- De vegades, els elements del grup 12 es consideren elements representatius, i no elements de transició.
element químic
element químic
Química inorgànica
- ca element, n m
- ca element químic, n m sin. compl.
- es elemento, n m
- es elemento químico, n m
- en chemical element, n
- en element, n
Química inorgànica
Definición
Substància simple constituïda per un conjunt d'àtoms els nuclis dels quals tenen el mateix nombre de protons.
Nota
-
Els elements poden estar formats per diversos tipus d'àtoms, els quals es diferencien pel nombre de neutrons que contenen en el nucli atòmic, si bé tenen el mateix nombre de protons i les mateixes propietats. Els elements no es poden descompondre en altres de més simples.
La Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada estableix el símbol que representa cada element, i també la seva massa atòmica relativa i la dels seus isòtops.
La majoria d'elements són sòlids, mentre que quatre o cinc són líquids (l'hidrogen, el brom, el franci i el gal·li; el cesi està just en el límit perquè fon a 298 K) i onze són gasos (l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fluor, el clor, l'heli, el neó, l'argó, el criptó, el xenó i el radó).
La majoria dels elements es troben combinats a la natura, si bé a partir de l'element 93 tots han estat creats artificialment.
L'any 1937 Goldschmidt va proposar una classificació dels elements en quatre grups, des d'una perspectiva geoquímica. Es tracta d'una classificació que està molt relacionada amb la teoria d'àcids i bases de Pearson (vegeu la imatge element 1). Els atmòfils són elements químicament no reactius que es troben en l'atmosfera en forma elemental. Els litòfils són metalls i no-metalls que tendeixen a trobar-se en forma d'òxids, silicats, sulfats o carbonats. Com que tots aquests anions tenen l'oxigen com a àtom donador de parells d'electrons, els ions metàl·lics implicats són àcids durs. Els no-metalls d'aquest grup són bases dures per si mateixos o han estat oxidats per l'oxigen atmosfèric a oxoanions, que també són bases dures. Els sideròfils són metalls que tendeixen a trobar-se en estat natiu. Com que l'agent oxidant oxigen és present a l'escorça terrestre però no al nucli terrestre, la llista de sideròfils serà diferent en aquestes dues parts del planeta. A l'escorça terrestre els sideròfils són els metalls més nobles (per tant, menys actius), que són combinació d'ions metàl·lics, que són àcids tous, amb l'electró, que és la més tova de totes les bases. Al nucli de la Terra els sideròfils també inclouen tots els metalls menys actius que el ferro, i també en formen part el mateix ferro, el coure, el níquel, el molibdè, el tungstè i el reni. Finalment, els calcòfils són els que es troben en la natura com a sulfurs i, més rarament, combinats amb altres bases toves, ja que l'ió sulfur és la base tova més comuna. Inclouen la major part dels àcids intermedis, ni tous ni durs, i alguns àcids tous que, a part de ser-hi en forma nativa, també hi són com a arsenurs, tel·lururs, etc. Lògicament, moltes de les bases toves formen part d'aquest grup, ja que són les que es troben en els minerals combinades amb els àcids.
El 1982 Fergusson va proposar una classificació més detallada que comprèn sis categories (vegeu la imatge element 2). Els gasos atmosfèrics, que correspondrien als atmòfils; les sals solubles iòniques, que es troben a l'hidrosfera; els que es troben en forma de sals a l'escorça terrestre, com ara carbonats, fosfats, silicats, sulfats, etc.; els elements natius a l'escorça terrestre, que correspondrien als sideròfils; els que es troben en forma d'òxids, que correspondrien als litòfils, i els que es troben en forma de sulfurs, que correspondrien als calcòfils.
El més interessant de comparar les classificacions de Goldschmidt i Fergusson és observar que fins i tot en les categories corresponents hi ha algun element que no coincideix, ja que es pot presentar en més d'una forma.
Vegeu també taula periòdica dels elements.
element representatiu
element representatiu
Química inorgànica
- ca element representatiu, n m
- ca element normal, n m sin. compl.
- es elemento normal, n m
- es elemento representativo, n m
- en main-group element, n
- en representative element, n
Química inorgànica
Definición
Cadascun dels elements inclosos en el bloc s o el bloc p de la taula periòdica dels elements.
Nota
- De vegades, els elements del grup 12 es consideren elements representatius, i no elements de transició.
element terri
element terri
Química inorgànica
- ca element terri, n m
- ca terri, n m sin. compl.
- es elemento térreo, n m
- en triel, n
- en triel element, n
Química inorgànica
Definición
Cadascun dels elements del grup 13 de la taula periòdica dels elements.
Nota
- Són elements terris el bor, l'alumini, el gal·li, l'indi, el tal·li i el nihoni.
elements de les terres rares
elements de les terres rares
Química inorgànica
- ca metalls de les terres rares, n m pl
- ca elements de les terres rares, n m pl sin. compl.
- ca terres rares, n f pl sin. compl.
- es elementos de las tierras raras, n m pl
- es metales de las tierras raras, n m pl
- es tierras raras, n f pl
- en rare earth elements, n pl
- en rare earth metals, n pl
- en rare earths, n pl
Química inorgànica
Definición
Grup d'elements de la taula periòdica dels elements format pels lantànids, l'escandi i l'itri.
Nota
-
Els metalls de les terres rares són mal·leables i dúctils, i, generalment, també són reactius quan se'ls sotmet a temperatures elevades o es divideixen finament.
Actualment, el terme metalls de les terres rares és obsolet. Antigament la denominació terres rares es referia als òxids dels metalls de les terres rares, els quals incloïen addicionalment altres elements poc comuns.
elucidació estructural
elucidació estructural
Química física
- ca determinació estructural, n f
- ca elucidació estructural, n f sin. compl.
- es determinación estructural, n f
- es elucidación estructural, n f
- en structure elucidation, n
Química física
Definición
Determinació de l'estructura d'una molècula o d'un sòlid.
Nota
-
Els múltiples mètodes de determinació estructural actuals han fet caure en desús les tècniques que s'usaven en el passat per a determinar la massa molecular i la fórmula molecular, com ara l'ascens ebullioscòpic, el descens crioscòpic o les mesures del canvi de la pressió de vapor de les molècules.
D'entre les tècniques de determinació estructural actuals, cal esmentar, en primer lloc, les tècniques de difracció, entre les quals la més emprada és la difracció de raigs X. Aquesta tècnica sol donar l'estructura completa de la molècula o del sòlid objecte d'estudi. Els inconvenients que presenta, però, són l'elevat preu de l'equipament necessari i el fet que és una tècnica que, per a obtenir resultats òptims, sols es pot aplicar a sòlids cristal·lins purs. Per aquests dos motius, han adquirit una rellevància especial les tècniques espectroscòpiques, que requereixen equipaments més barats i poden ser aplicades a tots els estats de la matèria, tant per a compostos purs com per a mescles.
D'entre les tècniques espectroscòpiques, cal remarcar l'espectroscòpia de ressonància magnètica nuclear, l'espectroscòpia de ressonància paramagnètica electrònica, l'espectrometria d'infraroig, l'espectrometria d'ultraviolat i visible i l'espectrometria de masses. De la combinació dels resultats obtinguts amb les diverses tècniques espectroscòpiques, juntament amb l'anàlisi elemental per a determinar la fórmula molecular, es pot determinar l'estructura de les molècules o, com a mínim, els seus aspectes més rellevants.
emissió atòmica
emissió atòmica
Química física
- ca emissió atòmica, n f
- es emisión atómica, n f
- en atomic emission, n
Química física
Definición
Transició espectroscòpica en la qual un àtom passa d'un estat excitat a l'estat fonamental.
Nota
- L'energia de la radiació electromagnètica emesa en una emissió atòmica és igual a la diferència d'energies entre l'estat excitat i l'estat fonamental. Aquesta radiació conté línies espectrals característiques de tots els elements de la mostra, sense que hi influeixi el mètode utilitzat per a atomitza-la i excitar-la. Les tècniques d'espectrometria d'emissió atòmica utilitzen aquest fet per a identificar i quantificar cadascun dels elements presents en una mostra.
emissió espontània
emissió espontània
Química física
- ca emissió espontània, n f
- es emisión espontánea, n f
- en spontaneous emission, n
Química física
Definición
Transició espectroscòpica en la qual els estats excitats d'un àtom o d'una molècula que no interaccionen amb altres espècies ni amb radiació electromagnètica evolucionen espontàniament cap a estats de menor energia i l'energia sobrant es converteix en fotons.
Nota
-
Tot i que el concepte de emissió espontània sorgeix naturalment en el marc de la teoria quàntica de la radiació electromagnètica, Einstein fou el primer que el va postular basant-se en raonaments que combinaven la hipòtesi de Planck sobre la quantització de l'energia intercanviada entre un cos negre i la radiació electromagnètica que hi ha dins seu amb un balanç energètic aplicat a tot el sistema.
El coeficient d'Einstein d'emissió espontània és la velocitat a la qual una molècula o un àtom experimenten el procés d'emissió espontània. Depèn, en primer lloc, del moment dipolar de transició, que depèn dels estats entre els quals es produeix l'emissió espontània. En segon lloc, depèn de la freqüència de la transició elevada al cub. La freqüència de transició s'expressa com $\nu = \frac{\Delta E}{h}$, en què ∆E és la diferència d'energia entre l'estat final i l'inicial i h és la constant de Planck. Aquesta dependència cúbica justifica per què la velocitat a la qual es produeix l'emissió espontània entre dos estats canvia dràsticament en passar d'una zona de l'espectre electromagnètic a una altra.
El coeficient d'Einstein d'emissió espontània entre dos estats és inversament proporcional a la vida mitjana de l'estat superior. Els estats electrònics excitats, per exemple, que solen emetre espontàniament en les regions visible i ultraviolada de l'espectre electromagnètic, solen tenir vides mitjanes molt curtes, de valors entre 10−6 i 10−11 segons. En aquests casos, l'emissió espontània rep els noms de fluorescència o fosforescència, en funció del valor que adopta el moment dipolar de transició.
L'emissió espontània és la base de la majoria de les tècniques espectroscòpiques d'emissió, com ara les tècniques analítiques basades en la fluorescència, la fosforescència i l'emissió atòmica.
emissió estimulada
emissió estimulada
Química física
- ca emissió estimulada, n f
- ca emissió induïda, n f sin. compl.
- es emisión estimulada, n f
- es emisión inducida, n f
- en induced emission, n
- en stimulated emission, n
Química física
Definición
Transició espectroscòpica en la qual els estats excitats d'un àtom o d'una molècula que estan sotmesos a radiació electromagnètica evolucionen cap a estats de menor energia transferint l'energia sobrant a la radiació electromagnètica amb què interaccionen.
Nota
-
A diferència de l'emissió espontània, perquè es pugui produir emissió estimulada entre dos estats energètics cal que el sistema interaccioni amb fotons que tinguin una energia molt similar a la diferència d'energies entre ambdós estats energètics.
L'emissió estimulada va ser predita per Einstein, tot i que les seves aplicacions més importants no van sorgir fins a l'aparició del làser.
La velocitat total d'emissió estimulada a què s'emeten els fotons correspon a la velocitat d'emissió estimulada individual pel nombre de molècules o àtoms que es troben en condicions d'emetre fotons.
emissió induïda
emissió induïda
Química física
- ca emissió estimulada, n f
- ca emissió induïda, n f sin. compl.
- es emisión estimulada, n f
- es emisión inducida, n f
- en induced emission, n
- en stimulated emission, n
Química física
Definición
Transició espectroscòpica en la qual els estats excitats d'un àtom o d'una molècula que estan sotmesos a radiació electromagnètica evolucionen cap a estats de menor energia transferint l'energia sobrant a la radiació electromagnètica amb què interaccionen.
Nota
-
A diferència de l'emissió espontània, perquè es pugui produir emissió estimulada entre dos estats energètics cal que el sistema interaccioni amb fotons que tinguin una energia molt similar a la diferència d'energies entre ambdós estats energètics.
L'emissió estimulada va ser predita per Einstein, tot i que les seves aplicacions més importants no van sorgir fins a l'aparició del làser.
La velocitat total d'emissió estimulada a què s'emeten els fotons correspon a la velocitat d'emissió estimulada individual pel nombre de molècules o àtoms que es troben en condicions d'emetre fotons.
