Nota

• Àmbit: Espanya
• És equiparable a l'expressió compliment de la condemna i, malgrat que el Codi penal (CP) regula diverses institucions que incideixen directament en el compliment de la pena, el significat jurídic real que té es troba en el context del procés. En efecte, la jurisdiccionalitat de la pena es posa de manifest no només en el fet que tan sols pot ser imposada per un tribunal penal, sinó també en el fet que és a aquest tribunal a que correspon l'exigència i el control del compliment de la pena, és a dir, el deure constitucional i legal de «fer executar el que ha estat jutjat» (art. 117 Constitució espanyola i art. 9 Llei d'enjudiciament criminal [LECr]). En conseqüència, l'expressió legal integra la major part del contingut de la fase d'execució del procés penal disciplinada en el llibre VII de la LECr, concretament en els articles 983 al 998, i en el desenvolupament és quan adquireix sentit la garantia d'execució recollida en l'article 3.1. del CP, l'article 18 de la Llei orgànica del poder judicial i l'article 21 de la Llei general penitenciària, pel que fa a les penes privatives de llibertat.
  Des d'aquest punt de vista, pot ser definida, de manera general, com el compliment del deure de sotmetre's a la pena, coactivament exigible a la persona condemnada, de la manera legalment establerta i en el marc de les formes i garanties determinades, tot i que el compliment presenta les diferències lògiques i les particularitats derivades de la naturalesa de la pena imposada.
  Així, les penes pecuniàries es compleixen amb el pagament de la multa imposada en la forma establerta en la sentència (art. 50 i 51 CP), bé voluntàriament, bé per la via de constrenyiment (art. 53 CP i art. 919 i s. LECr, supletòriament aplicable), i, en darrer terme, fent efectiva la responsabilitat personal subsidiària de l'article 53 del CP, pena que es pot substituir per treballs en benefici de la comunitat.
  Les penes privatives de drets (art. 39 al 49 CP) es compleixen amb l'abstenció del penat de l'exercici del dret corresponent durant el període de temps fixat en la sentència.
  La complexitat del compliment de les penes privatives de llibertat, a causa de l'ingrés tradicionalment necessari dels condemnats en un centre penitenciari i de la dificultat d'equilibrar les restriccions legítimes de drets fonamentals dels reclusos que la pena comporta amb l'exercici dels drets no afectats per la condemna, ha originat un corpus normatiu (molt formalitzat i reglamentat, i que ha esdevingut autònom respecte de les regles legals generals sobre execució de sentències penals, en la LECr) que regula tots els aspectes referents al compliment material de la pena en establiments penitenciaris, doctrinalment denominat dret penitenciari, i articulat, en el sistema legislatiu espanyol, per la Llei general penitenciària, del 26 de setembre de 1979, i pel Reglament penitenciari, del 9 de febrer de 1996, així com pel Reial decret del 26 d'abril de 1996, que estableix disposicions específiques per al compliment de les penes privatives de llibertat d'arrest de cap de setmana i dels treballs en benefici de la comunitat.
  El CP, a més d'establir el compliment de la pena o condemna com una causa d'extinció de la responsabilitat criminal (art. 130.2), regula tres instruments jurídics que afecten directament el compliment de la pena privativa de llibertat: a) la suspensió de l'execució de la pena (art. 80 al 87), que es caracteritza essencialment per sotmetre el compliment efectiu de la pena (que se suspèn) al compliment d'una condició per part de la persona condemnada (no delinquir en el termini fixat pel tribunal) i també, en els casos legalment previstos, a l'acatament de les regles de conducta que el tribunal li imposi; b) la llibertat condicional (art. 90 al 93), institució en virtut de la qual els condemnats classificats en tercer grau penitenciari i respecte dels quals es pot fer un pronòstic favorable de reinserció que han complert les tres quartes parts de la pena privativa de llibertat imposada -les dues terceres parts en casos excepcionals o les tres quartes parts si compleixen setanta anys-, poden complir el que resta del termini en llibertat, sempre que no delinqueixin en aquest període i compleixin, si se'ls n'imposa cap, les regles de conducta de l'article 105 del CP; c) la limitació jurídica al principi d'exasperació material en l'aplicació de les penes (art. 76) determina que, si hi ha cap connexió entre els fets pels quals s'ha condemnat (connexió processal, art. 17 LECr), el compliment efectiu de la pena no pot ser superior al triple de la durada de la pena més greu de les imposades.