Nota

• Àmbit: Catalunya
  
  ('part deguda')
• Quan es tracta de la successió forçosa i de les llegítimes i reserves, en els sectors de la filosofia jurídica i de l'elaboració legislativa es discuteix àmpliament sobre la conveniència d'adoptar un sistema successori de restricció absoluta de disposar per causa de mort (successió forçosa), un sistema d'absoluta llibertat de testar o un sistema de relativa llibertat de testar; és a dir, sistemes amb el fre de la llegítima o amb el límit de la reserva. La qüestió de fons és l'admissió o no de la llibertat civil, una qüestió que ha estat objecte d'una profunda polèmica en la doctrina i en els parlaments i que ha generat molta literatura jurídica. En realitat, la institució jurídica de la llegítima i fins i tot la de la reserva pressuposen que la qüestió de la llibertat testamentària ja està resolta en sentit favorable, més àmpliament o menys. Cal limitar-se, doncs, a comprovar el fonament de la llegítima com a portio debita i de la reserva com a pars reservata.
  És indubtable que el fonament de la llegítima rau en els motius que van provocar en el dret romà la querella inofficiosi testamenti, de la qual deriva històricament la llegítima. Aquests motius es basen en la idea del officium pietatis (Instituta, 11.18.pr.; Digesta [D.], 5.2.2; Novellae Iustiniani 18.3 i 18.1, paràgraf segon), és a dir, del deure d'assistència mútua que la sang i l'afecte imposen entre els familiars, del qual deriva una obligació d'aliments i, després de la mort, l'obligació de disposar a favor de determinats familiars d'alguns béns hereditaris.
  Aquests deures de caràcter moral o ètic van ser elevats per la llei a la categoria d'obligacions jurídiques. En conseqüència, no és aplicable a la llegítima de tipus romà la justificació derivada de la copropietat familiar sota la idea dels hereus sui iuris, ja que, a banda del fet que només justificaria la llegítima dels descendents, únicament serviria per a fonamentar un sistema de successió forçosa total o, fins i tot, un tipus successori de reserva germànica. Aquesta, en rigor, va ser el producte d'una combinació dels règims de successió forçosa i de llibertat de testar, com una transacció entre ells, que consistia a dividir l'herència en dues parts de destinació diferent: l'una de lliure disposició i l'altra atribuïda per ministeri de la llei i directament als familiars més pròxims. En canvi, la mateixa llegítima no constitueix cap producte transaccional o mixt, sinó que senzillament és un sistema de llibertat de testar, per bé que racionalitzat amb el fre de la llegítima.
  Els sistemes legitimaris actuals són els que es descriuen a continuació. Quant a la institució legitimària en si mateixa, és evident que la successió forçosa i la llibertat absoluta de testar no es poden classificar com a sistemes legitimaris, sinó simplement com a sistemes successoris, i només es poden qualificar d'aquesta manera els de les legislacions que regulen la llegítima o la reserva. És difícil, però, trobar casos normatius de successió forçosa. En canvi, hi ha poques legislacions que adopten un sistema successori de llibertat absoluta de testar, de vegades amb una llegítima formal (exheredatio) o fictícia, i que ratifiquen aquesta llibertat (el Regne Unit, el Canadà, els Estats Units d'Amèrica -llevat de Louisiana-, Mèxic, Costa Rica, Hondures i Panamà, i també Navarra i la Terra d'Aiara, del País Basc). La majoria de legislacions ordenen un sistema de llegítimes en sentit ampli, és a dir, com una part alíquota de l'herència de la qual el testador ha de disposar a favor dels legitimaris (llegítima o portio debita) o que és indisponible perquè està reservada per la llei als legitimaris (reserva o pars reservata) i una altra part lliure i totalment disponible.
  En general, la llegítima (és a dir, la suma de la llegítima i la reserva) pot adoptar les configuracions descrites a continuació.
  1. La llegítima com a pars hereditatis, que és la tècnica reserva, implica que els legitimaris o els reservataris la fan seva in natura, és a dir, amb els mateixos béns hereditaris i sense cap intromissió de la facultat dispositiva del causant, que només pot disposar de la resta de l'herència. En el fons és una llegítima, encara que rígida, perquè el trànsit successori de la porció reservada, que generalment constitueix una àmplia quota alíquota hereditària, s'efectua en bloc i d'una manera automàtica. Les legislacions de França, Itàlia i Suïssa segueixen amb força puresa aquesta concepció.
  2. La llegítima com a pars bonorum significa essencialment, d'una banda, que la llegítima és una porció dels béns de l'herència, una part alíquota que confereix als legitimaris la condició de partícips de la comunitat hereditària i, per tant, de persones interessades en la partició de l'herència (fet que la diferencia de la llegítima pars valoris bonorum i de la llegítima pars valoris); d'altra banda, és una portio debita, és a dir, la porció de la qual el causant només pot disposar a favor dels legitimaris (fet que la diferencia de la llegítima pars reservata). Aquesta concepció és la pròpia del dret romà clàssic i justinianeu, i també de les legislacions espanyoles (llevat de les de Catalunya, Eivissa i Formentera, Navarra i Aiara). Per tant, és la concepció del Codi civil espanyol (CC), malgrat que en el règim legitimari d'aquest text legal es permeten algunes desviacions, especialment en els casos en què es pot pagar la llegítima amb diners, encara que siguin extrahereditaris (principalment, per mitjà de les normes contingudes en els articles del 841 al 847 del CC).
  3. La llegítima com a pars valoris bonorum està configurada com a atribució als legitimaris del dret de percebre una fracció o quota del valor del patrimoni relicte que els hereus, els marmessors o una altra persona facultada poden optar per satisfer amb diners, fins i tot no hereditaris, o amb béns de l'herència. Aquest sistema era el vigent a Catalunya fins a l'aprovació de la Llei 8/1990, del 9 d'abril, de modificació de la regulació de la llegítima, i és el sistema de les illes d'Eivissa i Formentera. Amb relació a l'article 15 de la Llei hipotecària (LH), correspon als legitimaris l'acció real per a reclamar la llegítima, ja que hi ha una afecció real sobre tots els béns de l'herència per a garantir-ne el pagament.
  4. La llegítima com a pars valoris fa referència al cas en què els legitimaris només adquireixen un dret personal sobre l'herència quant al valor que els correspon. Aquesta configuració és la pròpia del dret alemany (§ 2317 del Bürgerliches Gesetzbuch [BGB], Codi civil alemany), que coincideix essencialment amb la legislació austríaca. Amb aquesta darrera forma s'estructura també la llegítima a Catalunya després de la Llei 8/1990, si bé els hereus o les persones obligades al pagament tenen l'opció de fer-ho amb diners o amb béns de l'herència. Aquesta mateixa regulació s'inclou en el derogat Codi de successions (CS) i és la present en el dret civil català vigent (art. 451-1 i s. Codi civil de Catalunya [CCCat]).
  En el procés històric de la llegítima es poden distingir a Catalunya les quatre fases descrites a continuació.
  1. Des dels orígens de la nacionalitat catalana fins a la constitució d'Alfons III de Catalunya a les Corts de Montblanc del 1333, regia la llegítima gòtica del Breviari d'Alaric, que, segons els Recognoverunt proceres (capítol II), diferenciava quinze parts, de les quals vuit eren llegítima, cinc eren millora i dues eren de lliure disposició.
  2. Des de la constitució d'Alfons III del 1333 fins a la constitució de les Corts de Montblanc del 1585 va regir el sistema de les Novellae Iustiniani 18, de llegítima variable segons el nombre de fills, i de les Novellae Iustiniani 115, que manava que la llegítima de descendents i ascendents es fes per via d'institució d'hereu. A més a més, eren legitimaris els germans posposats a persona turpis. Una pragmàtica de Pere III el Cerimoniós atorgada a Barcelona l'any 1343 (volum II, llibre 6, títol 3, pàgina 2 de les Constitutions y altres drets de Cathalunya) va inaugurar en el dret català la llegítima del quart i el mateix Pere III, en una constitució de les Corts de Montsó del 1363, va derogar el sistema de les Novellae Iustiniani 115, d'una manera que no era necessari deixar la llegítima a títol d'institució d'hereu; només mancava estendre la llegítima del quart a tot el territori català.
  3. Des de la constitució de Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) a les Corts de Montsó de l'any 1585 fins a la Compilació del dret civil especial de Catalunya (CDCEC) es va generalitzar a tot Catalunya la llegítima del quart i es va facultar els hereus per a poder-la pagar amb diners o amb béns immobles hereditaris. La constitució esmentada vetllava per la conservació de les cases principals, i tenia la finalitat de conservar aquestes cases o els patrimonis; més tard, però, tenia l'objectiu de permetre conservar la propietat als petits propietaris. La doctrina científica catalana i la jurisprudència (Sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya del 22 de març de 1937) van interpretar aquesta constitució de maneres molt diverses. El criteri d'aquesta sentència, que considerava la configuració pars valoris bonorum, va passar a inspirar la normativa de la CDCEC.
  4. Des de la CDCEC fins a la Llei 8/1990 l'estructura orgànica de la institució ha variat amb profunditat: és configurada com una veritable pars valoris i s'abandona totalment la tècnica d'una pars valoris bonorum.
  Les bases normatives de la Llei 8/1990 que perfilen l'expressada naturalesa jurídica actual, i que van passar al CS i posteriorment al dret vigent, són fonamentalment les descrites a continuació.
  1. L'article 451-1 del CCCat, segons el qual la llegítima confereix per imperatiu legal a determinades persones el dret d'obtenir en la successió del causant un valor patrimonial que el mateix causant els pot atribuir a títol d'institució hereditària, llegat, atribució particular o donació, o de qualsevol altra manera.
  2. L'article 451-10.1 del CCCat, que estableix que la institució d'hereu, el llegat, l'atribució particular en pacte successori i les donacions imputables a la llegítima no priven els afavorits de llur qualitat de legitimaris. Això significa que els legitimaris que siguin hereus, legataris, donataris o assignataris conserven llur posició jurídica de legitimaris i tots llurs drets i accions.
  3. L'article 451-15 del CCCat, que estableix el següent: «1. L'hereu respon personalment del pagament de la llegítima i, si escau, del suplement d'aquesta. 2. El legitimari pot demanar l'anotació preventiva de la demanda de reclamació de la llegítima i, si escau, del suplement en el Registre de la Propietat. 3. Si la llegítima s'atribueix per mitjà d'un llegat de béns immobles o d'una quantitat determinada de diners, el legitimari també pot demanar, si escau, l'anotació preventiva del llegat. El llegat simple de llegítima no té a aquest efecte la consideració de llegat de quantitat i no dona lloc, per ell mateix, a cap assentament en el Registre de la Propietat». En la línia del CS, el CCCat abandona el criteri de l'afecció real i, en conseqüència, de l'afecció registral sobre els béns immobles de l'article 15 de la LH. La pretensió per a exigir la llegítima i el suplement prescriu al cap de deu anys de la mort del causant (art. 451-27.1 CCCat). La característica bàsica de la llegítima catalana, instaurada per la constitució de Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) del 1585 i recollida en la CDCEC (art. 137), en el CS (art. 362) i en el vigent CCCat (art. 451-11), és que: «l'hereu o les persones facultades per a fer la partició, distribuir l'herència o pagar llegítimes poden optar pel pagament, tant de la llegítima com del suplement, en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o pel pagament en béns del cabal relicte, sempre que, per disposició del causant, no correspongui als legitimaris de percebre'ls per mitjà d'institució d'hereu, llegat o assignació d'un bé específic, atribució particular o donació».
  Quant als elements personals de la llegítima, segons els articles 451-3 i 451-4, en relació amb l'article 451-6, són els que es descriuen a continuació.
  1. Són legitimaris tots els fills del causant per parts iguals.
  2. Si el causant no té descendents que l'hagin sobreviscut, són legitimaris els progenitors. La quantia de la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d'aplicar les regles de l'article 451-5 del CCCat. Per a determinar l'import de les llegítimes individuals, fan nombre el legitimari que sigui hereu, el que hi ha renunciat, el desheretat justament i el declarat indigne de succeir. No fan nombre el premort i l'absent, llevat que siguin representats per llurs descendents (art. 451-6 CCCat).
  Quant a les formes d'atribució de la llegítima, la imputació de llegats, de donacions i d'atribucions particulars està regulada en els articles 451-7 i 451-8 del CCCat. Respecte als interessos de la llegítima, l'article 451-14 del CCCat estableix que el causant pot disposar que no meriti interès o en pot establir l'import; altrament, la llegítima ha de meritar l'interès legal des de la mort del causant, encara que el pagament s'efectuï amb béns hereditaris, llevat dels casos en què el legitimari convisqui amb l'hereu o l'usufructuari universals de l'herència i a càrrec d'aquest. També merita l'interès legal del suplement des que és reclamat judicialment. Si la llegítima es fa efectiva per mitjà d'un llegat de bé específic o una donació per causa de mort, el legitimari afavorit fa seus, en lloc d'interessos, els fruits que el bé produeix a partir de la mort del causant. La mateixa regla s'aplica a l'assignació de béns específics feta en pacte successori si els béns no han estat lliurats als legitimaris abans de la mort del causant. La intangibilitat qualitativa de la llegítima està establerta en l'article 451-9.1 del CCCat, que assenyala que el causant no pot imposar sobre les atribucions fetes en concepte de llegítima o imputables a aquesta condicions, terminis o modes. Tampoc no pot gravar-les amb usdefruits o altres càrregues, ni subjectar-les a fideïcomís. Si ho fa, aquestes limitacions es consideren no formulades. S'admet, però, la cautela sociniana, ja que l'article 451-9.2 del CCCat diu: «Com a excepció al que estableix l'apartat 1, si la disposició sotmesa a alguna de les limitacions a què fa referència l'apartat esmentat té un valor superior al que correspon al legitimari, per raó de llegítima aquest ha d'optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar només el que per llegítima li correspongui».
  Quant a la preterició legitimària, l'article 451-16.1 del CCCat estableix que «és preterit el legitimari a qui el causant no ha fet cap atribució en concepte de llegítima o imputable a aquesta i que tampoc no ha estat desheretat. El legitimari preterit pot exigir allò que per llegítima li correspon». Si després del pagament de la llegítima apareixen nous béns del causant, el legitimari té dret al suplement que li correspongui encara que s'hagi donat per totalment pagat de la llegítima o hagi renunciat al suplement (art. 451-10.3 CCCat). Són característiques de l'acció de suplement les següents: el fet de ser una acció purament patrimonial adreçada directament a obtenir un valor hereditari; el fet de ser transmissible als hereus dels legitimaris, encara que no siguin descendents, i el fet de ser una acció de naturalesa personal. Per tant, és certa l'expressió de Menochius (Consiliorum, cos. 77, núm. 24) segons la qual «magna sit differentia inter legitimam et eius supplementum».
  L'article 451-25 del CCCat fa referència a les causes específiques d'extinció de la llegítima: la renúncia, el desheretament just i la declaració d'indignitat per a succeir. L'article 451-26 declara nul·la qualsevol renúncia de llegítima no deferida (pactum de non succedendo) i tot pacte o contracte de transacció o d'un altre tipus sobre la llegítima (pactum de hereditate tertii). No obstant això, s'admeten tres excepcions, descrites a continuació, sempre que els pactes s'atorguin en escriptura pública: a) el pacte entre cònjuges o convivents en parella estable en virtut del qual renuncien a la llegítima que els podria correspondre en la successió dels fills comuns i, especialment, el pacte de supervivència en què el supervivent renuncia a la que li podria correspondre en la successió intestada del fill mort impúber; b) el pacte entre fills i progenitors pel qual aquests darrers renuncien a la llegítima que els podria correspondre en l'herència del fill premort, i c) el pacte entre ascendents i descendents estipulat en pacte successori o en donació pel qual el descendent que rep del seu ascendent béns o diners en pagament de llegítima futura renuncia al possible suplement.
• V. t.: cabaler n m
• V. t.: desheretament n m
• V. t.: herència n f