Diccionari de lingüística

Teoria o model d'anàlisi del sistema de sons del llenguatge humà per mitjà d'un metallenguatge específic.

Disciplina lingüística, fundada per Nikolai S. Trubetskoi i Roman Jakobson, que estudia els sons del llenguatge des d'una perspectiva funcional.

Model generativista d'anàlisi fonològica desenvolupat a la fi de la dècada dels setanta que parteix dels principis de la fonologia no lineal i postula que els trets fonològics poden assignar-se a unitats majors que el segment.

Branca de la fonologia que estudia les semblances i les diferències dels sistemes fonològics de dues o més varietats o llengües.

Model d'anàlisi fonològica que parteix dels principis de la gramàtica de dependències i els aplica a les relacions estructurals de les unitats fonològiques.

Branca de la fonologia que estudia les alteracions específiques a què es veuen sotmesos els fonemes pertanyents a mots diferents quan es troben agrupats en seqüències lineals dins de la cadena parlada.

Branca de la fonologia que estudia els canvis i les transformacions del sistema fonològic (fenòmens de fonologització, desfonologització i transfonologització) d'una llengua al llarg de l'evolució.

Model d'anàlisi fonològica que, partint dels principis de l'estructuralisme, s'ocupa de delimitar les unitats fòniques distintives d'una llengua i d'estudiar la manera com s'organitzen aquestes unitats en sistemes o estructures i els contextos sintagmàtics en què es neutralitzen.

Branca de la fonologia que estudia els principals sistemes fonològics de les llengües naturals i les lleis generals que els regeixen.

Model d'anàlisi fonològica en el qual els fonemes es classifiquen a partir de trets binaris distintius de caràcter acústic i articulatori, i es proposa una sèrie de regles fonològiques ordenades seqüencialment per a donar compte dels contextos sintagmàtics en què es produeixen els canvis experimentats per les formes subjacents abstractes previstes al lexicó.