Back to top
hereu distribuïdor | hereva distribuïdora hereu distribuïdor | hereva distribuïdora

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  hereu distribuïdor | hereva distribuïdora, n m, f
  • es  heredero distribuidor | heredera distribuidora

<Dret civil>

Definició
Persona designada pel testador, o pel donant universal, per a distribuir els béns de la seva herència entre els parents d'aquell, o del mateix distribuïdor, indicats per l'ordenant, assignar-los a uns d'ells o elegir, entre els indicats parents, hereu o hereus, i, en aquest darrer cas, per parts iguals o desiguals.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • Institució clàssica del dret civil de Mallorca i Menorca, regulada pels articles del 18 al 23 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears. En el dret civil de les Pitiüses hi ha una institució similar -encara que no igual- regulada per l'article 71 de la Compilació, amb el nom de fidúcia successòria.
    La figura de l'hereu distribuïdor té -tal com ha assenyalat la doctrina i la jurisprudència (així, la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia 4/2010, del 30 de setembre)- un origen consuetudinari. Va néixer per a fer de la millor manera possible la distribució de l'herència entre els fills, especialment en prevenció dels casos en què un dels cònjuges morís jove, sense haver pogut apreciar encara quin dels fills seria més adequat per a dur endavant les tasques familiars o el més mereixedor de rebre la major participació en l'herència; per a fer aquesta elecció els cònjuges es conferien recíprocament aquestes facultats d'elecció o distribució dins la mateixa herència. Però s'ha de fer constar que tan sols en el projecte d'apèndix del 1903 la institució tenia aquest caràcter familiar o entre cònjuges, ja que, a partir del projecte d'apèndix del 1920, la figura es generalitza i es pot atorgar entre qualssevol persones, sense exigència de vincle familiar de cap classe, a diferència del que passa en el dret pitiús, en què només pot ser fiduciari de la successió d'un dels cònjuges l'altre cònjuge.
    La Compilació del dret civil de Balears del 1990 mostra una regulació bastant àmplia i detallada de la institució -potser fins i tot una mica complicada-, que s'exposa a continuació.1. LES PERSONES QUE INTERVENEN EN LA INSTITUCIÓ. Són l'ordenant, l'hereu distribuïdor i els beneficiaris.
    Pel que fa a l'ordenant, segons la doctrina (Francesca Llodrà Grimalt), és més indicat parlar de ordenant, en comptes de testador, que és el terme que utilitza la Compilació, ja que es pot disposar la intervenció d'un hereu distribuïdor tant en el testament com en la donació universal. Però tot seguit sorgeix la pregunta: es podria ordenar la intervenció d'un hereu distribuïdor mitjançant codicil? Com sigui que l'article 17 de la Compilació estableix que en el codicil es pot determinar la porció en què cadascun dels hereus s'hagi de considerar instituït, es podria ordenar la intervenció d'un distribuïdor en la mateixa herència mitjançant codicil, però sempre que els beneficiaris de la distribució hagin estat abans instituïts hereus per testament. La doctrina ho ha indicat així, i afegeix que no es pot emprar el codicil per a nomenar hereu distribuïdor, llevat del cas -permès per l'article 18 de la Compilació- en què el distribuïdor sigui simplement el legatari cridat a l'usdefruit universal de l'herència.
    Quant al distribuïdor, ho pot ser qualsevol persona amb capacitat per a succeir i, si se l'ha nomenat en una donació universal, amb capacitat per a contractar.
    Normalment l'ordenant i el distribuïdor tenen entre ells vincles familiars, si bé, com abans s'ha dit, això ha deixat de ser necessari en el dret de Mallorca i Menorca.
    Tradicionalment, el distribuïdor era instituït hereu, i era normal que ho fos en l'usdefruit de tots o de part dels béns de l'herència, i, quan moria, passaven als beneficiaris de la seva distribució, assignació o elecció. D'aquesta manera, el distribuïdor ocupava, si fa no fa, un lloc semblant al del fiduciari; gaudia de la possessió dels béns hereditaris que, en morir, passarien a les persones indicades pel mateix distribuïdor. En aquest sentit, el Digesta ja recollia la semblança entre l'hereu distribuïdor i el fideïcomís tàcit (31.2.67, 31.1.67-7 i 31.1.77-4).
    L'article 18 de la Compilació recull aquesta possibilitat d'instituir el distribuïdor hereu assignant-li l'usdefruit universal de l'herència, i també la de nomenar el distribuïdor hereu universal -i, com a tal, amb facultats de disposició dels béns de l'herència-, de manera que la distribució queda limitada als béns dels quals no hagi disposat, i apareix aleshores una figura similar al fideïcomís de residu. Totes dues possibilitats encaixen totalment amb les regles de la successió a Mallorca i Menorca, atès que en els dos casos el distribuïdor té la condició d'hereu, fins i tot en el cas de ser instituït només en l'usdefruit de l'herència, ja que es tractaria de la institució ex re certa, recollida per l'article 15 de la Compilació. I no es pot dir tampoc que el distribuïdor sigui un hereu temporal, infringint el principi fonamental del semel heres, semper heres, perquè en el testament estan establerts els mecanismes perquè no hi aparegui cap buit, el qual donaria lloc a l'entrada de la successió intestada. Es nomena un primer hereu que fa la distribució o elecció, i els designats en l'exercici d'aquestes facultats són els segons o definitius hereus; tot això amb un funcionament semblant al de la substitució fideïcomissària. Així ho reconeix l'article 23 de la Compilació quan estableix que «el distribuïdor tindrà els drets i les obligacions que li corresponguin com a hereu fiduciari; però, no en podrà detreure la quarta trebel·liànica si no és expressament facultat pel testador. No tan sols els parents instituïts hereus, en el fideïcomís d'elecció, sinó també l'assignatari o els destinataris dels béns, en el fideïcomís de distribució, tindran la condició d'hereus del testador».
    Tanmateix, l'article 18 de la Compilació embulla la qüestió quan reconeix una tercera possibilitat d'ordenar la distribució, juntament amb la institució d'hereu a favor del distribuïdor i de la institució d'hereu, també a favor del distribuïdor, en l'usdefruit de tots els béns de l'herència o d'una part d'aquests béns. I aquesta tercera via és el nomenament del distribuïdor com a legatari de l'usdefruit universal de l'herència, disposició que planteja el problema que no s'ha cridat el distribuïdor com a hereu, sinó com a legatari i, per tant, ni es pot convertir en hereu mitjançant la institució ex re certa de l'article 15 de la Compilació -circumscrit exclusivament a l'hereu instituït en l'usdefruit de l'herència, sense tenir en compte la situació del legatari destinatari d'aquest usdefruit-, ni es pot dir, clarament, que sigui un hereu fiduciari, ja que no passa de ser un simple legatari.
    El primer problema que es presenta, en aquest cas de legatari distribuïdor, és si seria vàlid el testament en què el testador es limita a designar l'indicat legatari amb les facultats d'elecció, assignació o distribució. Com sigui que en el testament, d'acord amb l'article 14 de la Compilació, hi ha d'haver institució d'hereu, com es combina això amb aquests casos d'un legatari dotat d'unes facultats tan àmplies? Tal vegada es podria argumentar que, si l'encàrrec és de distribució, hi ha una designació d'hereus a favor dels integrants del grup de parents entre els quals s'ha de fer la distribució, ja que aquesta implica que tots ells han d'accedir a alguna porció de l'herència perquè, si no fos així, no seria distribució sinó assignació. Però, tècnicament, aquesta consideració no és correcta, si es té en compte que la major part de la doctrina considera que no hi ha una veritable designació d'hereu fins que no es realitza la distribució, que, en tot cas, podria tenir un contingut patrimonial mínim per a algun dels integrants del grup dins del qual s'ha de fer la distribució, cosa contradictòria amb el fet que pugui ser considerat hereu. D'altra banda, per a arribar a ser hereus, els membres del grup indicat pel testador han de viure en el moment en què es fa la distribució, assignació o elecció; per això, la doctrina destaca que és contradictòria la consideració d'hereus dels parents entre els quals s'ha de dur a terme la distribució si, en la realitat, llur adquisició dels béns de l'herència passa per la determinació del distribuïdor, de manera que serien uns hereus amb unes facultats mínimes, molt llunyanes de les que configuren la situació de l'hereu dins el dret balear.
    I, quan l'encàrrec és d'assignació i elecció, aleshores no es pot dir de cap manera que hi ha una crida com a hereus dels parents dels grups entre els quals s'exercitaran aquestes facultats, ja que dels integrants del grup n'hi ha que mai no arribaran a tenir la condició d'hereus. Per això, la doctrina (Llodrà Grimal) assenyala que, en els casos en què el distribuïdor tingui el caràcter de legatari de l'usdefruit universal de l'herència, l'encàrrec s'hauria de limitar a la distribució dels béns, i mai a l'assignació o elecció. Per totes aquestes raons, és molt discutible la validesa d'un testament en què s'ordena l'encàrrec d'assignació o elecció a un legatari de l'usdefruit universal de l'herència, si, en el testament, no hi ha institució d'hereu de cap classe. Cal suposar que el notari que autoritza el testament solucionaria la situació amb una institució d'hereu a favor dels que formen part del grup de parents, amb la condició suspensiva que estiguin inclosos dins l'elecció, distribució o assignació que farà el distribuïdor. En canvi, si el testament és hològraf hi pot haver problemes insuperables, ja que aquestes sotileses jurídiques són molt llunyanes dels que solen fer aquests tipus de testaments.
    És possible que la referència a la distribució feta pel legatari de l'usdefruit universal de l'herència sigui conseqüència de la freqüència en què es disposa el llegat de l'usdefruit universal a favor del cònjuge vidu, quan la subsistència del llegat se sotmet a la condició de no contreure un matrimoni ulterior, ja que aquesta condició es tindria per no posada si afectés una institució d'hereu. Però també s'ha de dir que aquesta consideració desnaturalitza la institució perquè és, de fet, un legatari distribuïdor.
    Quant a les facultats del distribuïdor són les que confereix expressament l'ordenant. Per tant, segons aquestes facultats, pot realitzar l'elecció de l'hereu o hereus, distribuir els béns de l'herència o assignar-los tots a una persona, tot dins el grup que designi l'ordenant. L'article 18, paràgraf segon, de la Compilació assenyala que «l'encàrrec comprendrà les facultats de distribució i d'elecció, tret que la voluntat expressa del testador fos de limitar-lo només a una». En tot cas, la disposició de l'ordenant és el criteri per a determinar exactament les facultats conferides.
    El tercer element personal que intervé en la institució són els beneficiaris; és a dir, les persones a les quals passen els béns a conseqüència de la distribució, assignació o elecció feta pel distribuïdor. Llur posició jurídica és, mentre el distribuïdor no fa ús de les facultats que té, difusa, i no es pot dir que siguin titulars de drets, sinó que tan sols tenen unes expectatives. Així és en els encàrrecs d'elecció i assignació. En els de distribució, les persones que formen part del grup entre les quals s'ha de fer la distribució tenen dret a participar-hi, però si l'ordenant no ha establert uns continguts mínims, la major o menor participació en la distribució de cadascun dels membres del grup queda al criteri del mateix distribuïdor, i no poden ser considerats hereus fins que la distribució no s'hagi dut a terme. Independentment de la modalitat de l'encàrrec, els membres del grup beneficiari sempre poden fer l'exercici d'accions contra el distribuïdor, en el cas en què aquest realitzi actes en perjudici de l'herència, ja que, com a possibles futurs titulars d'aquesta, tenen un interès legítim per a impedir-los.
    La Compilació parla sempre de «parents» o «grup de parents», però és obvi que també són possibles els grups en què llurs membres no tenen vincles familiars, com és el cas del membres d'una associació o club determinats. En tot cas, només cal que hi hagi una certa lògica en la designació; és a dir, un interès que jurídicament es pugui protegir.
    2. MANERES DE REALITZAR LA DISTRIBUCIÓ. L'article 19 de la Compilació estableix que «la distribució o elecció s'hauran d'efectuar pel distribuïdor, bé indicant expressament que usa aquesta facultat, bé adoptant disposicions que impliquin necessàriament l'ús de tal facultat». El precepte, quan empra aquesta darrera expressió, fa referència a tots els actes jurídics que faci el distribuïdor en relació amb els béns concrets respecte dels quals s'ha de produir la distribució o assignació. A continuació, el precepte assenyala que les disposicions realitzades per acte de darrera voluntat són revocables, i, en canvi, no ho són les instrumentades per acte inter vivos, que s'han de formalitzar necessàriament en escriptura pública.
    Sobre la manera de fer la distribució hi havia una certa confusió, motivada especialment pel que assenyalaven els projectes d'apèndix del 1903, del 1920 i del 1949, el darrer dels quals disposava que «el testador podrá encomendar a la persona instituída en el usufructo del todo o parte de los bienes de la herencia, que, por donación entre vivos o por acto de última voluntad [...]». Això va portar a la falsa creença que la distribució inter vivos s'havia de fer mitjançant donacions, la qual cosa resultava un absurd jurídic -ja que els béns no eren del distribuïdor i, per tant, no els podia donar-, a més d'un inconvenient fiscal considerable, confusió que trobem també en la Sentència del Tribunal Suprem del 25 d'abril de 1951.
    La recent Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears 4/2010, del 30 de setembre, va conèixer d'un cas en què la distribució es va dur a terme mitjançant una acta notarial, amb la qual es comunicava als beneficiaris la decisió del distribuïdor sobre com s'havia de fer la distribució. En relació amb aquesta Sentència, Miquel Masot i Miquel va comentar -a Revista Jurídica de les Illes Balears, núm. 9, 2011- que «venturosament, s'ha imposat la lògica i les Compilacions de 1961 i 1990 ja no ens parlen de donació, sinó simplement de distribució feta mitjançant actes inter vivos o de darrera voluntat, de manera que en el primer cas és un instrument idoni -com ens mostra el supòsit considerat a la Sentència- l'acte notarial de manifestació i requeriment». Com ha indicat la doctrina (Joan Verger i Garau), «se trata de dos instrumentos formales o instrumentales para dar cauce a la voluntad distributiva unilateral y por consiguiente no hay que hablar propiamente de títulos materiales de manifestación de la voluntad distributiva».
    S'ha discutit la qüestió de si, entre els actes de darrera voluntat que indica el precepte, es pot considerar el codicil, i és significatiu que la llei no parli de testament sinó que empri l'expressió -òbviament, més àmplia- d'«actes de darrera voluntat». És clar que això seria possible en l'encàrrec de distribució, quan els beneficiaris d'aquesta han estat ja designats hereus per l'ordenant, que seria el cas del codicil particional, autoritzat expressament per l'article 17 de la Compilació. En canvi, no seria possible emprar el codicil a l'encàrrec d'elecció, ja que aquest comporta una institució d'hereu, i això s'ha de fer mitjançant testament o donació universal.
    El paràgraf segon de l'article 19 fa referència al termini en què s'ha d'efectuar la distribució, que dependrà de les facultats que es confereixen al distribuïdor. Si aquest té les facultats limitades a la distribució dels béns, «l'herència s'ha de deferir en el termini assenyalat pel testador per tal d'efectuar la distribució i, si hi manca, al temps de la seva mort». Aquesta determinació legal és criticable, si es té en compte que la voluntat del causant és la primera llei de la successió i, si no ha assenyalat termini per a realitzar la distribució, això indica que la seva intenció era que el distribuïdor no estigués sotmès a cap termini, i sobretot que l'hagués d'efectuar tot seguit de la mort del causant. D'altra banda, aquesta exigència de fer la distribució «al temps de la seva mort», com indica el precepte, no encaixava dins el context habitual de la distribució, que mostra que aquestes facultats es conferien al cònjuge vidu per a poder prendre una determinació sobre quin dels fills era més mereixedor dels béns del causant. Per tot això, seria preferible, per a aquests casos en què l'ordenant no ha assenyalat cap termini, imposar un termini variable, segons l'edat dels membres del grup en què s'ha de fer la distribució, i si tots ells ja són adults, un termini còmode -un any, potser- perquè un acte jurídic tan important com la distribució es pugui fer sense precipitacions.
    En canvi, si l'encàrrec és d'elecció, o d'elecció i distribució, l'article 19 de la Compilació disposa que «l'herència no es deferirà als parents fins que quedi efectuada definitivament l'elecció o la distribució». En aquest cas, el distribuïdor pot disposar del temps que vulgui per a exercitar les facultats conferides, però això tan sols es produirà si el causant no ha assenyalat cap termini, ja que la seva voluntat condiciona l'activitat del distribuïdor.
    Amb vista a facilitar les funcions del distribuïdor, l'article 18 de la Compilació li atribueix la facultat de pagar les llegítimes en doblers, si el causant no ho havia prohibit. Aquesta possibilitat va ser introduïda per la Compilació del 1990, i va determinar una lògica excepció a la consideració de la llegítima com a pars bonorum hereditatis, reforma que ha estat ben acceptada per la doctrina, com ho ha estat també aquesta facultat que es dona a l'hereu distribuïdor.
    3. LA FRUSTRACIÓ DE L'ENCÀRREC. La frustració de l'encàrrec pot ser conseqüència de diverses causes. En primer lloc, per premoriència del distribuïdor respecte de l'ordenant, per la seva renúncia o per incapacitat de succeir. En segon lloc, per les mateixes causes referides als parents que integren el grup dins el qual s'ha d'efectuar la distribució, assignació o elecció. I, en tercer lloc, perquè ha transcorregut el termini en què el distribuïdor ha d'exercitar les seves facultats en el cas de l'encàrrec de distribució, o bé el distribuïdor ha mort sense haver efectuat l'elecció dins el grup establert per l'ordenant. En tots aquests casos, es presenta un problema delicat, consistent a determinar el destí de l'herència de l'ordenant. Òbviament, en primer terme s'ha de considerar el testament o donació universal en què s'ordena la distribució, assignació o elecció, atès que possiblement hi figuren unes regles en previsió d'aquests casos. Tanmateix, si falten aquestes regles, la Compilació estableix una sèrie de normes que cal seguir, la interpretació de les quals presenta alguna dificultat.
    El cas de premoriència del distribuïdor respecte de l'ordenant és regulat per l'article 22 de la Compilació, segons el qual «si el distribuïdor premoria al testador, s'entendrà establerta, segons l'article 26, una substitució vulgar a favor dels parents entre els quals s'havia de verificar l'elecció o distribució». Malgrat que el precepte parla tan sols de premoriència, sembla que s'ha d'imposar la mateixa solució en els casos de renúncia o incapacitat per a succeir del distribuïdor.
    És igualment senzill el cas en què premorin al distribuïdor tots els membres del grup dins el qual s'ha de fer la distribució o elecció, sempre que el distribuïdor hagi estat instituït hereu, encara que sigui en l'usdefruit de l'herència. Si s'esdevenen aquestes circumstàncies, el distribuïdor passa a ser hereu de tota l'herència i queda sense efecte la distribució, per aplicació de les regles de la institució ex re certa que recull l'article 15 de la Compilació.
    En canvi, dins el mateix cas recollit de premoriència dels beneficiaris respecte del distribuïdor, hi ha més complicació si el distribuïdor no ha estat instituït hereu, sinó tan sols legatari de l'usdefruit de l'herència. Com que no és hereu, no pot intervenir en la institució ex re certa i ja no es pot convertir en hereu universal. Aleshores, no hi ha cap altra possibilitat que la crida dels hereus ab intestato, sense que hi hagi infracció del principi nemo pro parte, perquè el testament és ineficaç per falta d'hereu, i la successió es regeix tan sols per la llei. Tot això sense perjudici de la subsistència del llegat d'usdefruit, en virtut de la conversió automàtica del testament ineficaç en codicil, imposada per l'article 17 de la Compilació, i el codicil és títol suficient per a l'ordenació d'un llegat.
    Com s'ha indicat abans, també es pot donar el cas que el distribuïdor mori sense haver dut a terme l'elecció o no realitzi la distribució dins el termini assenyalat per l'ordenant, tenint en compte que, a falta de termini, s'ha de fer la distribució «al temps de la mort del testador», segons el que assenyala el paràgraf segon de l'article 19. Per a aquest cas, l'article 20 de la Compilació estableix que «si el distribuïdor deixava d'efectuar, per qualsevol causa, la distribució o l'elecció, hom se subjectarà al que s'estableix al testament; a manca de disposició especial, es consideraran instituïts per parts iguals aquells parents del testador o, si és el cas, del mateix hereu o legatari distribuïdor que, havent sobreviscut al distribuïdor en el cas que l'encàrrec comporti elecció, haguessin estat determinats individualment pel seu nom o circumstàncies, i, en defecte d'aquests, els parents més pròxims en grau entre els genèricament indicats pel testador». La disposició indica que, lògicament, s'ha d'acudir en primer lloc al testament. I si aquest no disposa res en aquet punt, és hereu, o hereus per parts iguals, els determinats individualment dins el grup, i, si no és així, els parents més pròxims en grau dins el grup de què es tracta, proximitat respecte del testador o del distribuïdor, segons si són parents de l'un o de l'altre.
    El precepte exigeix que els hereus designats individualment pel seu nom i circumstàncies sobrevisquin al distribuïdor, en el cas que l'encàrrec comporti elecció, per la qual cosa no entren en lloc seu els descendents. En canvi, quan, per absència o premoriència dels hereus designats individualment per l'ordenant, l'herència passi als parents més pròxims dins el grup de què es tracta, la llei disposa una possible substitució: «en el supòsit que els esmentats parents fossin fills o nebots del causant o del distribuïdor, entraran en lloc del difunt els descendents per estirps, encara que haguessin sobreviscut al testador». No sembla encertada aquesta darrera expressió, ja que per a accedir a l'herència del causant és absolutament necessari que hagin sobreviscut al testador.
    Finalment, es pot donar el cas de béns omesos quan es fa la distribució. La solució de l'article 21 de la Compilació encaixa amb els principis romans que estructuren la successió, especialment el d'universalitat de la condició de l'hereu, i assenyala que «en el fideïcomís de distribució els béns omesos en fer-se l'assignació o distribució seran adquirits pel parent o els parents, aquests per parts iguals, a favor dels quals s'hagués verificat l'assignació o la distribució dels altres béns. En el fideïcomís d'elecció hom se subjectarà, a aquest efecte, en allò que pertoca, a allò que estableixen els articles 15 i 24». Aquests preceptes estableixen l'acreixement de les porcions vacants en favor de l'hereu o hereus.
  • V. t.: fidúcia successòria n f
  • V. t.: institució d'hereu n f