Una camamilla es posa bé, però l'*esterilla...

Estora de fer exercicis

A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes. Parlem, és clar, d’una estora o una màrfega.

També està bé recórrer a un material així quan dormim en una tenda, i no diguem si dormim al ras, fent bivac. En aquest cas, per dissimular les pedres que ens amargarien la nit i, sobretot, per evitar la humitat de terra. D’aquesta altra peça, molt similar a l’anterior, en diem aïllant, estora o màrfega.

De totes dues peces en podem dir estora perquè cobreixen una part del terra, i en podem dir màrfega perquè són similars a matalassos senzills; a més, de la segona també en diem aïllant, perquè la seva funció quasi principal és protegir-nos de la humitat.

Ho podem resumir així:

Comparació estora i aïllant

El que no funciona en català, ni al gimnàs ni a la muntanya, és l’*esterilla.

Però per què no ens va bé *esterilla si en català ja hi ha un grapat de paraules que acaben igual? Tenim:

  • Paraules acabades en -illa per l'evolució fonètica des d’una altra llengua. (Per exemple, camamilla, del grec khamaímēlon; cruïlla, del llatí crucīcŭla, o guilla, del germànic Wisĭla.)
  • Paraules acabades en -illa perquè estan agafades o copiades del castellà, on -illo/a és un sufix que indica que una cosa és més petita que l’original. (Per exemple, guerrilla com a guerra petita, sabatilla com a sabata petita o vainilla, com a beina petita [vaina, en castellà]).

A més, totes les llengües agafen paraules d’altres llengües, com un element més de la seva evolució natural al llarg dels anys. El català, per exemple, té paraules del castellà, del francès, de l’anglès, de l’italià, de l’àrab, del xinès…

Doncs bé, el que passa és que l'*esterilla té un doble problema:

  1. Està formada per una paraula castellana (estera, corresponent al català estora) i per un diminutiu també castellà (-illa).
  2. Té sentit agafar paraules de fora quan hem d’anomenar significats nous per als quals no tenim paraules catalanes existents ni fàcilment disponibles. I, en aquest cas, resulta que ja tenim estora, màrfega i aïllant, que cobreixen perfectament aquests sentits i que ja es fan servir.

De fet, anem tan sobrats d'alternatives que l’*esterilla no ens cal gens ni mica, ni per suar la cansalada ni per dormir sota les estrelles.

Per cert, tampoc és gaire adequat *estoreta. En aquest cas, perquè aquesta espuma no és precisament petita. Al revés, en general és molt més gran que l’estora que tenim a la porta de casa per escurar-nos les sabates quan venim de fora.

I la *colxoneta, què? Doncs tampoc tenim bones notícies per a les *colxonetes… Però això ho deixarem per a un altre dia.