"L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs, i a cada un dels ocells"

Fragment del Tapís de la Creació, amb els "Volatilia Celi" (Wikimedia)

"L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs, i a cada un dels ocells." (Gènesi 2, 20)

Contràriament al que podria semblar, el català no disposa ara mateix d'un nom per a cada ocell. Els que viuen entre nosaltres, o alguns de molt coneguts que habiten territoris llunyans, sí que en tenen, però tots junts no representen sinó una reduïda part de les més de 10.500 espècies d'aquesta classe d'animals.

Als territoris de parla catalana, l’interès pels ocells té una llarga tradició, que s'ha concretat, entre d'altres coses, en notables treballs de classificació d'aquests animals i d’estandardització de les seves denominacions. Malgrat tot, les revisions periòdiques de la taxonomia, especialment canviant en els darrers temps, la necessitat de tenir una visió dels ocells a escala mundial i l’aparició en altres llengües de grans obres ornitològiques de referència internacional, demanen una actualització i una compleció de la feina duta a terme fins ara, a fi d'obtenir una nomenclatura que faci servei no només als ornitòlegs, sinó també als aficionats als ocells (la sèrie documental de TV3 Tocats de l'ala és un clar exponent de la seva rellevància) i als diversos col·lectius relacionats d'una manera o una altra amb aquests animals (ecòlegs i ecologistes, comerciants i industrials, enginyers agrònoms o forestals, etc.). A banda d'això, aquesta nomenclatura resulta imprescindible també per als usos oficials de l’Administració.

Amb aquest propòsit, ara fa uns mesos, un grup d'especialistes i estudiosos de l'àmbit de l'ornitologia van constituir la Comissió dels Noms dels Ocells en Català (CNOC), per treballar en l'establiment de les denominacions catalanes de les espècies d'ocells del món. D'aquesta manera, se segueix l'exemple d'altres dominis lingüístics, com el francès, l'anglès o el castellà, que ja disposen d’una nomenclatura ornitològica establerta. Per a donar coherència i homogeneïtat a les noves denominacions, el TERMCAT, en col·laboració amb la CNOC, està treballant en l'elaboració d'uns criteris generals per a la denominació catalana dels ocells que tracten sobre diversos aspectes que afecten la nomenclatura ornitològica, des de l'adaptació al català dels tàxons llatins corresponents als nivells d'ordre i família fins a la creació de nous noms comuns d'espècies, tenint en compte la tradició denominativa catalana i les pautes seguides en altres llengües. Aquests criteris es troben ja en un estadi avançat i properament seran sancionats pel Consell Supervisor, l’òrgan encarregat de la normalització terminològica en català.

La classe dels ocells es divideix en ordres (estrigiformes, passeriformes, pelecaniformes, etc.) i famílies (colúmbids, estruciònids, pàrids, etc.), el nom català dels quals consisteix en l'adaptació de la denominació científica internacional, que és en llatí. Molts d’aquests noms ja figuren al diccionari normatiu; els que encara no hi figuren (uns 160) han estat normalitzats recentment pel Consell Supervisor (eptianúrids, faetontiformes, pteròclids, etc.).

Tal com s'indica a la Guia d'establiment de criteris per a la denominació catalana d'animals, aplicable al cas dels ocells, cada espècie es designa en català, generalment, amb una denominació binomial (martinet blanc) que consta d'un nom genèric (martinet) i d'un d'específic (blanc), de manera anàloga al que estableix el Codi internacional de nomenclatura zoològica per a les denominacions científiques. Així, combinant un nom genèric (martinet) amb diversos noms específics (blanc, fosc, menut, ros) es poden obtenir el nombre de denominacions que calguin per a designar les diferents espècies relacionades (martinet blanc, martinet fosc, martinet menut, martinet ros). Aquest nom genèric es pot emprar sol, sense específic, quan no cal precisar de quina espècie es tracta (colom, estruç, oca, pingüí), o quan només hi ha una espècie que duu aquest genèric (canari, drongo).

Els noms genèrics poden ser substantius —o adjectius substantivats— catalans (gavina, mosquer), manlleus d'altres llengües vives (marabú, colibrí) o adaptacions del nom científic internacional (agapornis, hília). Els noms específics són normalment catalans, com els de més amunt, i ofereixen una diversitat molt més gran, atès que la seva funció és distingir una espècie de totes les altres que comparteixen nom genèric, que de vegades poden arribar a ser-ne diverses desenes.

Des del punt de vista del tipus de formació, el nom específic pot ser un adjectiu (ibis clapejat), un complement de nom introduït per la preposició de (merla de pit blanc) o, molt poc sovint, un substantiu en aposició (calàbria agulla). Des del punt de vista de les característiques distintives que aporta, el nom específic es pot referir a la morfologia de l'ocell, com en els exemples que s'acaben de veure, a la distribució de l'espècie (suimanga del Kilimanjaro), al seu hàbitat (ganga estepària), al seu comportament (cigne cantaire) o al nom de l'ornitòleg que va descriure l'ocell per primer cop (cotorra de Kramer).

A l'hora de crear noves denominacions per a les espècies que no en tenen, cal establir criteris per a donar homogeneïtat a la nomenclatura. Així, cal determinar, entre moltes altres coses, de quina mena ha de ser la informació distintiva del nom específic —cercant sempre la màxima diferenciació entre espècies i, tant com sigui possible, la convergència amb les llengües del nostre entorn, sobretot amb l'anglès (molt emprat en ornitologia), el castellà i el francès (llengües emparentades amb la nostra) i l'alemany (de llarga tradició en zoologia)—, o la forma que ha de revestir (principalment adjectiva o sintagmàtica, perquè l'aposició és un recurs molt poc productiu).

Així, per exemple, per als noms específics que fan referència a una part de l'ocell, cal decidir entre l'adjectiu compost (alablanc) o el sintagma (d'ala blanca, o encara d'ales blanques). Per als que fan referència a la distribució, entre el gentilici (canadenc) o el sintagma que inclou el topònim (del Canadà). Per als que fan referència a l'hàbitat, entre l'adjectiu (roquer) i el sintagma (de roca). I a partir d'aquestes tries, apareixen noves disjuntives: ventregrís o panxagrís?; nucagroc o de clatell groc?; de les Bermudes o de les illes Bermudes?; de Laysan, de l'illa Laysan o de l'illa de Laysan?; d'aiguamoll o dels aiguamolls?; de pi, dels pins o de pinar?; xiulador o xiulaire?; vermell o roig?, etc.

Finalment, cal parar també atenció a altres qüestions de caràcter general: verificació de l'ortografia dels topònims i antropònims; determinació del gènere que cal atribuir a les adaptacions catalanes de noms procedents de llengües que no en tenen; eliminació de solucions malsonants o ofensives, etc.

Aquests i altres aspectes són els que conformen els criteris per a la denominació catalana d'ocells que properament aprovarà el Consell Supervisor, amb la voluntat d'oferir unes pautes que donin coherència i uniformitat als nous noms d’ocells. És també sobre la base d'aquests criteris que es bastirà el nou diccionari en línia en què treballen la CNOC i el TERMCAT (Noms dels ocells del món), que aplegarà més de 10.500 denominacions catalanes d'ocells amb els equivalents en castellà, francès, anglès i alemany.