De tots els formats de competició automobilística, potser el més brutal són els ral·lis. No hi ha pugna directa com en l’interior d’un circuit, però sovint es corre per carreteres estretes amb uns revolts que ja marejarien a ritme normal i amb uns estimballs de vertigen darrere el marge. A més, tant es pot córrer sobre asfalt com sobre terra, i l’època de l’any i la latitud hi poden afegir pols, neu o glaç com els plagui.
Amb aquest panorama no costa d’entendre que les sacsejades, els salts en els canvis de rasant, els impactes i fins les voltes de campana entrin de ple dintre els escenaris possibles. I que, per aquest motiu, pilots i copilots (anomenats així tant si són homes com si són dones) vagin protegits per la gàbia de seguretat de l'habitacle, fixats al seient amb un arnès de seguretat i vestits amb casc integral, protector cervical i també amb granota, botes i guants ignífugs. A peu de carretera, en canvi, no cal gaire material ignífug: veure derrapar els cotxes de ral·lis a cada revolt glaça la sang.
Però per què en català escrivim ral·li, si la forma anglesa és rally?
La història d’aquesta paraula, de fet, fa gairebé tantes giragonses com un tram cronometrat del ral·li Costa Brava per carreteres del Montseny:
L’origen és francès. En francès el verb rallier significa reagrupar un conjunt de persones, inicialment un grup de soldats dispersats per l’enemic. L’anglès ho va adaptar en rallyer, en va treure el nom rally i el va aplicar a les reunions de persones amb motiu d’una celebració; per exemple, les competicions o trobades de cotxes (anomenades auto rally o motor rally a l’època). I d’aquí, hops!, un rally va passar a ser una competició de cotxes dividida en trams cronometrats que es disputava en carretera oberta.
Rally, ja amb aquest significat establert, es va adaptar a l’ortografia catalana canviant les lletres estranyes al català per les corresponents catalanes i privilegiant la pronúncia, de la mateixa manera que es va fer amb tants altres casos: iot (de l’anglès yacht), futbol (de football), estoc (de stock), líder (de leader), etc. Això fa que en l’adaptació catalana la y es torni i i que el dígraf ll es converteixi en l·l, per a remarcar que la pronúncia anglesa és l i, alhora, aconseguir una grafia més pròxima a l’original anglesa.
I encara té un altre avantatge escriure ral·li: no ens fa dubtar gens que el plural és ral·lis. En canvi, si s’hagués optat pel manlleu (*rally) ens hauríem pogut plantejar si el plural havia de ser *rallys o *rallies…
Finalment, no està de més tenir en compte que el català no és l’única llengua que ha intervingut sobre la grafia: en castellà accepten rally en cursiva (plural rallies) i també rali (plural ralis); el francès escriu rallye; l’italià manté rally però diu que el plural és rally o rallies, i el portuguès accepta rally i rallye però estableix que la forma principal és rali…
És a dir, cada llengua ha mirat de fer-hi adaptacions a l’ortografia, la pronúncia i la morfologia pròpies, d’acord amb la tendència de les llengües a anar-se fent seves les paraules de fora a mesura que passen els anys i aquestes paraules es van tornant d’ús comú. I és que als parlants no ens ho sembla, però, mirades de prop, totes les llengües són mosaics bellíssims de paraules vingudes d’arreu que ara ja són nostres.
