Cercaterm

Nota

• Àmbit: Catalunya
• En el dret espanyol, la usucapió és regulada, en seu de prescripció, pels articles del 1930 al 1939 i del 1940 al 1960 del Codi civil espanyol (CC). En el dret català, el règim jurídic de la usucapió és recollit en la regulació de la possessió i els seus efectes, concretament en els articles del 531-23 al 531-29 del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya (CCCat), relatiu als drets reals.
  Mitjançant la usucapió es poden adquirir la propietat i, en general, tots els drets reals possessoris, llevat dels que la llei exclou d'usucapibilitat. Queden exclosos els drets l'exercici dels quals no comporta la possessió del bé, com ara la hipoteca i l'opció de compra. A Catalunya, queda exclosa la usucapió de les servituds i, en el dret espanyol, la del dret de cens.
  Pel que fa als terminis, en el dret català, els terminis legals de possessió per a usucapir són de tres anys per als béns mobles i de vint anys per als béns immobles. En el dret espanyol, els terminis de la usucapió varien segons si és ordinària o extraordinària. La usucapió ordinària requereix possessió de bona fe i títol just, i els terminis d'usucapió són de deu anys entre presents i vint entre absents -entenent per absent el resident a l'estranger-, per als béns immobles, i de tres anys per als béns mobles. La usucapió extraordinària també requereix la possessió del bé, però no requereix bona fe ni títol just, i els terminis d'usucapió són de trenta anys per als béns immobles i de sis anys per als béns mobles.
  El termini per a usucapir s'inicia en el moment en què comença una possessió que tingui les qualitats legalment requerides per a produir l'efecte adquisitiu. Si la possessió ha començat en un concepte diferent al de propietari o propietària o titular del dret usucapit, el termini d'usucapió només comença a comptar quan es prova per mitjà d'actes exterioritzats i inequívocs el canvi o la interversió del concepte possessori.
  Quan es tracta de la usucapió de béns furtats, robats o apropiats indegudament, el termini no es comença a comptar fins que no ha prescrit el delicte, la falta, la pena o l'acció per a exigir la responsabilitat civil (art. 531-27.2 CCCat). D'aquesta manera, s'evita que les persones criminalment responsables del delicte o de la falta es puguin beneficiar de llur conducta adquirint la propietat dels béns objecte de la infracció penal abans que hagin prescrit les responsabilitats. L'article 1956 del CC limita la restricció als «que les van furtar o robar» i als «còmplices o encobridors». En canvi, l'article 531-27.2 del CCCat no fa cap distinció i, per tant, la demora en el dies a quo de la usucapió perjudica tots els possibles usucapients, fins i tot els tercers adquirents dels béns furtats, robats o apropiats.
  Tant en dret català com en dret espanyol, la possessió ad usucapionem ha de ser una possessió en concepte de titular del dret, pública, pacífica i ininterrompuda. La mera detenció no permet la usucapió (art. 531-24.1 i 531-24.2 CCCat).
  Pel que fa a la possessió en concepte de titular del dret, els usucapients han de posseir el bé o el dret com si en fossin els propietaris o titulars, sense reconèixer el domini o la titularitat d'una altra persona. En cas que una persona hagi començat a posseir un concepte determinat i, en un moment determinat, comenci a comportar-se com a propietària (interversió del concepte possessori), el còmput del termini s'inicia quan l'usucapient aconsegueix provar, per mitjà d'actes exterioritzats i inequívocs, que estava posseint en concepte de titular.
  En cas que la possessió hagi començat en un concepte diferent al de titular del dret usucapit, la càrrega de la prova de la interversió del concepte possessori correspon als usucapients, ja que la llei presumeix que la persona posseïdora manté el mateix concepte possessori que tenia quan va adquirir la possessió (art. 521-6.2 CCCat). En canvi, si una possessió ha començat en concepte de titular, la presumpció de continuïtat en el concepte possessori beneficia els usucapients, perquè aleshores és la persona que s'oposa a la usucapió qui ha de provar, si escau, el canvi de concepte en possessió.
  Quant a la possessió pública i pacífica (art. 531-24.1 CCCat), els usucapients s'han de manifestar exteriorment com a posseïdors del bé en concepte de titulars, sense ocultar als tercers llur condició. El vici originari de clandestinitat es pot reparar a partir del moment en què els posseïdors fan pública llur condició. D'altra banda, els usucapients han d'haver adquirit el bé de manera no violenta, és a dir, sense l'oposició dels posseïdors anteriors (art. 521-2.2 CCCat). La violència en l'adquisició de la possessió s'ha d'entendre reparada un cop ha cessat la possessió incorporal dels posseïdors usurpats durant un any sense que hagin exercitat cap acció de defensa de llurs drets (art. 521-8.e CCCat). La llei presumeix que la persona que usucapeix ha posseït el bé de manera continuada des que en va adquirir la possessió (art. 521-6.1 i 531-24.3 CCCat). A més, els usucapients poden unir llur possessió a la possessió per a usucapir (possessió ad usucapionem) de llurs causants (art. 531-24.4).
  D'acord amb l'article 531-25.1 del CCCat, són causes d'interrupció de la possessió les descrites a continuació. a) El seu cessament. La possessió d'una altra persona només fa cessar la possessió quan transcorre més d'un any des que es va iniciar la nova possessió (art. 521-6.3 i 521-8.e CCCat). b) El reconeixement exprés o tàcit del dret del titular. Ara bé, si amb posterioritat a l'acte de reconeixement torna a posseir en concepte de titular, ha de tornar a iniciar el còmput del període d'usucapió. c) Un acte d'oposició judicial a la usucapió o la submissió a arbitratge d'una disputa sobre la titularitat del bé. I d) Un requeriment notarial fet pel titular del bé a fi que el posseïdor o posseïdora reconegui el títol. El mer requeriment, fet en la forma deguda, produeix la interrupció. El CC no admet la interrupció de la usucapió per via notarial, sinó només judicial.
  La interrupció de la possessió per a usucapir fa que el termini d'aquesta possessió hagi de començar a córrer de nou i completament. Quan els titulars del bé o una tercera persona interessada s'oposen judicialment a la usucapió en curs i quan els titulars del bé i la persona que usucapeix acorden sotmetre a arbitratge les qüestions relatives a la usucapió, s'inicia el nou termini a partir de la fermesa de l'acte que posa fi al procediment (art. 531-25.2 CCCat).
  El termini d'usucapió se suspèn quan la usucapió es produeix contra persones que no poden actuar per si mateixes o que han d'actuar per mitjà de representants mentre dura aquesta situació; quan es produeix contra una herència jacent; quan es produeix contra un dels cònjuges o l'altre membre d'una unió estable de parella, mentre dura la convivència, i quan es produeix entre persones vinculades per la potestat dels pares o per una institució tutelar (art. 531-26.1 CCCat). En canvi, la llei no recull la suspensió de la usucapió per raons de força major, a diferència de la prescripció extintiva (art. 121-15 CCCat). Mentre es donen les circumstàncies que determinen la suspensió, no es computa el termini d'usucapió (art. 531-26.2 CCCat). Un cop aixecada la causa de suspensió, el termini no es reinicia, sinó que es reprèn.
  Una vegada transcorregut el termini legal d'usucapió es produeix l'adquisició automàtica del dret (art. 531-23.2 CCCat). La usucapió, però, no pot ser apreciada d'ofici per l'autoritat judicial, sinó que ha de ser al·legada i provada per l'usucapient o, eventualment, per altres persones interessades en la declaració que el bé ha estat adquirit per usucapió (art. 531-28 CCCat).
  L'adquisició de la propietat per usucapió comporta l'extinció dels drets reals que gravaven el bé usucapit si l'usucapient ha posseït el bé com a lliure de gravàmens i la possessió era incompatible amb la seva subsistència. Aquest efecte és la usucapió de la llibertat del domini (usucapio libertatis).
  La renúncia a la usucapió requereix la capacitat per a disposar del bé usucapit (art. 531-29.1 CCCat). La renúncia no perjudica els creditors de qui ha usucapit ni els titulars dels drets constituïts sobre el bé usucapit (art. 531-29.2 CCCat). En qualsevol cas, la renúncia no impedeix a qui ha usucapit tornar a iniciar la usucapió del mateix dret (art. 531-29.3 CCCat).
  La usucapió a favor d'un titular registral (usucapio secundum tabulas) es produeix quan els titulars registrals, que posseeixen la finca, no són els vertaders titulars del dret però estan abocats a adquirir la titularitat del dret per mitjà de la usucapió. Segons l'article 35 de la Llei hipotecària (LH), el Registre de la Propietat facilita la usucapió dels titulars inscrits, ja que és títol just la inscripció, i es presumeix que els titulars han posseït públicament, pacíficament, ininterrompudament i de bona fe durant el temps de vigència de l'assentament i de llurs antecessors dels quals porti causa. És una presumpció iuris tantum: el qui contradigui el dret de l'usucapient ha de provar que la seva possessió no ha estat pública o pacífica, que ha patit interrupcions o que ha estat de mala fe.
  La usucapió contra un titular registral (usucapio contra tabulas) es produeix quan es posseeix el bé, en concepte de propietari o propietària o de titular d'un dret real possessori, contra els vertaders titulars que figuren inscrits en el Registre de la Propietat. En el sistema registral espanyol, mitjançant la usucapió es poden adquirir drets sobre béns immobles al marge de la inscripció registral i, fins i tot, en contra de la inscripció registral. L'article 36.3 de la LH ho confirma quan es refereix a la relació entre qui prescriu i la persona titular de l'immoble o del dret real que s'estigui prescrivint i els successors, «s'ha de qualificar el títol i s'ha de comptar el temps d'acord amb la legislació civil».
  Una vegada consumada la usucapió contra un titular registral, el tercer hipotecari que ha adquirit el bé de qui consta com a titular en el Registre de la Propietat només preval davant d'un usucapient que hagi consumat la usucapió si es compleixen els dos requisits següents: d'una banda, que no conegués ni tingués mitjans racionals i motius suficients per a conèixer, abans de perfeccionar l'adquisició, que la finca o el dret estaven posseïts de fet i a títol de titular per una persona diferent de la transmitent (art. 36.1.a LH), i, de l'altra, que s'oposés a la possessió de l'usucapient durant l'any següent a l'adquisició (art. 36.1.b LH). Si en el moment de l'adquisició a càrrec de la tercera persona, la usucapió encara estava en curs, l'adquirent la pot interrompre en qualsevol moment abans de la seva consumació i, d'aquesta manera, frustrar l'adquisició de l'usucapient (art. 36 LH).
  La usucapió en curs a la qual manca menys d'un any per a consumar-se en el moment en què la tercera persona fa l'adquisició s'assimila a una usucapió consumada. Si l'adquirent no coneixia ni tenia mitjans racionals o motius suficients per a conèixer que la finca estava sent usucapida per una altra persona, la llei li permet oposar-se a la possessió de l'usucapient durant l'any següent a l'adquisició.
  El penúltim paràgraf de l'article 36 de la LH regula les relacions entre la usucapió guanyada contra el Registre de la Propietat i els drets reals limitats adquirits per terceres persones sobre la cosa usucapida. Els drets adquirits a títol onerós i de bona fe que no comporten una facultat de gaudi immediat del dret sobre el qual s'han constituït no s'extingeixen per la usucapió. Tampoc no s'extingeixen els drets que impliquin una facultat possessòria si la seva fruïció no és incompatible amb la possessió ad usucapionem. Si els drets reals limitats són de possessió incompatible amb la d'un usucapient del domini, queden extingits per la usucapió d'aquest, llevat que es compleixin els requisits de protecció del tercer adquirent (art. 36.1 LH).
• V. t.: presumpció iuris tantum n f