Argot culinari i gastronòmic

Fruit de la prunera. La pruna és esfèrica o oblonga, groga, verda o morada, es menja fresca de juliol a setembre com a fruita de taula. És una fruita molt refrescant, proporciona 54 cal per 100 g, és rica en sucre, en potassi, en calci i en vitamines. S'ha d'escollir ben madura, però no tova, ni arrugada, ni tacada. Un lleu baf blanc en la seva pell demostra que no ha estat grapejada. Es diferencien les varietats que es consumeixen com a fruita de taula de les espècies destinades a les conserves i a les destil·leries, que també s'empren per als pastissos, les compotes i les confitures. També són un bon acompanyament per als plats de porc, així com per a la caça.

Pruna de color violeta que, una vegada assecada i deshidratada, es conserva molt de temps. La pruna seca, molt enèrgica (290 cal per 100 g) i molt rica en sucre, és un aliment ben proveït de potassi, de magnesi i de calci. Quan es compra ha de ser molt negra, brillant, flexible però resistent, no enganxosa i dolça sense excés. Abans d'utilitzar-les, es renten i es remullen com els llegums secs, tota la nit. Però també es poden coure directament en aigua o vi negre, especialment si han de servir per a una compota o un puré. Aquestes prunes assecades intervenen en pastisseria, gelats, amanides de fruites, etc. En cuina són un condiment molt apreciat per als guisats, platillos de conill, porc, oca, ànec, gall dindi i també la caça. S'empren també per a omplir farcellets fets amb filets prims de peix. En algunes cuines estrangeres acompanyen i guarneixen els rostits de porc, el peix en agredolç, i també en fan formatge. Amb prunes, també es prepara una salsa, com una melmelada, per a acompanyar plats de porc o de caça. També es confiten en vinagre per a acompanyar els mateixos plats. Les millors per a confitar són una varietat d'origen germànic de forma ovalada, pell violeta i carn groga, ensucrada i perfumada.

Fruit del prunyoner, arbre o arbust espinós que fa una varietat de prunes petites i negretes.

Producte de síntesi que es presenta en forma d'una cera blanquinosa, inodora i suau al tacte. S'empra per entapissar l'interior dels utensilis de cocció, als quals confereix la virtut que els aliments no s'hi enganxin. El politetrafluoroetilè, comercialitzat amb diverses marques, té un coeficient de fregament dèbil i un gran poder aïllant. És estable a la calor, no inflamable, suporta una temperatura de 160º C i no es dissol ni és atacat per cap àcid. El suport més comunament emprat és l'alumini, sobretot en paelles, motlles de pastisseria i plates de forn. La qualitat bàsica dels utensilis revestits amb aquest producte és la seva antiadhesivitat, que permet coure els aliments en un mínim de cossos grassos. Com que aquest revestiment es ratlla molt fàcilment es recomana no emprar estris metàl·lics per a voltejar i prendre els aliments, i no tallar res directament a l'utensili. Amb aquest producte es revesteixen també cassoles, saltadores, motlles, olles, etc.

Gènere de bolets que comprèn espècies molt similars, i que reben noms diferents segons les comarques. Algunes són comestibles, de bona o mitjana qualitat, mentre que altres són sospitoses o tòxiques. Làmines gruixudes, espaiades de color crema. Té el peu gruixut, blanc carnós i ple, la carn tova, esponjosa, blanca i groga sota la cutícula i esmicoladissa, amb gust de nou i poc olorosa. Surt de la primavera a la tardor en boscos secs. Per determinar la comestibilitat de les cualbres, s'ha de tastar un bocí de polpa crua: les dolces són comestibles, les amargues s'han de rebutjar.

Bolet del grup de les llores que comprèn espècies molt semblants, de les quals aquesta n'és la més característica i, sens dubte, una de les millors. Barret gros i carnós de 10 cm d'alçada i 12 d'amplada, al principi arrodonit, més tard obert i enfonsat, de color variable, blavenc, verdós o agrisat, amb el marge gris i la pell estriada, humida i parcialment separable. Làmines premudes flexibles, blanques amb algunes taques blaves i de tacte oliós. El peu, de 4 a 10 cm d'alçada, per 1 o 2 de gruix, és blanc cilíndric i carnós, de vell un xic esponjós. Carn elàstica i blanca, vermellosa sota la cutícula del barret i amb gust d'avellana. Sense olor. Surt de mitjan estiu fins al novembre, sota els pins i sobretot entre els arbres de fulla caduca.

Bolet de mida gran, de 10 cm d'alçada i 20 d'amplada. Barret hemisfèric aplanat, després pla o convex. Finament escamós i de color verd groguenc. Làmines blanques, molt juntes, primes. Peu relativament curt, un xic atenuat per la base, i blanc. Carn molt dura, blanca, lleugerament groga, de sabor d'avellana. De bona qualitat, però cal coure'l força estona. Temporada: estiu-tardor-hivern.

Bolet de barret carnós i enfonsat al centre, de 5 a 15 cm, al principi arrodonit, és de color cremós, amb zones més o menys verdoses, que en alguns exemplars ocupen pràcticament tota la superfície, mentre que en altres, que semblen completament blancs, es redueixen a petites taquetes o puntets. Una característica important del barret és que la seva pell es presenta sovint esquarterada i, aleshores, queden unes plaquetes verdoses, molt marcades sobre el fons blanc. Carn blanca de gust d'avellanes i olorosa. Temporada: de principis d'estiu a finals de tardor. Indicat per a preparacions cuinades, no per a la brasa. És el bolet més apreciat a taula.

Bar o cafè ambientat a l'estil anglès on se serveixen begudes alcohòliques. Per a trobar l'ambient i el servei que es dona i com es dona, però, cal anar a Anglaterra. La paraula és una abreviatura de public house, 'establiment públic'.

Plat pel qual els anglesos senten una inclinació sentimental. Els ingredients bàsics són pasta, molla de pa o de bescuit, arròs o sèmola, amb espècies i fruites fresques, seques o confitades, tot lligat amb ous sencers o crema i cuit en un motlle ben pastifejat de mantega. Hi ha un gran nombre de púdings. La presència de clares d'ou batudes a punt de neu dona una preparació anomenada púding bufat (suflé).