imperatiu - Diccionari de lingüística
Manuel Pérez Saldanya; Rosanna Mestre; Ofèlia Sanmartín
imperatiu
imperatiu
- ca imperatiu, n m
- es imperativo
- fr impératif
- en imperative
Definició
Mode verbal que expressa una ordre donada a un o més interlocutors, en les oracions afirmatives (Fes el llit), i una prohibició, en les oracions negatives (No obriu la finestra).
Nota
- L'imperatiu s'usa únicament en la segona persona, singular o plural, ja que s'adreça directament a un interlocutor. Per a les altres persones s'utilitza el present de subjuntiu. En les oracions negatives, les formes de l'imperatiu són substituïdes per les del subjuntiu. Alguns gramàtics parlen, de més a més, de l'existència d'una forma perifràstica d'imperatiu per a la primera persona del present d'indicatiu del tipus deixa'm cantar. El mode imperatiu no presenta distincions temporals i només té formes que assenyalen la voluntat present del parlant perquè el receptor o els receptors realitzen l'esdeveniment verbal en un futur mediat o immediat.
