Back to top
compte corrent bancari compte corrent bancari

Fuente de la imagen del término

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  compte corrent bancari, n m
  • ca  compte corrent, n m sin. compl.
  • es  cuenta corriente
  • es  cuenta corriente bancaria

<Dret mercantil>

Definición
Compte corrent amb interès pel qual una entitat financera presta els serveis de caixa als seus clients, els quals hi han dipositat diners.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • El servei de caixa prestat en els comptes corrents bancaris comporta que el banc, que actua com si fos mandatari o comissionista dels seus clients, realitzi una sèrie d'operacions per compte dels clients, com per exemple fer pagaments de rebuts domiciliats, pagar els endeutaments de càrrecs per utilització de targetes, realitzar transferències o abonar xecs, i també rebre transferències, domiciliacions de nòmines, ingressos d'efectiu per finestreta o de xecs, entre altres. És a dir, l'entitat financera fa pagaments i cobraments per compte dels clients mitjançant un compte en què es registren cronològicament totes i cadascuna de les operacions dutes a terme. Paral·lelament, el banc, que és responsable del funcionament del compte, efectua la compensació de les entrades i de les sortides de diners que experimenta.
    Tenint en compte el que han establert el banc i els clients en signar el contracte de compte corrent, el banc es compromet a executar les ordres dels clients mitjançant càrrecs i abonaments de diners en llurs comptes, i per aquest servei l'entitat de crèdit percep unes comissions.
    Precisament amb relació a la retribució del banc per mitjà de comissions, la jurisprudència aplica a aquest contracte el règim de la comissió mercantil (art. 244 i s. Codi de comerç). Ara bé, atès que el compte corrent serveix per a compensar crèdits i deutes també són d'aplicació els articles 1195 i següents del Codi civil espanyol.
    Els contractes que regulen el compte corrent són contractes estandarditzats pels bancs, amb un marge escàs de modificació per part dels clients, per la qual cosa són protegits per la normativa de defensa dels consumidors i usuaris davant de les clàusules nul·les o abusives.
    Una de les obligacions del banc és remetre als clients periòdicament informació dels moviments i del saldo resultant i avisar-los immediatament si no hi ha diners per a fer front al pagament d'un taló o d'un rebut domiciliat. Tanmateix, l'obligació més important del banc és atendre puntualment i amb diligència les ordres dels clients, i per això ha de respondre davant dels clients quan es realitzen disposicions per part de terceres persones no autoritzades.
    Un mateix client pot tenir diferents comptes corrents en una mateixa entitat. En principi, el funcionament de cadascun dels comptes és autònom, de manera que no es compensen els saldos entre si, llevat que hi hagi un pacte exprés en contra. Per motius de seguretat, cada compte corrent està identificat amb el codi de compte corrent corresponent, que identifica tant l'entitat financera com l'oficina on s'ha obert. La titularitat dels comptes pot ser de diverses persones, les quals poden actuar davant de l'entitat disposant del compte de manera mancomunada o indistinta. També hi poden haver terceres persones autoritzades a operar amb el compte que no en siguin titulars, per la qual cosa cal l'autorització prèvia dels titulars. En cas de titularitat solidària o indistinta, qualsevol titular pot disposar del compte per si mateix sense necessitat de la concurrència dels altres titulars. Si la titularitat és mancomunada, cal la intervenció de totes les persones per a fer operacions.
    El fet que un compte tingui diversos titulars no significa que tots siguin propietaris dels diners que conté. De fet, el banc és aliè a les relacions existents entre tots els cotitulars, de manera que hi poden haver diferents cotitulars però un únic propietari o propietària real del saldo. En casos de discrepància entre els titulars d'un compte sobre la propietat del saldo, la jurisprudència ha declarat que l'obertura simple del compte per part de diverses persones no determina per si sola l'existència d'un condomini sobre els saldos. En aquests casos, per a decidir qui n'és el propietari o propietària, cal atendre a l'origen dels fons.
    En obrir el compte corrent, els clients l'han de proveir de fons. Generalment, el banc retribueix amb interessos el saldo existent en el compte, però, de fet, no retribueix el compte en si, sinó els diners que hi ha dipositats. No és pròpiament un dipòsit, ja que el mateix funcionament del compte corrent exigeix que hi hagi disponible un saldo positiu per a atendre els pagaments.
    Si el compte corrent no disposa de diners suficients per a atendre els pagaments, el banc es pot negar a pagar-los. Si, per contra, els atén, s'entén que el banc permet el descobert i, per tant, concedeix un crèdit als clients. En el cas dels consumidors, el banc els ha d'informar immediatament del descobert i del tipus d'interès i les comissions que se'ls apliquen pel descobert. En tot cas, l'interès no pot ser superior a 2,5 vegades l'interès legal del diner (art. 19 Llei 7/1995, del 23 de març, de crèdit al consum).
    Des del compte corrent els clients poden fer moltes operacions: fer transferències bancàries, acceptar i pagar rebuts domiciliats, lliurar talons, vincular-hi targetes de crèdit o de dèbit, entre altres. A l'entitat financera li és exigible la diligència de professionals a l'hora d'executar totes i cadascuna de les diferents ordres rebudes dels clients. Especialment, i com a primera manifestació del deure de diligència, el banc ha de verificar que l'ordre rebuda és emesa pels clients, perquè sovint la jurisprudència ha condemnat una entitat financera a indemnitzar els clients en casos de disposició de fons per part d'una persona no autoritzada o per haver pagat xecs amb signatures falsificades.