Els reconeixements sistemàtics: cara i creu

imatge d'una consulta mèdica

Les empreses tenen per llei l’obligació d’oferir a totes les persones que hi treballen un reconeixement sistemàtic (també en podem dir una revisió mèdica, però en català no n’hem de dir ni check-up ni chequeo). En qualsevol reconeixement sistemàtic podem esperar, si està ben organitzat, una bona anamnesi, una exploració física i instrumental bàsica i gairebé sempre proves complementàries, habitualment determinacions analítiques de diferents paràmetres en mostres de sang i d’orina, però també electrocardiogrames o exploracions radiològiques.

Ningú posa en dubte que hi ha ocupacions en què els treballadors s’exposen a riscos laborals més o menys greus i que és important que tinguin un seguiment mèdic adreçat a evidenciar possibles alteracions de la salut vinculades al risc, ja que el dret a la salut està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans. Malgrat que seria òptim que els riscos no existissin o disminuïssin fins a ser negligibles (el concepte que tècnicament coneixem com a prevenció primària) es tracta d’una qüestió complexa, perquè el risc zero no existeix. Per això la prevenció secundària, és a dir, la detecció primerenca d’alguna alteració, permet sovint actuar abans que el dany a la salut sigui més gran.

No obstant això, cal no oblidar que qualsevol revisió sistemàtica, igual que qualsevol tipus de cribratge en persones aparentment sanes, no és tan innocu com de vegades ens pensem. Tota  exploració, anàlisi o prova comporta estadísticament l’aparició de falsos negatius, és a dir, que considerem sana una persona que no ho és, i de falsos positius, o sigui, que considerem malalta una persona  que no ho és. Això provoca un impacte significatiu en les persones afectades, per una sensació enganyosa de seguretat en els falsos negatius, d’una banda, i per ansietat, repetició de proves i sovint administració de tractaments innecessaris o inadequats en els falsos positius, de l’altra.

Tot plegat constitueix un dilema amb què els sanitaris afrontem la nostra feina de cada dia. Per bé que està relacionat amb els límits de la sensibilitat i l’especificitat de qualsevol intervenció, no queda exempt de consideracions ètiques: és de sentit comú que qualsevol intervenció només té sentit si el mal que volem evitar és molt superior a la suma de molèsties i despeses que ocasionem, però l’equilibri no és pas fàcil de trobar.

 

[Font: Oriol Ramis, membre de la SocDEMCAT]