epimerització
epimerització
Química orgànica
- ca epimerització, n f
- es epimerización, n f
- en epimerisation, n
- en epimerization, n
Química orgànica
Definición
Transformació d'un diastereoisòmer en un epímer a través d'una enolització.
Nota
- Perquè tingui lloc l'epimerització cal que la molècula tingui un hidrogen en α respecte a un grup carbonil (vegeu la imatge).
epimino-
epimino-
Química orgànica
- ca imino-, pfx
- ca epimino-, pfx sin. compl.
- es epimino-, pfx
- es imino-, pfx
- en epimino-, pfx
- en imino-, pfx
Química orgànica
Definición
Forma prefixada que es fa servir per a designar un grup imino unit a dos radicals idèntics o que fa de pont entre dos àtoms de carboni d'un anell quan no és el grup funcional principal d'un compost.
Nota
-
La forma prefixada epimino- no té un valor genèric, sinó que només s'utilitza quan el grup imino fa de pont entre dos àtoms de carboni d'un anell (vegeu la imatge 2).
Vegeu també imina.
epoxi
epoxi
Química orgànica
- ca grup epoxi, n m
- ca epoxi, n m sin. compl.
- es epoxi, n m
- es grupo epoxi, n m
- es grupo funcional epoxi, n m
- en epoxy group, n
- for −C−O−C−
Química orgànica
Definición
Grup funcional en què un oxigen actua de pont entre dos carbonis.
Nota
- Vegeu també epòxid.
epoxi-
epoxi-
Química orgànica
- ca epoxi-, pfx
- es epoxi-, pfx
- en epoxy-, pfx
Química orgànica
Definición
Forma prefixada que es fa servir per a indicar la presència d'un grup epoxi en un compost orgànic.
Nota
- Per exemple, epoxietà.
epòxid
epòxid
Química orgànica
- ca epòxid, n m
- es epóxido, n m
- en epoxide, n
Química orgànica
Definición
Cadascun dels èters cíclics de tres membres en els quals dos àtoms de carboni adjacents estan units a un mateix àtom d'oxigen.
Nota
-
L'àtom d'oxigen a què estan units els àtoms de carboni adjacents d'un epòxid és el centre del grup epoxi, que és característic de les anomenades resines epoxi.
Els epòxids s'obtenen per epoxidació.
Els epòxids són molt més reactius que els èters acíclics, ja que tenen els enllaços tensionats. Així, l'atac nucleòfil (amb hidròxid, cianur, aigua, etc.) provoca l'obertura de l'epòxid. Una reacció important és l'obtenció d'un glicol. En solució aquosa àcida es protona l'oxigen de l'epòxid, amb les subsegüents obertura del cicle i formació d'un glicol (vegeu la imatge 2). En solució aquosa bàsica també té lloc l'obertura de l'epòxid i la formació d'un glicol.
Els epòxids tenen un interès considerable com a matèria primera per a l'obtenció d'insecticides, plastificants, estabilitzants per a cautxús, vernissos, lubrificants, emulsionants i plàstics.
Cada epòxid s'anomena com un òxid d'alcadiïl perquè una de les vies d'obtenció d'epòxids és per l'oxidació de l'alquè corresponent (per exemple, l'òxid de propilè).
L'epòxid més simple és l'oxirà, un important producte comercial.
epoxidació
epoxidació
Química orgànica
- ca epoxidació, n f
- es epoxidación, n f
- en epoxidation, n
Química orgànica
Definición
Reacció d'obtenció d'un epòxid a partir d'un alquè per l'oxidació directa de l'enllaç doble.
Nota
- En l'obtenció industrial d'epòxids, l'alquè s'oxida amb oxigen en presència d'un catalitzador metàl·lic o bé per eliminació d'un hidràcid halogenat a partir de les halohidrines (vegeu les imatges 1 i 2). La reacció de peràcids amb l'alquè és el mètode de laboratori més important per a l'obtenció d'epòxids (vegeu la imatge 3).
epoxietà
epoxietà
Química orgànica
- ca oxirà, n m
- ca epoxietà, n m sin. compl.
- ca òxid d'etilè, n m sin. compl.
- es epoxietano, n m
- es óxido de etileno, n m
- es oxirano, n m
- en epoxyethane, n
- en ethylene oxide, n
- en oxirane, n
- for C2H4O
Química orgànica
Definición
Epòxid que a temperatura ambient es presenta com un gas, que liqua aproximadament a 12 ºC i te un punt d'ebullició de 10,73 ºC.
Nota
-
L'oxirà és l'epòxid més simple. Té una densitat de 0,8711 g/cm3 (20/20 ºC). És miscible amb aigua i amb dissolvents orgànics.
S'obté per l'oxidació catalítica de l'etilè en corrent d'aire, en presència de catalitzadors a base de plata.
Com qualsevol dels epòxids, és molt reactiu; l'atac de qualsevol nucleòfil provoca l'obertura de l 'anell i, si el nucleòfil és l'aigua, es forma l'etilenglicol, que s'utilitza per a l'obtenció d'anticongelants, detergents i resines acríliques i per a la fumigació de la fruita per la seva acció contra els fongs, entre altres usos.
1,2-epoxipropà
1,2-epoxipropà
Química orgànica
- ca òxid de propilè, n m
- ca 1,2-epoxipropà, n m sin. compl.
- ca 2-metiloxirà, n m sin. compl.
- es 1,2-epoxipropano, n m
- es 2-metiloxirano, n m
- es óxido de propileno, n m
- en 1,2-epoxypropane, n
- en 2-methyloxirane, n
- en propylene oxide, n
- for C3H6O
Química orgànica
Definición
Epòxid que es presenta com un líquid incolor i té un punt d'ebullició de 63 ºC.
Nota
-
L'òxid de propilè és soluble en alcohol i èter, i parcialment soluble en aigua.
Les vies d'obtenció de l'òxid de propilè són les característiques dels epòxids. Vegeu epoxidació.
L'òxid de propilè és de gran interès industrial, ja que s'utilitza per a obtenir propilenglicol de polièters, tensioactius i detergents, i com a producte intermediari de síntesi.
equació baromètrica
equació baromètrica
Química física
- ca equació baromètrica, n f
- es ecuación barométrica, n f
- en barometric equation, n
Química física
Definición
Equació que determina la disminució de la pressió d'un gas respecte a l'altura a la superfície de la Terra.
Nota
-
L'equació baromètrica s'expressa en funció de la temperatura, suposant que aquesta no varia amb l'altura, de la manera següent: $p(h) = p_0 e^{−\frac{Mgh}{RT}}$, en què p0 és la pressió a la superfície, M és la massa molar del gas, h és l'altura, i g és l'acceleració de la gravetat.
L'equació baromètrica va ser introduïda per primer cop per R. Boyle el 1665, i no és més que la condició d'equilibri de fases amb un sistema amb un lligam extern, que en aquest cas és el camp gravitacional de la Terra, i que es pot derivar fàcilment suposant que el component gravitacional del potencial químic generalitzat és constant amb l'altura, sempre que la temperatura es mantingui constant i se suposi que és un comportament de gas ideal, $d_T \tilde{\mu}^{id} = RT d_T \ln p + Mg dh = 0$.
equació d'Arrhenius
equació d'Arrhenius
Química física
- ca equació d'Arrhenius, n f
- es ecuación de Arrhenius, n f
- en Arrhenius equation, n
Química física
Definición
Equació que determina la dependència del coeficient de velocitat d'una reacció respecte de la temperatura termodinàmica.
Nota
-
L'equació d'Arrhenius s'expressa com k(T) = A exp(−Ea/RT), en què k és la constant de velocitat, T és la temperatura termodinàmica, R és la constant dels gasos, A és el factor preexponencial i Ea és l'energia d'activació (vegeu la imatge).
L'equació d'Arrhenius indica que el coeficient de velocitat varia com l'exponencial decreixent de la temperatura. Per tant, si l'energia d'activació és positiva, el coeficient de velocitat augmenta en augmentar la temperatura. Si es representa el logaritme del coeficient de velocitat en funció de l'invers de la temperatura, s'obté una línia recta. La desviació de la linealitat es pot interpretar, a temperatures baixes, com una manifestació de reacció per efecte túnel. Del pendent de la recta s'obté l'energia d'activació, que es pot tabular per a diverses reaccions i és un paràmetre rellevant per a optimitzar el disseny de processos químics en l'àmbit industrial. La gran majoria de reaccions elementals presenten un comportament d'aquest tipus. En canvi, per a processos que tenen lloc en més d'una etapa es poden observar desviacions importants.
L'equació d'Arrhenius va ser deduïda, a partir de raonaments empírics, pel químic S. Arrhenius el 1889.
