Amb aquest bit volem tenir un record terminològic per a Luisa Granero, una escultora pionera en un moment en què la presència de les dones en els tallers d’escultura era minoritària i també la primera catedràtica d’escultura d’Espanya en una postguerra de foscor i pobresa. La seva trajectòria dona testimoni de les dificultats que van patir generacions senceres de dones que, pel simple fet de ser dones, van ser víctimes de desigualtats i que, amb la seva tenacitat, van predicar el feminisme, moltes vegades, sense saber-ho. I és que aleshores la terminologia del feminisme no existia, però els fets subjacents, sí.
La commemoració, enguany, del centenari del seu naixement és una bona ocasió per a destacar una terminologia que palesa, encara avui, la realitat social i laboral de moltes dones arreu del món. Els termes que citarem en aquest bit no presenten cap problema en la forma, però sí en els conceptes a què fan referència: són termes vinculats a les dones en l’entorn laboral i social que, malgrat alguns avenços, encara perviuen en ple segle XXI.
Luisa Granero va néixer a Barcelona el 1924 en una família humil d’origen andalús i en un context històric convuls. A pesar d’aquestes circumstàncies, la seva infantesa va estar influïda per l’art, ja que la seva mare feia de model per al pintor Ramon Casas. En plena postguerra, ella mateixa va començar a fer de model per a escultors prestigiosos, mentre estudiava i treballava incansablement per poder dedicar-se professionalment a la seva vocació, l’escultura. Amb la seva determinació, anava superant les barreres invisibles que, resultants de normes i valors tradicionals, impedeixen a les dones la participació plena en molts àmbits, com ara l’artístic.
Tanmateix, ella era conscient que, per arribar al seu somni, havia de forçar la porta de vidre, trencar el sostre de vidre i desfer-se del terra enganxós, que impedeixen el desenvolupament o l’ascens en la carrera professional d’una dona en igualtat de condicions amb un home. En els escrits que han perviscut com el seu llegat, ella mateixa es descriu com a “mare, esposa, mestressa de casa, ajudant de l’escultor Enric Monjo i, a les nits, escultora”. En una època en què no hi havia definida cap mena de política de conciliació, Luisa Granero es va veure abocada a una doble jornada o, fins i tot, una triple jornada, per poder equilibrar el treball domèstic i de cura que li era atribuït com a dona amb la seva dedicació a l’escultura.
La seva determinació per a aconseguir tenir veu en un espai professional i acadèmic eminentment masculí va tenir una justa recompensa el 1964, quan va guanyar la càtedra de modelatge i composició de l’Escola Superior de Belles Arts (que posteriorment donaria origen a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona) i va esdevenir la primera dona catedràtica d’Escultura a Espanya. Amb aquest nomenament, començaria una llarga trajectòria de dedicació a l’ensenyament i a la transmissió del coneixement d’aquest art que li comportaria nombrosos premis i reconeixements públics, la qual cosa demostra, amb la perspectiva dels anys, que es va evitar un cas de fuga de talent femení.
La força de voluntat i la resiliència que Luisa Granero va abocar per aconseguir aquestes fites professionals la converteixen en un exemple de lluita contra la desigualtat de gènere, possiblement sense ser-ne conscient. De ben segur, hauria preferit canviar aquest concepte pel de equitat de gènere, el qual, a partir del reconeixement de la diferència entre homes i dones, pretén assolir la igualtat d’oportunitats per canviar l’escenari cap a una societat igualitària.
El cas de Luisa Granero posa de manifest la necessitat de posar nom a les injustícies i creure en l’impacte dels termes en la societat per a deixar enrere les dinàmiques masclistes encara massa presents arreu i avançar cap a la plena igualtat real entre les persones.
Podeu consultar més terminologia relativa a la posició particular de les dones en l’entorn laboral en la Terminologia de les dones en el món laboral, la infografia interactiva 8M. Dia de la Dona i en el Cercaterm. Des del TERMCAT, però, desitgem que aviat es pugui posar l’etiqueta d’obsolets i anacrònics a molts dels termes que s’hi recullen.
[Text publicat al butlletí RECERCAT, número 198, maig 2024]
