Nota

• Àmbit: Espanya
• Els delictes contra l'Administració pública es recullen expressament en el títol XIX («Els delictes contra l'Administració pública») del llibre II del Codi penal (CP)del 1995, en els articles del 404 al 445, tots dos inclosos.
  En queden fora, per exclusió, els delictes contra l'Administració de justícia recollits en el títol XX -articles del 446 al 471-; i també els delictes de falsedats comeses per les autoritats o els funcionaris públics (art. 390, 391, 394, 398, 402, i d'altres articles del títol XVIII); els delictes dels articles 483, 499, 500, 501, 506, 507, 508, 509 i 511.3; els delictes comesos pels funcionaris públics contra les garanties constitucionals (articles 529 al 542 del capítol V del títol XXI); els delictes de detenció il·legal de l'article 167; els delictes de tortures dels articles 174, 175 i 176, i els delictes relatius a la defensa nacional del títol XXIII (art. 598 al 601).
  El bé jurídic protegit de caràcter general o categorial en els delictes contra l'Administració pública «és el correcte funcionament de l'Administració pública» (art. 9. 1 i 3, 103 i 106 Constitució espanyola), en el vessant objectiu, de «funció pública» o «servei públic» (aspecte extern o social de la relació Administració-ciutadania), tot i que en alguns delictes -com ara els delictes de nomenaments il·legals i de desobediència funcionarial dels articles 405, 406, 410 i 411 del CP del 1995- es protegeix d'una manera directa i immediata l'aspecte intern, estatal o d'organització interna de l'Administració de la relació Administració - funcionaris públics, tot i que indirectament no es deixa de protegir l'aspecte extern, de funció pública o servei públic.
  El CP del 1995 trenca, així, la tradició de l'anterior CP del 1973, que anomenava el títol VII del llibre II amb la rúbrica «Dels delictes dels funcionaris públics en l'exercici dels seus càrrecs», la qual no al·ludia a l'objecte o bé jurídic atacat pels delictes corresponents, sinó als subjectes actius d'aquests delictes. L'esmentada tradició tenia el greu defecte que, tret del títol VII, hi havia molts altres delictes els subjectes dels quals eren també funcionaris públics (així, per exemple, els delictes comesos pels funcionaris públics contra l'exercici dels drets de la persona reconeguts per les lleis, recollits en la secció segona del capítol II del títol II del llibre II del CP del 1973). D'aquesta manera, es renunciava a la funció del bé jurídic de servir com a «guia de la interpretació». El canvi és encertat, perquè el bé jurídic realment afectat és l'Administració pública i no les peculiaritats del subjecte actiu del delicte. A més, la infracció del deure de càrrec -concepció pròpia d'un estat autoritari- deixa de ser actualment el nucli dels delictes contra l'Administració pública, ja que la fidelitat o infidelitat dels funcionaris públics envers l'Estat pertany a l'esfera del dret administratiu sancionador, però no a l'esfera del dret penal d'un estat social i democràtic de dret.
  El problema que sovint plantegen els delictes que afecten directament i immediatament la relació interna del subjecte amb l'organització política, com ara els delictes abans esmentats de nomenaments il·legals i de desobediència funcionarial, és que és molt difícil o gairebé impossible de distingir-los de les infraccions administratives simplement disciplinàries, en tenir ambdós tipus d'infraccions -les penals i les disciplinàries- un mateix fonament: la infracció del deure de càrrec, la qual cosa pot suscitar qüestions de ne bis in idem (es castiga dues vegades el mateix). Per això, s'ha dit que el manteniment d'aquests delictes -nomenaments il·legals i desobediència funcionarial- és discutible des del punt de vista de la concepció del dret penal com a ultima ratio ('última raó') -principi segons el qual l'Estat ha d'exhaurir tots els mitjans menys lesius que la pena abans de fer ús d'aquesta última, la qual ha de constituir una arma subsidiària-, ja que redunda en una major esfera del dret penal a l'Estat espanyol. Però l'òrgan legislador penal del 1995, com ja va fer el Projecte de CP del 1980, no han optat per la supressió d'aquests delictes -nomenaments il·legals i desobediència funcionarial- i ha decidit mantenir-los en el CP del 1995, tot i que se n'ha millorat la ubicació. Així, el delicte de nomenaments il·legals se situa sota el capítol Idel títol XIX: «De la prevaricació dels funcionaris públics i altres comportaments injustos», i se separa de l'arrogació d'atribucions, amb la qual no tenia cap relació.
  L'Administració pública, és a dir, la funció pública, pot ser atacada des de dins pels funcionaris públics o les autoritats en sentit penal (l'article 24 del CP del 1995 ofereix una pauta interpretativa dels conceptes de autoritat i de funcionari públic), però també pels particulars, des de fora. Així passa, per exemple, en el cas del delicte de suborn actiu propi: l'article 423 del CP del 1995 castiga «els qui amb obsequis, presents, oferiments o promeses corrompin o intentin corrompre les autoritats o els funcionaris públics» amb les mateixes penes de presó i multa que els funcionaris públics i les autoritats que han comès el delicte de suborn passiu propi o impropi.
  Són delictes contra l'Administració pública, a tall d'exemple, el delicte de prevaricació administrativa o no judicial (art. 404 CP del 1995) -el bé jurídic és concretament el principi de legalitat, o l'interès públic en la plena submissió de les resolucions administratives a la llei i al dret-; el delicte d'infidelitat en la custòdia de documents -el bé jurídic específic és la preservació de la integritat o confidencialitat documental-; el delicte de revelació de secrets i informacions -el bé jurídic és concretament la confidencialitat del secret i de les informacions-; els delictes de suborn i de tràfic d'influències -el bé jurídic és el principi d'imparcialitat de l'actuació administrativa, en el sentit de neutralitat i objectivitat pel que fa als interessos privats-; els delictes de malversació de cabals públics -el bé jurídic és la correcta gestió dels fons públics o del patrimoni públic en sentit funcional o instrumental per a l'acompliment dels fins propis de l'Administració-; el delicte de frau -el bé jurídic és el patrimoni públic-; el delicte d'exaccions il·legals -el bé jurídic és el patrimoni privat, amb aprofitament del càrrec per part dels funcionaris respecte dels ciutadans que es troben en situació d'inferioritat-; els delictes de participació indeguda dels funcionaris en negocis i activitats professionals o d'assessorament incompatibles -el bé jurídic és el principi d'imparcialitat de les resolucions de l'Administració, l'interès que els ciutadans tenen que les autoritats i els funcionaris públics no es mesclin en activitats lucratives, que puguin condicionar l'adopció de resolucions partidistes o l'orientació de la funció pública al servei de l'enriquiment personal-; el delicte d'ús indegut de secret o d'informació privilegiada pels funcionaris públics -el bé jurídic és el principi d'igualtat d'oportunitats respecte dels altres ciutadans-; el delicte de peticions sexuals -el bé jurídic és el principi d'imparcialitat de les resolucions administratives i, alhora, el principi d'igualtat.