Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Es pot dir que té l'origen en la filosofia clàssica i, després, molt especialment, en les doctrines naturalistes. Així i tot, és comú assenyalar que la moderna ciència del dret penal sorgeix en el marc de la Il·lustració, de la mà d'autors com Paul Johann Anselm Feuerbach o Cesare Beccaria.
  A partir d'aquest moment la ciència del dret penal ha mantingut un desenvolupament molt vinculat als canvis socials, polítics i filosòfics. En particular, però, es poden destacar dues característiques fonamentals d'aquesta evolució. D'una banda, la tensió existent entre la tendència vers una vinculació més o menys estreta amb l'idealisme filosòfic, en totes les seves manifestacions, o bé amb concepcions més realistes, ja sigui de signe empirista o més aviat metafísic. D'una altra, la tensió existent entre orientacions polítiques lliberals i altres de més socialitzants. Totes aquestes tensions, sorgides bàsicament en el si del pensament alemany, han estat viscudes per la ciència del dret penal espanyol per raó de la seva vinculació directa amb la ciència alemanya des de finals del segle XIX. El liberalisme conservador de signe idealista, representat pel dogmàtic Karl Binding, i els corrents més socialitzants i positivistes representats, en particular, per Franz von Liszt van protagonitzar potser la lluita intel·lectual més interessant als voltants de la fi del segle XIX. Després, el liberalisme dels neokantians de l'escola sud-occidental alemanya es va haver d'enfrontar amb les orientacions totalitàries i defensistes. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el centre del debat intel·lectual va ser ocupat pels corrents fenomenològics. Finalment, la discussió dels últims vint anys és presidida, quant als aspectes bàsics, per la confrontació entre tesis lliberals radicals i altres de més aviat comunitaristes, mentre que una àmplia majoria opta per posicions matisades.
  L'estudi de la conducta delictiva i de l'ordenament juridicopenal que regula la reacció punitiva de l'Estat es pot dur a terme des de perspectives diverses que pràcticament mai no han estat conjuminades segons un punt de vista unitari. Una articulació d'aquestes perspectives era la pretensió de l'anomenada -entre altres, per von Liszt- ciència global del dret penal (gesamte Strafrechtswissenschaft). La ciència global del dret penal comprendria la dogmàtica, la política criminal, la criminologia, la victimologia, la penologia, la criminalística, etc., és a dir, el conjunt de disciplines que tenen la finalitat d'obtenir coneixements rellevants sobre el fenomen del delicte i el sistema de reaccions formals i informals en contra del mateix. Ara bé, les diferents branques de la ciència global del dret penal tenen, en part, objectes diferents: així, els fenòmens del delicte i del sistema de control són els propis de la criminologia, l'anàlisi dels principis inspiradors de la resposta jurídica que el delicte ha de rebre és l'objecte de la política criminal, i el dret positiu ho és, segons la concepció més tradicional, de la dogmàtica. A més, i sobretot, aquestes diferents branques de la ciència del dret penal fan servir mètodes diversos. Així, d'entrada, el mètode empíric és el propi de la criminologia, el mètode tecnicojurídic, de la dogmàtica, i el mètode axiològic, de la política criminal, tot i que és cert que hi ha interrelacions, i tant la dogmàtica com la criminologia integren elements de valoració importants. És potser per aquesta diversitat metodològica que es parla de ciències penals més aviat que de ciència del dret penal.
  En el moment actual i en l'àmbit cultural espanyol es pot dir, però, que la dogmàtica del dret penal és la ciència del dret penal per excel·lència, encara que les altres disciplines esmentades, tot i llur autonomia, tenen un caràcter auxiliar. Aquesta convicció, tanmateix, no ha estat sempre la dominant. A finals del segle XIX, en el període de domini del positivisme sociologiconaturalista, es va rebutjar amb contundència el caràcter científic de la consideració estrictament jurídica del delicte, i se'n va proposar la substitució per perspectives sociològiques o antropològiques. El corrent doctrinal de la Scuola Positiva italiana (Lombroso, Ferri, Garofalo) o de la jungdeutsche Kriminalistenschule, a Alemanya, entenia que la ciència penal s'havia de concentrar en l'estudi de les causes empíriques del delicte i dels efectes de la pena. Per això von Liszt podia afirmar que la dogmàtica, com a estudi sistemàtic de les regles de l'ordenament jurídic positiu, constituïa, més aviat, una disciplina didàctica, adreçada a l'exposició del contingut del respectiu Codi penal als alumnes de dret i no pas estrictament científica. Tanmateix, progressivament -i malgrat l'important desenvolupament dels estudis de criminologia- la dogmàtica es va anar consolidant en l'àmbit cultural espanyol com a nucli fonamental de la ciència del dret penal. Amb tot, encara es va produir un altre moment crític representat per la difusió, després de la Segona Guerra Mundial, de corrents doctrinals que rebutjaven l'abstracció i el tancament del mètode dogmàtic, molt ancorat en criteris deductivoaxiomàtics. Des d'aquests punts de vista crítics es remarcava que la dogmàtica no era idònia per a resoldre els problemes pràctics de l'aplicació del dret penal, i es proposava el recurs a models de pensament antisistemàtic, o problemàtic (de l'anomenada Tòpica). Alhora, es retreia a la dogmàtica la seva reticència a considerar els avenços produïts en les ciències del comportament, així com també la seva impermeabilitat a les valoracions politicocriminals. El resultat de la nova crisi va ser un replantejament important del mètode dogmàtic. D'una banda, integrant les valoracions de la política criminal en la configuració dels seus conceptes amb la finalitat que no pogués ser formalment correcte allò que no resolia amb justícia el cas concret (aquesta nova concepció de la ciència sistemàtica del dret penal, fundada per Roxin, ha estat assumida per una àmplia majoria de la doctrina). I, d'altra banda, obrint-se a la reflexió de les ciències socials, una línia que ha estat representada bàsicament per autors de l'anomenada Escola de Frankfurt.
  Així i tot, no sembla que hi hagi una tendència clara a la coordinació sistemàtica de la criminologia, la política criminal i la dogmàtica. Per tant, es pot concloure que no hi ha una ciència del dret penal, sinó diferents disciplines més o menys relacionades. Actualment, les ciències penals han d'afrontar problemes nous i de transcendència que, sens dubte, hauran de donar lloc a importants canvis en els seus conceptes. D'una banda, la internacionalització del delicte i de les reaccions punitives en contra del mateix. En efecte, fins ara el dret penal i, per tant, també la seva ciència, s'entenien com a disciplines bàsicament nacionals, per la seva consubstancial vinculació amb la sobirania de l'Estat. En aquest moment, en canvi, els fenòmens de la integració supranacional i de la globalització econòmica, social i cultural han portat noves modalitats de delinqüència i la necessitat d'establir sistemes de reacció punitiva més enllà de les fronteres estatals; per tant, també la ciència haurà d'assumir el repte de la internacionalització. En l'àmbit del dret penal això vol dir, sobretot, la necessària vinculació amb els models del common law, fins ara poc valorats. D'altra banda, s'ha d'afrontar el repte representat per l'anomenada expansió del dret penal, la qual comporta un creixent recurs a la pena com a instrument de política jurídica. En aquest sentit, es tracta d'analitzar el procés de creació de nous preceptes penals, així com el context social en el qual es produeix; és potser en aquest punt on sorgeixen les discussions més intenses entre els corrents més lliberals i els intervencionistes.
  La història de la ciència del dret penal espanyola comença al segle XVI amb els teòlegs juristes Alfonso de Castro i Diego de Covarrubias, representants del iusnaturalisme, mentre que el liberalisme del segle XVIII va tenir la manifestació en Manuel de Lardizábal. Amb tot, l'expressió intel·lectual més autòctona va ser l'anomenat correcionalisme de Luis Silvela, Pedro Dorado Montero i Concepción Arenal, una orientació preventivoespecial i humanista orientada, com el seu nom indica, a afavorir la reinserció social dels delinqüents; aquest corrent va trencar, a finals del segle XIX, tot un segle d'orientació al positivisme jurídic amb una literatura de comentaris estrictament exegètics dels diferents codis penals. A principis del segle XX, Luis Jiménez de Asúa va establir, definitivament, el pont que fins ara uneix estretament la ciència del dret penal espanyola amb l'alemanya.