Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Mesura de garantia que s'imposa a les parts o a terceres persones relacionades amb el procés, en benefici d'altres persones, i que consisteix en un dret obligacional o dret real adreçat a assegurar l'abonament de responsabilitats pecuniàries que es puguin derivar de l'exercici legítim d'un dret processal.
  Les caucions tenen un protagonisme destacat en el dret romà, al llarg dels diversos períodes en què tradicionalment es divideix l'evolució del procés. En el període inicial de les legis actiones, la legis actio per sacramentum constitueix un autèntic procediment caucional: les parts, davant el magistrat, afirmaven solemnement el dret controvertit i celebraven una aposta (sacramentum), per la qual es comprometien a lliurar a l'Estat un determinat import en cas de ser vençuts en el procés. També lalegis actio per condictionem, introduïda per la Lex Silia cap a l'any 200 aC, recull una aposta semblant, destinada en aquest cas, però, al vencedor del judici. En el període del procediment actio per formulam, instaurat per la Lex aebutia, se celebren diverses caucions, sobretot a la fase in iure, com ara: la cautio de rato, promesa que presta el procurador per a garantir que el seu representat accepta la sentència; la cautio iudicatum solvi, per a assegurar els resultats del judici si qui actuava representat era el demandat; la cautio pro praedes litis et vindiciarum, per a garantir la devolució de la cosa litigiosa i els seus fruits si qui la posseïa perdia el plet, o la sponsio i restipulatio dimidiae partis o restipulatio tertiae partis, per la qual actor i demandat garantien l'un a l'altre el pagament de la meitat o un terç de la quantia del litigi en cas de perdre.
  En el període del procediment cognitio extra ordinem o cognitio extraordinaria, implantat en el regnat de Dioclecià, i caracteritzat pel seguiment complet del procés davant el funcionari de l'Estat encarregat de dictar sentència, subsisteixen les figures del període anterior i se n'hi afegeixen altres. Per exemple, el iusiurandum calumniae era un jurament que l'actor havia de prestar a l'inici del plet amb la finalitat d'evitar el plantejament de processos infundats, i la cautio iudicio sistendi era una quantitat que el demandat facilitava al viator o exsecutor per a assegurar la compareixença en judici quan se li comunicava l'escrit de demanda (libellus conventionis) i que també l'actor havia de lliurar quan hi havia contesta (libellus contradictionis).
  El concepte jurídic de la caució no ha estat definit unànimement per la doctrina. Un sector, amb un criteri ampli, equipara caució a garantia. Un altre sector, amb un criteri restrictiu, identifica aquesta institució amb la fiança. Hi ha fins i tot qui considera la caució una mesura precautòria adoptada davant el subjecte actiu d'una pretensió processal. Sembla possible, però, superar aquestes interpretacions. D'una banda, la caució és una simple espècie dins el gènere de les garanties: és una garantia processal patrimonial. D'altra banda, no tota caució es fa efectiva per mitjà d'una fiança, encara que sigui habitual, a banda que la fiança es configura com a negoci jurídic bilateral i la caució com a càrrega processal establerta per llei o per decisió judicial. I tampoc no s'adopta sempre davant el subjecte actiu de la pretensió processal (la fiança, per exemple, grava una tercera persona).
  Quant a l'objecte, la caució consisteix en una prestació que admet diverses formes. Pot consistir en l'emissió d'un jurament o promesa, en una consignació o dipòsit d'una quantitat en metàl·lic, en la pignoració de títols o coses, en una hipoteca en garantia de l'obligació que assegura, en una fiança, entre altres. En tot cas, però, constitueix un dret obligacional o real.
  Pel que fa a la finalitat, es pot reduir a una de sola: assegurar l'abonament d'una responsabilitat de contingut pecuniari. Quan el contingut de la responsabilitat que es mira de garantir no és pecuniari, cal aplicar les mesures cautelars, figura que la doctrina no equipara a la caució pels motius següents: a) el procés de les mesures cautelars és diferenciable del procés principal i es pot iniciar abans, mentre que la caució apareix sempre en el procés principal; b) les mesures cautelars tenen un objecte més ampli que la caució, això és, assegurar l'efectivitat d'una resolució.
  La naturalesa jurídica de la caució és la càrrega processal imposada per la llei o per decisió judicial emparada en un precepte legal que ho permeti. Com a càrrega, no obliga ineludiblement al subjecte sobre el qual recau, sinó que el situa davant una disjuntiva: o compleix la càrrega i aprofita l'opció processal que aquesta possibilita, o incompleix la càrrega i perd l'opció esmentada. La caució admet diverses classificacions, entre les quals la doctrina ha agrupat les caucions segons si responen a les necessitats següents: per a la interposició de la pretensió, per a assegurar la compareixença del demandat, perquè el demandat procedeixi a l'oposició, per a adoptar mesures cautelars, per a evitar l'adopció o els efectes de les mesures cautelars, per a exercir el dret d'impugnació, per a executar una resolució judicial susceptible de revocació, per a suspendre l'execució d'una resolució susceptible de ser revocada, per a permetre a una tercera persona realitzar un acte processal.