La forma més adequada en català és debitocràcia, que es refereix a la força o poder que té el deute econòmic en el funcionament de la societat actual. Etimològicament és un terme híbrid constituït per dos formants cultes de diferent procedència: d'una banda, -cràcia, forma sufixada del grec -kratía, derivat del mot krátos ‘força’, ‘poder’; i de l’altra, debito-, forma prefixada del mot llatí debitum, ‘deute’.
Pel que fa al primer formant, la forma basada en el llatí es considera més adequada que no pas deuto- o deudo-, que serien creacions basades en la forma actual del mot deute, perquè en general se sol recomanar que els compostos creats a la manera culta tinguin els dos components del mateix origen, o, si més no, que siguin tots dos clàssics.
El formant -cràcia es mostra especialment productiu a l’hora de formar termes, majoritàriament en l’àmbit de les ciències socials. Hi ha els termes clàssics ja consignats en les fonts lexicogràfiques com ara aristocràcia, autocràcia, acràcia, burocràcia, democràcia, estratocràcia, gerontocràcia, ginecocràcia, hierocràcia, teocràcia, tecnocràcia, etc.
I d’altres de nova creació, alguns dels quals encunyats amb intenció crítica o irònica en els mitjans de comunicació i d’opinió i en l’entorn de la política, com meritocràcia (concepció social segons la qual la jerarquia es basa exclusivament en els mèrits personals), sondeocràcia (poder o influència dels sondejos electorals i enquestes), mercatocràcia (el poder dels mercats econòmics i financers), partitocràcia (el poder dels partits polítics), i fins i tot digitocràcia, amb connotació clarament humorística, en referència a la cultura de les designacions de càrrecs “a dit”.
(Font: TERMCAT
