Unió de peces, d'igual o diferent material metàl·lic, mitjançant l'aplicació d'escalfor, sovint fins a la temperatura de fusió de les peces, o, eventualment, de pressió.

En les soldadures per fusió, l'acció de la calor dona lloc a la fusió localitzada de les peces, amb el metall en estat líquid, i aquestes s'uneixen amb o sense l'aportació d'un altre material.

En les soldadures per pressió s'escalfen les peces, amb el metall en estat pastós, i després s'uneixen mitjançant una pressió mecànica.

La soldadura per fusió superficial del metall es pot efectuar per mitjà de gas, d'un arc voltaic, de termita, de feix d'electrons o de làser. En la soldadura per fusió amb gas, anomenada també soldadura autògena, soldadura amb bufador o soldadura amb gas, la pressió local del metall i la unió de les vores de les peces s'aconsegueix, sovint, afegint-hi un material d'aportació del mateix tipus que el que es vol soldar, en forma de filferro o de barreta, per l'elevada temperatura obtinguda per la combustió, a la boca del broquet d'un bufador, d'una mescla de gas (acetilè, hidrogen, gas d'enllumenat, mescla de metà, propà i etilè, vapors de combustibles líquids, etc.) i oxigen. En la soldadura per fusió amb arc voltaic, o soldadura per arc, l'escalfor és fornida per un arc voltaic que salta entre la peça, connectada a un pol de la font d'energia elèctrica, i la barreta de metall d'aportació, connectada a l'altre pol, o un elèctrode de carbó (cas en què el metall d'aportació procedeix d'una barreta independent), i que va fonent progressivament el metall de la barreta i omplint la ranura existent entre les dues peces que es volen unir. La soldadura per arc es pot efectuar també en una atmosfera de gas inert, generalment argó, o d'hidrogen atòmic, que surt a raig per un broquet de cadascun dels elèctrodes de tungstè. En la soldadura per fusió amb termita, soldadura amb termita o soldadura aluminotèrmica, actua com a metall d'aportació i com a transportador de calor l'acer líquid sobreescalfat procedent de la reducció de l'òxid de ferro de la termita en ser inflamada. En la soldadura per fusió amb feix d'electrons o de làser, l'escalfor és fornida per un feix concentrat d'electrons o bé per un feix de làser l'alta energia dels quals provoca una fusió gairebé instantània i molt localitzada, circumstància que la fa especialment indicada per a la seva aplicació a la microelectrònica.

Entre els procediments de soldadura per pressió cal destacar els de forja i per resistència elèctrica i les variants de l'autògena i amb termita, amb l'aplicació de pressió.

La soldadura per forja s'efectua escalfant les peces a una temperatura pròxima a la de fusió i forjant-les juntes per pressió o amb el martell, eventualment mantenint la temperatura pròxima a la fusió per escalfament amb gas.

En la soldadura per resistència elèctrica, molt adequada per a la unió de xapes sobreposades, les peces se subjecten fortament unides per dos elèctrodes, i el corrent elèctric, molt intens, que passa de l'un a l'altre a través de les planxes troba en les superfícies de contacte una resistència que les escalfa, per l'efecte Joule, fins a fondre-les superficialment. Si els elèctrodes són constituïts per dues rodetes o per dos discs, entre els quals es desplacen les dues xapes que es volen soldar, sobté la soldadura per costura o soldadura per banda; si són dos corrons, la soldadura contínua, i si són elèctrodes prims, semblants a punxons, la soldadura per punts. Alguns metalls no són soldables per cap dels procediments esmentats, com ara el zirconi amb l'acer o el molibdè amb l'alumini, i es recorre a procediments especials, com ara la soldadura per ultrasons, en la qual no hi ha cap modificació de l'estructura cristal·lina dels metalls i les peces s'uneixen per la penetració recíproca de les irregularitats de l'una en les de l'altra per vibració, en ser comprimides entre una enclusa i una tija o barreta emissora d'ultrasons.

Des del punt de vista de la construcció metàl·lica, existeixen fonamentalment dos tipus de soldadura: la soldadura a topar i la soldadura de cordó. La soldadura a topar consisteix a unir dues xapes situades, generalment, en un mateix pla. Si la soldadura és accessible només per un costat i la xapa té un gruix de més de 6 mm, es recomana preparar la xapa per aconseguir una bona penetració de la soldadura sobre el metall. Els tipus de preparació de vores més habituals són: en V, en U, en X i en doble U (figura 1). D'altra banda, les soldadures a topar es poden classificar segons la posició relativa de les xapes a unir en: soldadura a topar en T, en angle i amb cantonades aixecades (figura 2). Les soldadures de cordó es poden classificar, en funció de la seva forma, com a cordó d'angle, d'angle frontal, d'angle lateral i d'angle oblic. Aquestes denominacions depenen de la posició que ocupa amb relació a la força que actua sobre la unió (figura 3): cordó frontal (normal a la direcció de la força), cordó lateral (paral·lel a la direcció de la força) i cordó oblic (oblic a la direcció de la força). Segons la seva posició durant l'execució de la soldadura, els cordons de soldadura es poden classificar en (figura 4): cordó pla, si la seva superfície és gairebé horitzontal i el metall d'aportació s'aboca des de dalt; cordó en angle horitzontal, si es forma per la intersecció d'un pla horitzontal amb un pla vertical; cordó horitzontal en cornisa, si se situa en un pla vertical i la seva direcció és horitzontal; cordó vertical, si té la direcció vertical, i cordó de sostre, si se situa en un pla horitzontal però per la cara inferior.