Nota

• Àmbit: Espanya
• Alguns atenuants es basen en la menor gravetat del fet; alguns altres, en la disminució de la imputabilitat dels responsables, i altres, en el fet que el responsable hagi dut a terme determinats comportaments postdelictius. Per una banda, segons disposa l'article 21.1 del CP, són circumstàncies atenuants els eximents incomplets. Segons aquest precepte, les circumstàncies expressades en l'article 20 del CP (és a dir, els eximents complets) s'aprecien com a eximents incomplets «quan no hi concorren tots els requisits necessaris per a eximir de responsabilitat en els seus casos respectius».
  La pregunta que això planteja és quins eximents de l'article 20 del CP exigeixen «diversos requisits», de manera que es pugui afirmar que alguns hi concorren i altres no i, per tant, quedi oberta la possibilitat d'apreciar-los com a eximents incomplets. Hi ha essencialment dues respostes a aquesta qüestió. Segons la primera, els eximents susceptibles de ser apreciats com a incomplets són únicament aquells la concurrència dels quals exigeix expressament constatar diversos elements diferenciats, com s'esdevé, per exemple, en el cas de la legítima defensa o de l'estat de necessitat. La segona explicació entén que l'article 21.1 del CP també s'aplica als eximents que són graduables o fraccionables, per més que la llei no fa referència expressa a diversos elements. Segons aquest plantejament, serien graduables, per exemple, l'eximent de por insuperable i també l'alienació; en canvi, no ho seria la minoria d'edat. Aquesta segona interpretació és la més convincent i la que defensa la jurisprudència.
  La interpretació de l'article 21.1 del CP planteja una segona qüestió, concretament, la de quins dels requisits fixats per l'article 20 del CP han de concórrer per a apreciar els eximents incomplets respectius. En el cas dels eximents amb elements fraccionables, s'entén que l'article 21.1 del CP exigeix la concurrència dels requisits essencials de l'eximent. Per exemple, en el cas de la legítima defensa, l'agressió il·legítima és un requisit essencial. En el cas dels eximents no fraccionables -com són les anomalies i alteracions psíquiques, la intoxicació o l'alteració de la percepció-, l'eximent incomplet s'aprecia quan el grau d'afectació de la imputabilitat del subjecte és molt intens, però no arriba a anul·lar-la.
  D'altra banda, els paràgrafs segon a cinquè de l'article 21 del CP recullen els anomenats atenuants ordinaris: la greu addicció (art. 21.2), els estats passionals (art. 21.3), la confessió de la infracció (art. 21.4) i la reparació del dany (art. 21.5).
  Així, en primer lloc, l'article 21.2 del CP recull l'atenuant d'«actuar el culpable a causa de l'addicció greu a les substàncies esmentades en el segon punt de l'article anterior», és a dir, «begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o altres que produeixin efectes anàlegs». Aquest atenuant està relacionat amb l'eximent incomplet de l'article 21.1 en relació amb l'article 20.2 del CP. Ara bé, l'atenuant de l'article 21.2 del CP exigeix que la greu addicció, a més d'implicar una disminució de la imputabilitat del subjecte, sigui el motiu del delicte. Per aquesta raó, es planteja el dubte de si l'atenuant de greu addicció es diferencia de l'eximent de l'article 20.2 del CP simplement en termes quantitatius o si, en canvi, presenta diferències qualitatives.
  En segon lloc, l'article 21.3 del CP fixa l'atenuant d'estats passionals: «obrar per causes o estímuls tan poderosos que hagin produït arravatament, obcecació o un altre estat passional d'importància semblant». Es tracta d'un atenuant que redueix la imputabilitat del subjecte, ja que determina la disminució de la seva capacitat de raciocini i autocontrol.
  En tercer lloc, l'article 21.4 del CP estableix l'atenuant de confessió de la infracció: «haver procedit el culpable, abans de conèixer que el procediment judicial es dirigeix contra la seva persona, a confessar la infracció a les autoritats», que té l'antecedent en l'article 9.9 del CP del 1973: «haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani [...] a confessar a les autoritats la infracció». Aquest atenuant no es fonamenta en una disminució de la gravetat del fet ni en la reducció de la imputabilitat del subjecte, sinó en un comportament posterior a la consumació del delicte; existeix essencialment per una raó politicocriminal. L'antecedent legal és l'atenuant de l'article 9.9 del CP del 1973 de penediment espontani: «haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani, a reparar o disminuir els efectes del delicte, a donar satisfacció a l'ofès».
  En quart lloc, l'article 21.5 del CP regula l'atenuant de reparació del dany: «haver procedit el culpable a reparar el dany ocasionat a la víctima, o a disminuir-ne els efectes, en qualsevol moment del procediment i amb anterioritat a la celebració de l'acte del judici oral». A l'igual de l'article 21.4 del CP, aquest atenuant no es fonamenta ni en una disminució d'injust del fet ni en la reducció de la imputabilitat del seu autor, sinó en un comportament postconsumatiu; la seva existència té una explicació politicocriminal. L'antecedent també és l'atenuant de l'article 9.9 del CP del 1973 de penediment espontani. Una qüestió debatuda és si cal, per a apreciar aquest atenuant, que l'autor hagi reparat efectivament el dany o si, en canvi, n'hi ha prou que faci l'intent (amb èxit o no) de reparar el dany ocasionat.
  Així mateix, cal esmentar que abans de l'entrada en vigor de la Llei orgànica reguladora de la responsabilitat penal dels menors (LORPM), que va tenir lloc el 13 de gener de 2000, els articles 9.3 i 65 del CP del 1973 continuaven vigents, segons allò establert en la disposició derogatòria única del CP del 1995. Aquests preceptes estableixen l'atenuant «de ser el culpable menor de 18 anys». Aquesta previsió legal va deixar de tenir sentit des del moment en què va entrar en vigor l'esmentada LORPM 5/2000. Finalment, entre els atenuants es troba, juntament amb els eximents incomplets i els atenuants ordinaris, l'atenuant anàleg tipificat per l'article 21.6 del CP: «Qualsevol altra circumstància de significació anàloga a les anteriors.» Aquest article permet apreciar circumstàncies atenuants no esmentades en l'article 21 del CP, sempre que tinguin un significat anàleg a les expressament previstes.
  La circumstància mixta de parentiu és una circumstància modificativa de la responsabilitat penal que en determinats casos té virtualitat atenuant, encara que en altres opera com un agreujant. Aquesta circumstància està regulada en l'article 23 del CP: «Ser l'agreujat el cònjuge o la persona amb qui es trobi lligat de manera estable per una relació anàloga d'afectivitat, l'ascendent, descendent o germà per naturalesa, per adopció o afinitat en els mateixos graus de l'ofensor.» La circumstància mixta de parentiu serveix tant per a agreujar com per a reduir la pena, depenent de «la naturalesa, els motius i els efectes del delicte». Se sol considerar que té efectes atenuants en el cas dels delictes contra la propietat.
  En els casos en què hi ha pluralitat de persones que intervenen en la comissió d'un fet, és a dir, en els casos de codelinqüència, se suscita la qüestió de si els atenuants concurrents en una de les persones que intervenen beneficien la resta. Per a resoldre aquest problema, conegut per comunicabilitat de les circumstàncies, cal diferenciar dos tipus d'atenuants: els atenuants personals, que afecten la imputabilitat del subjecte que ha comès el delicte, i els atenuants objectius, que redueixen la gravetat del fet. Segons el que disposa l'article 65.1 del CP, els atenuants personals, és a dir, els «que consisteixen en la disposició moral del delinqüent, en les seves relacions particulars amb l'ofès o en una altra causa personal [...], han de servir per a [...] atenuar la responsabilitat només d'aquelles persones en les quals concorren», és a dir, no són comunicables. En canvi, els atenuants objectius, és a dir, «els que consisteixen en l'execució material del fet o en els mitjans emprats per dur-lo a terme [...] han de servir únicament per a [...] atenuar la responsabilitat d'aquells que n'hagin tingut coneixement en el moment de l'acció o de la seva cooperació per al delicte», de manera que són comunicables als partícips que els coneguin.
  La presència d'un o més atenuants determina una disminució de la pena. En el cas dels delictes dolosos, les regles que defineixen com dur a terme la determinació de la pena en cas de concurrència d'un o més atenuants es troben en els articles 66 i 68 del CP.
  En primer lloc, l'article 66.1.1 del CP disposa que quan hi concorri una sola circumstància atenuant, cal aplicar la meitat inferior de la pena que fixi la llei pel delicte.
  En segon lloc, segons disposa l'article 66.1.2 del CP, si hi concorren dues o més circumstàncies atenuants o una o diverses de molt qualificades i no hi concorre cap circumstància agreujant, cal aplicar la pena inferior en un o dos graus a l'establerta per la llei, atenent al nombre i a l'entitat dels atenuants en qüestió.
  En tercer lloc, l'article 66.1.7 del CP disposa que quan hi concorren atenuants i agreujants, cal valorar-los i compensar-los racionalment per la individualització de la pena. En cas que persisteixi un fonament qualificat d'atenuació, cal aplicar la pena inferior en grau. En el cas dels delictes imprudents, segons disposa l'article 66.2 del CP, els jutges i tribunals poden aplicar les penes segons llur prudent arbitri i no estan subjectes a les normes de l'article 66.1 del CP. L'article 68 del CP disposa que en el cas que hi concorri un eximent incomplet (art. 21.1 CP), els jutges o tribunals han d'imposar la pena inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la Llei, atenent al nombre i a l'entitat dels requisits que hi faltin o hi concorrin i les circumstàncies personals de l'autor. Finalment, cal dir que abans de l'entrada en vigor de la LORPM 5/2000, l'apreciació de l'atenuant de minoria de divuit anys establerta per l'article 9.3 del CP del 1973 implicava l'aplicació de la regla de l'article 65 d'aquell cos legal: «A les persones més grans de 16 anys i les de menys de 18 cal aplicar-los la pena inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la Llei, i el Tribunal, en atenció a les circumstàncies del menor i del fet, pot substituir la pena imposada per l'internament en una institució especial de reforma per un temps indeterminat, fins a aconseguir la correcció del culpable». En els atenuants opera, igual que en general per a totes les circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, l'exclusió de l'apreciació de les circumstàncies inherents. Això significa que si la concurrència d'un atenuant és inherent a la comissió d'un tipus penal, aquesta concurrència no es tindrà en compte i, per tant, no donarà lloc a l'atenuació de la pena corresponent.