Nota

• Àmbit: Espanya
• El contracte mercantil és un negoci jurídic regit per la regulació d'una branca especial del dret, el dret mercantil; un contracte té aquest caràcter quan reuneix les característiques exigides per l'ordenament jurídic que s'exposen a continuació. Aquest contracte se circumscriu a l'àmbit de l'activitat de comerç, una activitat que pretén el desplaçament de coses, serveis o drets d'un patrimoni a un altre de diferent titularitat.
  Tradicionalment, el contracte mercantil s'ha regulat en el Codi de Comerç (CCom); concretament, en l'article 2, que estableix que els actes de comerç, siguin executats o no per comerciants, i s'especifiquin o no en aquest codi, es regeixen per les disposicions d'aquest; i, si no n'hi ha, pels usos del comerç i per les regles del dret comú.
  No obstant això, la realitat econòmica i social canviant ha conduït a adequar-lo mitjançant lleis especials que el complementen, arran, sobretot, de l'aparició del dret comunitari europeu, que és favorable a la construcció d'un règim contractual uniforme. A part, subsidiàriament també s'apliquen les regles generals dels contractes i les obligacions del dret civil. Gairebé tots els contractes regulats en el CCom també s'han incorporat al Codi civil espanyol (CC).
  L'article 50 del CCom estableix que els contractes mercantils, en tot el que fa referència als requisits, modificacions, excepcions, interpretació i extinció, així com a la capacitat dels contractants, es regeixen pel que indiquen el CCom i les lleis especials.
  Altres lleis especials complementàries en aquest àmbit són: el Reial decret legislatiu 1/2007, del 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries, que comprèn matèries com ara la celebració de contractes fora d'un establiment mercantil, la responsabilitat civil pels danys causats per productes defectuosos, la regulació de viatges combinats o les garanties en la venda de béns al consum, matèries regulades en lleis anteriors d'una manera individualitzada. Ara bé, el Reial decret legislatiu 1/2007 no incorpora tot el tractament del règim dels consumidors; així, per exemple, en aquest àmbit es pot fer referència a la Llei 16/2011, del 24 de juny, de contractes de crèdit al consum. També a la Llei 19/1985, del 16 de juliol, canviària i del xec i al Reial decret legislatiu 1/2010, del 2 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de societats de capital.
  Entrant en matèria, el contracte és la font principal de les obligacions mercantils. En la doctrina espanyola és comú distingir-ne elements essencials i elements accidentals. Els primers són aquells sense els quals el contracte no pot existir, i així ho assenyala l'article 1261 del CC; ho són el consentiment, l'objecte i la causa, i, en alguns casos establerts, la forma, com un requisit ad solemnitatem. Així doncs, els elements essencials són els elements integrats, els requisits necessaris perquè aquest es constitueixi vàlidament; la manca d'algun d'aquests elements provoca, en principi, la nul·litat del contracte. Els elements accidentals, en canvi, són els introduïts per voluntat dels contractants i amb la finalitat de modular el que s'estableix en el contracte, per mitjà, per exemple, d'una condició o d'un mode.
  Pel que fa al requisit de la forma, l'article 51 del CCom estableix que, de manera general, els contractes mercantils són vàlids i produeixen obligacions, sigui quina sigui la forma i l'idioma en què s'efectuïn, la classe a què corresponguin i la quantia que tinguin per objecte, si consta que existeixen per algun dels mitjans que el dret civil té establerts -i, en aquest sentit, l'article 399 de la Llei d'enjudiciament civil fa referència als mitjans de prova que s'accepten. En resum, és important posar en relleu que en el contracte mercantil, com també en el contracte civil, regeix el principi de llibertat de forma, fet que implica que, d'una manera general i exceptuant els supòsits que se citaran a continuació, la declaració de voluntat es pot dur a terme d'una manera verbal o escrita.
  Tot i així, l'article 52 del CCom estableix que s'exceptua la llibertat de forma en un parell de circumstàncies: a) en els contractes que, d'acord amb aquest Codi o amb les lleis especials, s'hagin de reduir a escriptura o requereixin formes o solemnitats necessàries perquè siguin eficaços; i b) en els contractes efectuats en un país estranger en què la llei del país exigeixi escriptures, formes o solemnitats determinades per a validar-los, encara que no les exigeixi la normativa espanyola.
  Entre els contractes mercantils més destacats hi ha la compravenda mercantil, el paradigma dels contractes, per mitjà del qual es duu a terme un intercanvi o comerç de béns. Es tracta d'un contracte regulat en els articles 325 i següents del CCom, juntament amb altres contractes de prestació de coses. Altres contractes rellevants són el contracte de comissió, regulat en l'article 244 i següents del CCom, o el contracte de dipòsit mercantil, la regulació del qual és recollida en l'article 303 i següents del CCom.
  Per acabar, i com en els contractes civils, els contractes mercantils es poden classificar segons si són, per exemple, unilaterals o bilaterals, consensuals o reals, típics o atípics, formals o no formals, causals o abstractes, principals o accessoris. Però en els contractes mercantils, a part, es pot tenir en compte si aquests contractes procuren la circulació de la riquesa, si són contractes de col·laboració, si procuren la prevenció de riscos, la conservació de béns, o si són de crèdit o contractes de garantia.