Nota

• Àmbit: Catalunya
• A banda de la filiació, un altre mitjà per a accedir a una família i formar-ne part era l'adopció, per la qual un individu s'integrava en una família que no era la biològica. Hi havia diverses modalitats d'adopció i segons la persona de què es tractava es podia situar en la mateixa posició que un fill legítim (era una espècie de filiació sobrevinguda). A Catalunya se seguia la tradició romana sobre l'adopció, i se n'admetien les diverses classes, per bé que en algun cas hi havia alguna modificació. Així, es distingia entre l'adopció pròpiament dita, que podia ser plena o simple, i una subforma d'adopció que era l'arrogació (abrogatio).
  1. LA FILIACIÓ ADOPTIVA. El dret justinianeu distingia dues classes d'adopció: a) l'adopció plena i b) l'adopció minus plena.
  Pel que fa a l'adopció plena, era la que feia una persona a favor d'una altra (podia ser un descendent); aquesta s'integrava plenament en la nova família i abandonava la pròpia. De fet, quan es parlava d'adopció es feia referència a la plena, l'única en què hi havia un canvi de la família natural biològica a una altra d'estranya i en què l'adoptat se situava plenament en la posició d'un fill legítim.
  D'acord amb el dret justinianeu s'exigien els requisits següents: l'adoptant havia de ser un home lliure; l'adoptant no havia d'estar impossibilitat fisiològicament per a tenir fills, però podien adoptar els impotents i no per exemple els homes castrats; també l'adoptant havia de tenir com a mínim divuit anys més que l'adoptat; l'adopció no podia ser temporal, i si un fill adoptat s'emancipava no podia tornar a ser adoptat per la mateixa persona.
  L'adopció es realitzava mitjançant un procediment molt senzill: l'adoptant, l'adoptat i el seu pare natural compareixien davant l'autoritat judicial competent i manifestaven o declaraven la voluntat de dur a terme l'adopció (no calia que l'adoptat expressés el seu consentiment, n'hi havia prou que no ho contradigués).
  Segons els Costums de Tortosa (CT), l'adopció plena es podia assolir per mitjà de document públic, se suposa que amb la intervenció del pare natural de l'adoptat (o potser d'ell mateix o algú en nom seu), o bé mitjançant la compareixença davant la Cort judicial, sembla que segons el que disposava el dret romà (CT, 8.9.1).
  En tot cas, i en això coincideixen quasi a la lletra el dret romà i els Costums de Tortosa, no podia adoptar el pare de família que ja tenia fills propis si amb l'adopció els podia perjudicar en llurs drets; el tutor respecte del seu pupil, ja que abans havia de renunciar al seu càrrec i retre comptes de la seva gestió al davant del seu patrimoni tutelat, i cap individu pobre o simplement que fos de menor fortuna que aquell a qui volia adoptar (llevat que prestés fiança que cobrís les seves responsabilitats en l'administració dels béns de l'adoptat).
  Tanmateix, es permetia a l'adoptat impugnar l'adopció dins de quatre anys des que adquiria la majoria d'edat amb dret a la restitució in integrum dels seus béns, sense que l'adoptant pogués reclamar res d'allò que hagués invertit en benefici de l'adoptat.
  Pel que fa a l'adopció minus plena o simple, es produïa quan l'adoptat seguia sota la potestat del seu pare natural però adquiria un dret de successió legítima sobre els béns de l'adoptant. Les dones no podien adoptar perquè l'adopció implicava adquirir pàtria potestat i aquesta no se'ls reconeixia. La solució perquè poguessin adoptar va ser la creació d'aquesta institució romana que era l'adopció simple, després de l'autorització prèvia del príncep. D'aquesta manera, la dona podia adoptar en la forma menys plena o simple, sense adquirir la pàtria potestat sobre l'adoptat, que seguia sota la potestat del seu pare natural amb els drets inherents i, a més a més, adquiria uns drets d'aliments i successoris respecte de la persona que l'havia adoptat en la forma simple. A Catalunya es mantenia la prohibició que la dona adoptés (clarament expressada en els Costums de Tortosa).
  Tanmateix, aquesta institució va evolucionar cap a una altra de molt típica i més utilitzada: l'afillament. Per si mateix, l'afillament era una forma d'adopció simple per la qual una persona, indistintament un home o una dona, o un matrimoni sense descendència, afillaven a casa seva un altre home o dona o una família. L'afillat seguia si esqueia sota la pàtria potestat del pare natural; en cap cas no perdia els drets hereditaris que tenia sobre la seva casa d'origen, i a més adquiria drets successoris sobre el patrimoni de l'afillant.
  L'afillament s'establia en document públic atorgat davant de notari i dos testimonis; de vegades es feia en capítols matrimonials quan la persona afillada contreia matrimoni. En el document es pactaven les condicions de l'afillament, que normalment eren que l'afillat tingués cura del patrimoni i de la persona de l'afillant fins que morís, i que l'afillat (amb la seva família, si esqueia) passés a viure a la casa de l'afillant (sovint es feia a favor de nebots i familiars propers).
  2. L'ARROGACIÓ. L'abrogatio romana consistia en l'absorció d'una família per una altra: un ciutadà romà amb tots els membres de la seva família (sota potestat seva) i tot el seu patrimoni passaven a formar part d'una altra família i se sotmetien a la potestat del pater d'aquesta.
  Per a la seva realització, l'obra justinianea establia els requisits següents: que l'arrogant tingués seixanta anys complerts (se sobreentén que a aquesta edat no podia tenir fills biològics, però també ho podia fer un individu més jove si del seu estat físic es deduïa que no en tindria i això sempre que l'arrogat fos parent seu); l'arrogació havia d'estar motivada per una causa justa (una situació econòmica crítica, per exemple); l'arrogat havia de tenir set anys complerts (si era impúber es demanava l'autorització judicial per a l'arrogació i es concedia si s'estimava útil per a l'arrogat, a més el tutor i els parents més propers ho havien de consentir, i l'arrogant havia de dipositar una fiança per a garantir que si l'arrogat moria abans que ell lliuraria els seus béns als parents que l'havien de succeir ab intestato); l'arrogant o el seu hereu havia de retornar a l'arrogat els seus béns més una quarta part (que havia de satisfer a càrrec del seu patrimoni) si se l'havia desheretat injustament: l'arrogat impúber, quan arribés a la pubertat, podia demanar l'emancipació si hi havia una causa justa (abusos econòmics o abusos personals, entre d'altres); l'arrogat púber o major d'edat havia de donar el seu consentiment, i l'arrogació havia de ser aprovada pel príncep. Amb l'arrogació, l'arrogat es posava sota la potestat de l'arrogant i adquiria el dret a succeir-lo ab intestato i el dret d'aliments; a més a més, l'arrogant no assumia els deutes de l'arrogat, llevat que fossin deutes heretats.
  A Catalunya no consta la pràctica de l'arrogació, però si més no en zones rurals apareix una institució afí anomenada acolliment, amb unes característiques semblants a les de l'arrogació. Aquest acolliment es concertava en document públic; es tractava de persones sense fills, vidus o solters, d'edat avançada que es donaven al cap d'una família (que acollia) amb tot el que posseïen i que poguessin adquirir en el futur, amb el compromís de treballar per la casa segons les seves possibilitats. A canvi, l'acollidor donava a l'acollit habitació a casa seva i aliments i assistència fins que es moria. Hi ha una certa semblança entre totes dues institucions, tot i que difereixen ostensiblement pel que fa als requisits.