Demanem hora o ens conformem amb la cita prèvia?

imatge d'un calendari

Hi havia un temps que demanàvem hora. Al metge si estàvem pse-pse, a la perruqueria per tallar cabells, a la mestra pels reis de casa, al taller del cotxe quan es van modernitzar. I, si érem formals, podíem concertar cita, per exemple al notari —quan estàvem pitjor que pse-pse i pensàvem en testaments o havíem decidit embrancar-nos amb la hipoteca.

En algun punt va començar a interferir-hi l’Administració espanyola establint que calia cita prèvia per renovar el DNI. Més tard hi devien ajudar els tràmits en línia (calen etiquetes noves perquè es vegi que tot ha canviat) i les visites de set o deu minuts al metge (parlar d’hora en aquest cas podria semblar excessiu). I ara, amb l’empenta de la pandèmia, quasi a tot arreu cal cita prèvia per a travessar la porta.

Ah, la cita prèvia… És una forma estrambòtica, perquè, quan demanem que ens visitin, volem tenir una cita, no que ens donin una cita abans de la cita definitiva. Per això en francès o en anglès no es troben estructures paral·leles a la cita prèvia i es limiten a demanar un rendez-vous o un appointment. És clar, també es pot justificar considerant que la cita prèvia és el tràmit administratiu que fem prèviament a la cita; és a dir, un registre que ens confirma que hem fet la petició correctament.

Però, si com a títol d’un formulari ens posen Demanar hora, Concertar una cita o Sol·licitud de visita, de debò que no ho entendrem? I si un web ens proposa gestionar o modificar l’hora demanada, estem segurs que no farà el fet?

En llengua, disposar de solucions múltiples sempre dona molt més joc que entossudir-se en una de sola que, a sobre, és la més complicada. I no abandonar-ho tot enlluernats per una última novetat que no aporta gaire res sol ser un bon consell per a viure. Perquè, al final, el calçat més còmode acaba sent també el que ens porta més lluny.