Cercaterm
Cercador der ensems de fiches terminologiques qu'eth TERMCAT met a disposicion publica.
S’auetz de besonh mès informacion, vos podetz adreçar ath servici de Consultacions (registre).
Resultats per a la cerca "varat" dins totes les àrees temàtiques
<Agricultura. Ramaderia. Pesca>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca cap, n m
- ca broc, n m sin. compl.
- ca brocada, n f sin. compl.
- es pitón
- es pulgar
- es tallo
- es vara
- fr courçon
- fr courson
- fr coursonne
- fr tige
- en renewal spur
- en stem
<Agricultura. Ramaderia. Pesca>, <Agricultura > Horticultura > Viticultura>
Definició
<Transports > Transport marítim > Navegació tradicional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per Jordi Salvador, procedeix de l'obra següent:
SALVADOR, Jordi. Paraules de mar [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/120>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'autor o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca cap de varar, n m
<Navegació tradicional>
Definició
<Agricultura. Ramaderia. Pesca>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca capmallol, n m
- ca pistolet, n m sin. compl.
- ca tanell, n m sin. compl.
- es sacavino
- es tirasavia
- es tiravinos
- es vara
- fr branche à fruit
- fr pisse-vin
- fr pistolet
- fr tire-sève
- en extra rod
- en terminal cane
- en terminal rod
<Agricultura > Horticultura > Viticultura>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca carrera de vares, n f
- es carrera de varas
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Països Catalans
-
La carrera de vares es diferenciava de la carrera de toga pròpia de ministres d'audiències i chancillerías, i hi quedaven adscrits corregidors i alcaldes majors, seleccionats discrecionalment pel rei, a canvi d'un salari. La vara representava simbòlicament el bastó de comandament, i la vara alta de fusta esgrimida pels magistrats era un símbol de la justícia delegada pel monarca.
Per a tenir-hi accés era un requisit ineludible adquirir una sòlida formació lletrada. Molts dels futurs jutges que serviren vares catalanes durant el segle XVIII havien estudiat en centres universitaris de la Corona d'Aragó, com ara Cervera, Osca, València i Saragossa. Tenien un perfil allunyat del presentat pels anomenats col·legials, és a dir els estudiants dels sis prestigiosos col·legis majors castellans, sota protecció borbònica (Cuenca, San Bartolomé, Oviedo i Arzobispo, a Salamanca; Santa Cruz a Valladolid i el de San Ildefonso a Alcalà), l'accés als quals estava reservat només per a l'elit governant de la monarquia. La titulació obtinguda per aquests lletrats era de doctor en dret civil i dret canònic. Entre els forasters predominà més la titulació de batxiller o llicenciat. Gairebé tots eren advocats dels reials consells o de l'Audiència. No faltava tampoc la docència universitària, però sovint havien fet de passant en un bufet o un tribunal territorial. Havien assolit una experiència prèvia com a advocats en estudis particulars o de la Cort, en els quals defensaven els interessos del rei, però també de la noblesa, de l'Església o dels municipis. La primera irrupció dins l'Administració territorial reial va ser com a assessors lletrats, auditors de guerra, subdelegats de la Intendència o efectuant comissions per ordre d'algun tribunal de la monarquia.
Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) havia militaritzat els corregiments catalans i el Decret de Nova Planta (1716) tan sols reservà vint places d'alcaldes majors o tinents de corregidors. Llurs funcions foren sempre d'assessorament en matèria de justícia ordinària civil i criminal de primera instància als corregidors i als governadors militars i polítics. A més, com a alter ego i lloctinents del corregidor, assumiren responsabilitats polítiques i administratives a l'ajuntament durant les absències de llur superior.
A la primera meitat del segle XVIII, els alcaldes majors eren nomenats pels corregidors respectius, però el Consell de Castella se'n reservà el dret d'aprovació. Una Reial cèdula del 9 de desembre de 1719 establí l'obligatorietat de complir un trienni de mandat. Ara bé, mancaven perspectives de promoció: el sou era escàs i no hi havia al·licients de futur. Fins al 1749 no va existir una veritable carrera de vares. Es tractava d'una feina ingrata que obligava a fer molts sacrificis i que comportava poques satisfaccions. Tot i que fou intenció de Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) castellanitzar corregiments i alcaldies catalanes, sense exclusions, apartant-ne els nadius -malgrat llur fidelitat- i afavorint les designacions de forasters. Aquest projecte triomfà entre els corregidors (quasi tots militars), però fracassà entre els alcaldes majors, perquè la llunyania del país, el salari insuficient, l'absència d'ascensos i el desconeixement del català i del dret civil de Catalunya no abolit foren impediments que van dissuadir molts lletrats castellans de servir vares catalanes.
Contra tot pronòstic, la Cort de Madrid hagué d'acceptar alcaldes majors catalans, perquè eren els únics interessats a servir en aquests càrrecs. A Catalunya, però, el model de vares s'adaptà a la peculiar realitat del país i no evolucionà exactament igual que a Castella, perquè de la mateixa manera que els corregidors i els governadors militars mai no acceptaren de quedar sotmesos a la figura jurídica del judici de residència, els alcaldes majors s'aprofitaren dels dilatats mandats d'aquests per a mantenir-se durant molts anys a l'alcaldia i compaginar la vara amb una regidoria o bé amb altres càrrecs com ara la subdelegació de la Intendència o l'auditoria de guerra, malgrat que eren incompatibles.
No obstant això, el problema de fons no estava encara resolt. Un alcalde major, per llei, complia tres anys de mandat i després -si el corregidor no el prorrogava per a un altre període- era substituït per un nou lletrat. El futur de l'alcalde major depenia, totalment, de la conveniència del corregidor. La Cambra de Castella, amb competències per a designar magistrats per a la Corona de Castella i d'Aragó, era molt conscient de la importància dels alcaldes majors dins el govern territorial de la monarquia. Durant dècades havia sostingut un pols dur i prolongat amb els corregidors per tal de controlar aquesta figura. Una pragmàtica del 10 d'octubre de 1618 i una Reial ordre del 28 d'octubre de 1677 permeteren que la Cambra monopolitzés els nomenaments, però diferents cèdules i decrets del 7 de febrer de 1618, del 27 de juny de 1632 i del 17 de juliol de 1680 retornaren aquest privilegi al corregidor.
Tot i que un decret del 2 de juny de 1715 -publicat a la Nueva recopilación- recordà la prohibició de vendre alcaldies i la conveniència que la Cambra fos la que nomenés tinents lletrats, calgué esperar fins a la Reial ordenança d'intendents corregidors del 13 d'octubre de 1749, perquè, per fi, el rei -no el corregidor- pogués escollir els alcaldes majors a proposta d'una terna de candidats que li era remesa per la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia. Un decret del 2 de desembre del mateix any ratificà una disposició que no tingué efectivitat a Catalunya fins al 1750. L'ordenança posà fi a l'arbitrarietat capritxosa del corregidor. Donava a l'alcalde major una certa seguretat de continuïtat en càrrecs similars i equiparava, funcionalment, l'alcaldia amb el corregiment de lletres, cosa que abans succeïa, però que a partir d'aleshores fou una realitat consolidada. A canvi hi havia una tendència reglamentada a exigir de manera més estricta, per part de la Corona, el compliment del trienni. Es controlava, més i millor, els mandats i només el rei podia concedir pròrrogues, llicències, permutes o trasllats, abans de finalitzar els tres anys d'exercici. Però també es fomentava la mobilitat geogràfica de tots els lletrats.
A partir de la segona meitat del segle XVIII molts forasters van ser destinats a terres catalanes, de la mateixa manera que els catalans començaren a ser nomenats per a alcaldies i corregiments lletrats de la Corona de Castella. L'Ordenança del 1749 prometia continuïtat i mobilitat, però no solucionava la falta de dotació salarial, ni assegurava la possibilitat de nous ascensos a audiències i chancillerías. Tot quedava a la discreció del rei, el qual podia designar qui volgués, segons criteris arbitraris de mèrits personals o familiars.
El Reial decret del 29 de març de 1783 -explicable dins el marc de les reformes administratives carolines- intentà suplir aquestes mancances. S'establí una carrera burocràtica esglaonada, en què corregiments de capa i espasa i de lletres, com també alcaldies majors, van ser dividides en tres classes, segons el grau d'importància i de remuneració salarial. Una triple escala de jutjats territorials va regular la Corona de Castella i d'Aragó.
Catalunya va classificar les dinou alcaldies en places de primera classe o entrada (aptes per a lletrats que començaven la carrera i que no tenien gaire experiència en la judicatura); de segona classe o ascens i de tercera superior o termini. També s'ampliava legalment el temps de mandat, passant del trienni al sexenni, com recordava una Reial cèdula del 7 de novembre de 1799.
En teoria, per a ser consultat per la Cambra de Castella per a una plaça vacant en una audiència o chancillería havien de transcórrer divuit anys de serveis. Però, un cop més, les expectatives es frustraren i només un nombre reduït d'afortunats tingué la sort de passar de la carrera de vares a la de toga. No hi havia prou places vacants de magistrats per a satisfer la demanda, tenint en compte que els col·legials eren els que tenien prioritat per a ocupar càrrecs d'oïdor i d'alcalde del crim. En compensació s'oferiren honors d'alcalde del crim diluïts d'algun tribunal que, en principi, era una porta oberta per a ser nomenat magistrat. Però la realitat demostra que la major part d'alcaldes majors i corregidors passaven d'un partit a un altre, durant dècades, fins a la mort o la jubilació.
Els sous s'incrementaren de manera desigual, però a un ritme molt per sota de la pujada accelerada de preus de finals del segle XVIII, amb la qual cosa eren molts els jutges que tenien problemes per a mantenir-se en el càrrec. A més, un decret del 7 de novembre de 1790 aportà la novetat de les retencions per a vídues i orfes de la mutualitat, a la qual s'havia de sumar el pagament tradicional del dret de media annata, corresponent a la meitat del sou cobrat durant el primer any de mandat. Tots aquests elements, en conjunt, feien poc atractiva la carrera de vares.
La Constitució de Cadis (1812) establí separar les responsabilitats judicials de les polítiques i administratives, i crear la figura alternativa del jutge de primera instància, que posteriorment fou suprimida per Ferran VII (1814) i restituïda durant el Trienni Constitucional (1820-1823). El Decret del 21 d'abril de 1834 relatiu a nous partits judicials de província, el del 19 de novembre del mateix any i el reglament provisional del 26 de setembre de 1835 implicaren la consolidació del jutge de primera instància, el qual va haver de recollir ara bona part de l'herència transmesa per la carrera de vares del segle XVIII, però adaptant-la a la realitat de la diversitat constitucional del segle XIX. - V. t.: alcalde major n m
- V. t.: corregidor n m
- V. t.: vara n f
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca casmant, n m
- ca ploma de foc, n f sin. compl.
- ca gladiol bord, n m alt. sin.
- ca vara de Sant Josep, n f alt. sin.
- nc Chasmanthe aethiopica (L.) N.E. Br.
<Botànica > iridàcies>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca casmant, n m
- ca ploma de foc, n f sin. compl.
- ca gladiol bord, n m alt. sin.
- ca vara de Sant Josep, n f alt. sin.
- nc Chasmanthe aethiopica (L.) N.E. Br.
<Botànica > iridàcies>
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca ceba marina, n f
- ca albarrana, n f alt. sin.
- ca ceba, n f alt. sin.
- ca ceba albarrana, n f alt. sin.
- ca ceba borda, n f alt. sin.
- ca ceba d'ase, n f alt. sin.
- ca ceba porra, n f alt. sin.
- ca ceba porrassa, n f alt. sin.
- ca ceba porrera, n f alt. sin.
- ca ceba porrina, n f alt. sin.
- ca ceba roja, n f alt. sin.
- ca cebes marines, n f pl alt. sin.
- ca escil·la, n f alt. sin.
- ca escil·la blanca, n f alt. sin.
- ca pinya reial, n f alt. sin.
- ca porra, n f alt. sin.
- ca porrera, n f alt. sin.
- ca vara d'Aaró, n f alt. sin.
- ca ceba rotja, n f var. ling.
- ca cebolla, n f var. ling.
- ca cilla, n f var. ling.
- ca escilla, n f var. ling.
- ca vara d'Aarón, n f var. ling.
- nc Urginea maritima (L.) Baker
- nc Drimia maritima (L.) Stearn sin. compl.
- nc Scilla maritima L. sin. compl.
- nc Urginea scilla Steinh. var. ling.
<Botànica > liliàcies>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca ceba marina, n f
- ca albarrana, n f alt. sin.
- ca ceba, n f alt. sin.
- ca ceba albarrana, n f alt. sin.
- ca ceba borda, n f alt. sin.
- ca ceba d'ase, n f alt. sin.
- ca ceba porra, n f alt. sin.
- ca ceba porrassa, n f alt. sin.
- ca ceba porrera, n f alt. sin.
- ca ceba porrina, n f alt. sin.
- ca ceba roja, n f alt. sin.
- ca cebes marines, n f pl alt. sin.
- ca escil·la, n f alt. sin.
- ca escil·la blanca, n f alt. sin.
- ca pinya reial, n f alt. sin.
- ca porra, n f alt. sin.
- ca porrera, n f alt. sin.
- ca vara d'Aaró, n f alt. sin.
- ca ceba rotja, n f var. ling.
- ca cebolla, n f var. ling.
- ca cilla, n f var. ling.
- ca escilla, n f var. ling.
- ca vara d'Aarón, n f var. ling.
- nc Urginea maritima (L.) Baker
- nc Drimia maritima (L.) Stearn sin. compl.
- nc Scilla maritima L. sin. compl.
- nc Urginea scilla Steinh. var. ling.
<Botànica > liliàcies>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca clívia blava, n f
- ca clívia morada, n f alt. sin.
- ca vara d'Adam, n f alt. sin.
- nc Agapanthus praecox Willd.
<Botànica > liliàcies>
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca clívia blava, n f
- ca clívia morada, n f alt. sin.
- ca vara d'Adam, n f alt. sin.
- nc Agapanthus praecox Willd.
<Botànica > liliàcies>
