Nota

• Àmbit: Inespecífic
• En el dret canònic, el Ministeri Públic està compost de dos oficis processals propers, però ben diferenciats: el promotor o promotora de justícia (o fiscal) i el defensor o defensora del vincle, amb funcions davant els òrgans judicials, però també davant l'activitat administrativa.
  Les primeres notícies sobre un defensor del vincle són els suggeriments d'Enric de Susa, cardenal hostiensis, decretalista del segle XIII, en favor d'un defensor de la indissolubilitat del matrimoni en el cas que fos atacat per terceres persones, i els esposos no fessin una defensa activa, de manera que hom evités una nul·litat fàcil o falsa. La idea no fou posada en pràctica fins al segle XVIII, per la constitució Dei Miseratione de Benet XIV, del 3 de novembre de 1741.
  Pràcticament, l'ofici del defensor o defensora del vincle sorgeix d'un desdoblament de l'ofici de fiscal o promotor o promotora de justícia. Tots dos defensen l'interès públic, però si el promotor o promotora de justícia ho fa com a representant dels interessos socials eclesiàstics, el defensor o defensora del vincle assumeix la defensa d'un principi doctrinal aplicat: el de la indissolubilitat del matrimoni.
  Originàriament, i tal com recollia l'antic Codi de dret canònic (CDC) del 1917, el defensor del vincle havia de complir el seu ofici defensant la validesa i la indissolubilitat en qualsevol cas i enfront de tothom. Actualment, el punt de vista ha canviat, ja que la norma de conducta del defensor o defensora del vincle ha de ser també pro rei veritate, en favor de la veritat i de la justícia. D'aquesta manera, la presència del defensor o defensora del vincle s'acosta a la del promotor o promotora de justícia, si bé cal mantenir-los diferenciats atesa la possibilitat que actuïn tots dos enfrontadament en un procés. El papa Pius XII, en un discurs del 1944, assenyalà aquest canvi de perspectiva, i l'actual CDC, en el cànon 1432, ordena que el defensor o defensora del vincle «ha d'exposar tot el que raonablement pugui ser adduït contra la nul·litat o la dissolució».
  Aquesta condició de «raonabilitat» pot donar lloc a un ampli ventall de possibilitats en l'actuació del defensor o defensora del vincle, en la qual entra en joc el convenciment de consciència que el defensor o la defensora adquireix sobre el cas. Així, apropant-se a l'actitud de certesa moral que el jutge o jutgessa necessita per a poder sentenciar, i partint d'un punt de vista favorable a la validesa, el defensor o defensora del vincle pot fer des d'una defensa aferrissada fins a una acceptació pràctica de la nul·litat del matrimoni en un procés, tot depenent del grau de convenciment que arribi a obtenir de la veritat. D'aquesta manera, de vegades el defensor o defensora del vincle gairebé pot complementar l'activitat de les parts, sense arribar-les a substituir, quan proposa mitjans de prova no demanats per les parts amb la intenció de descobrir la veritat de l'assumpte, i no solament amb la finalitat de demostrar la validesa del matrimoni.
  El defensor o la defensora del vincle ha d'actuar preceptivament en les causes següents (càn. 1432):1. PROCÉS ORDINARI DE NUL·LITAT DE MATRIMONI. Independentment de quin sigui el motiu adduït, tant si l'ataca un sol cònjuge i s'hi oposa l'altre com si hi ha litisconsorci actiu, o com si només inicia o manté l'acció el promotor o la promotora de justícia. Tothora el defensor o la defensora del vincle s'oposa processalment a l'acció, tant si la part demandada s'hi oposa com si es remet a la justícia del Tribunal. Però en el cas que hi hagi oposició de la part, el defensor o la defensora del vincle i la part demandada mai no constitueixen litisconsorci, ja que actuen separadament, i el defensor o la defensora del vincle sempre actua pro rei veritate. Amb tot, l'oposició del defensor o la defensora del vincle al petitum i a la causa petendi pot cessar si considera prou demostrada la pretensió de l'actor.2. PROCÉS DOCUMENTAL DE NUL·LITAT DE MATRIMONI (càn. 1686). També hi ha d'intervenir peremptòriament; ara bé, quan la nul·litat és evident, l'actuació es pot reduir a una presència formal. També té dret a apel·lar contra la sentència en aquest procés (càn. 1687), però no en té l'obligació (malgrat que basta una sola sentència afirmativa per a tenir per nul el matrimoni en aquest tipus de procés).3. PROCEDIMENTS ADMINISTRATIUS DE DISSOLUCIÓ DEL MATRIMONI canònic rat i no consumat, i de matrimoni no canònic en favor de la fe (privilegi paulí i privilegi petrí).4. JUDICI DE DECLARACIÓ DE NUL·LITAT DE L'ORDENACIÓ SAGRADA, i procediment administratiu equivalent.
  Malgrat que la praxi de la cúria romana prefereix tramitar les possibles nul·litats del sagrament de l'orde com a simples secularitzacions, els efectes jurídics són molt diferents, i l'actuació del defensor o la defensora del vincle en la declaració de nul·litat és necessària.
  El defensor o la defensora del vincle és lliurement nomenat pel bisbe diocesà, en el nombre convenient per a atendre els processos habituals; el cànon 1435 només exigeix com a condicions que sigui de fama íntegra, doctor o llicenciat en dret canònic, reconegut per la seva prudència i amb zel per la justícia. Pot ser laic (home o dona) o clergue (necessàriament clergue en els processos de nul·litat d'ordenació). Una mateixa persona pot ser nomenada alhora fiscal i defensora del vincle, però no pot exercir ambdós oficis en la mateixa causa.
  L'actuació del defensor o la defensora del vincle és preceptiva, però el fet que sigui (que caldrà suposar per motius accidentals) no provoca la nul·litat d'actuacions (com sí que ho feia en el dret processal anterior) si ha pogut examinar els actes abans de la sentència (càn. 1433). Només una absència absoluta fins al final del judici, sense possibilitat d'intervenir en el període de discussió de la causa, provoca la nul·litat de les actuacions.
  El defensor o la defensora del vincle per a una causa és normalment designat al mateix temps que el Tribunal col·legiat, i queda constituït en el moment de constitució del Tribunal.
  El defensor o la defensora del vincle s'ha d'inhibir, de manera semblant als jutges i els fiscals, en els casos descrits pel cànon 1448, i si aquesta inhibició no és espontània, les parts el poden recusar (càn. 1449), i està obligat per la mateixa ètica juridicoprocessal que els jutges (càn. 1456): no acceptar regals, etc.
  El defensor o la defensora del vincle, processalment, s'assimila a les parts (càn. 1434), si bé té alguns privilegis propis; així, per exemple, en el període de discussió de la causa, té dret a la darrera manifestació o segona rèplica (càn. 1603). Actualment, emperò, ha quedat alliberat de l'antiga obligació d'apel·lar contra tota sentència afirmativa de primera instància.