Nota

• Àmbit: Espanya
• El delicte de denegació d'auxili és tipificat per l'article 412 del Codi penal (CP), en el capítol III titulat: «De la desobediència i de la denegació d'auxili», del títol XXI: «Delictes contra l'Administració pública».
  El bé jurídic protegit d'aquesta figura delictiva és el funcionament correcte dels poders públics en defensa dels interessos generals mitjançant la salvaguarda del principi de coordinació que exigeix la col·laboració entre els poders públics (es distingeix del delicte de desobediència funcionarial dels articles 410 i 411 del CP, en què se salvaguarda el principi de jerarquia o subordinació en una relació de subjecció especial i dels articles 556 i 634 que regulen el delicte o la falta de desobediència comuna en què es fonamenta el principi de subordinació en una relació de subjecció general). De la relació de coordinació en neixen deures de col·laboració. Pel delicte de denegació d'auxili es castiga el mal funcionament de la relació de col·laboració per part dels funcionaris públics i les autoritats -i agents de l'autoritat- exigida per l'article 103.1 de la Constitució espanyola, que estableix que «l'Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia [...] i coordinació, amb submissió plena a la llei i al dret.» (Sentència del Tribunal Constitucional 18/1982).
  El delicte de denegació d'auxili sanciona les infraccions dels deures de col·laboració. La prestació de la col·laboració no és, doncs, una simple facultat, una generosa concessió, una simple cortesia, sinó que constitueix un «deure» veritable (col·laboració obligatòria). Però el dret de demanar col·laboració tampoc no és omnímode, sinó que està limitat pel «respecte a les competències i missions constitucionals dels òrgans requerits de col·laboració». Es tracta d'un delicte especial que només pot ser comès per un funcionari públic, una autoritat, cap responsable d'una força pública o agent de l'autoritat (cal tenir en compte l'article 24 del CP, que ofereix una pauta o regla interpretativa del concepte de funcionari públic i autoritat a efectes penals).
  És un delicte d'omissió pura que no requereix cap resultat (ni espacialment ni temporalment). Així, doncs, l'injust de l'omissió consisteix a fer alguna cosa diferent de la prestació obligada per una norma preceptiva.
  Els tipus bàsics es contenen en els articles 412.1 i 412.3, últim paràgraf, del CP. L'article 412.1 estableix que «el funcionari públic que hagi estat requerit per l'autoritat competent i no presti l'auxili degut a l'Administració de justícia o a un altre servei públic incorrerà en les penes de multa de tres a dotze mesos i suspensió d'ocupació o càrrec públic per un període de sis mesos a dos anys.» L'article 412.2 prescriu un tipus qualificat: «Si la persona requerida és una autoritat, un cap o un responsable d'una força pública o un agent de l'autoritat, se li han d'imposar les penes de multa de dotze a divuit mesos i suspensió d'ocupació o càrrec públic per un període de dos a tres anys.»
  El segon tipus bàsic està contingut en l'article 412.3, últim paràgraf, que castiga l'autoritat o el funcionari públic que hagi estat requerit per un particular per prestar algun auxili a què estigui obligat per raó del càrrec per a evitar qualsevol altre delicte -diferent dels delictes contra la vida, la integritat, la llibertat sexual, salut o llibertat de les persones- o un altre mal amb la pena de multa de tres a dotze mesos i suspensió d'ocupació o càrrec públic per un període de sis mesos a dos anys.
  L'article 412.3, paràgraf primer, estableix un tipus qualificat si el requeriment és «per a evitar un delicte contra la vida de les persones» i se n'absté, castigant amb la pena de multa de divuit a vint-i-quatre mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un període de tres a sis anys. I en el paràgraf segon hi ha un altre tipus qualificat, si el requeriment és «per a evitar un delicte contra la integritat, llibertat sexual, salut o llibertat de les persones», castigat amb la pena de multa de dotze a divuit mesos i suspensió d'ocupació o càrrec públic d'un a tres anys. El CP del 1995 suprimeix les modalitats típiques contingudes en els paràgrafs primer i segon de l'article 372 del CP del 1973. L'article 372.1 deia: «Qui refusi un càrrec públic obligatori o es negui a exercir-lo sense presentar davant l'autoritat corresponent una excusa legal, o després que l'excusa sigui desatesa, incorre en la multa de 100.000 [601,01 ?] a 500.000 pessetes [3.005,06 ?].» I l'article 372.2 establia: «Incorren en la mateixa pena el perit i el testimoni que deixin de comparèixer voluntàriament davant un tribunal per a prestar declaració quan hi hagin estat citats oportunament amb tal fi.» La raó és que es tracta en tots dos casos d'obligacions personalíssimes, i el fet de no complir-les constitueix una infracció de desobediència comuna, subsumible en els articles 556 o 634 del CP. En efecte, tant el perit com el testimoni estan, respecte del tribunal o jutjat, en una relació de subjecció ordinària i no especial. La supressió de la modalitat de denegació d'auxili respecte dels perits i testimonis, continguda en l'article 372.2 del CP del 1973, és correcta perquè no hi ha una relació de coordinació entre els testimonis i perits i els òrgans jurisdiccionals, sinó una vertadera relació de subordinació comuna, pressupòsit de la infracció de desobediència comuna. Cal advertir que l'article 463 del CP del 1995, del capítol VII «De l'obstrucció a la justícia...» del títol XX «Delictes contra l'Administració de justícia», castiga la incompareixença voluntària sense una causa justa del perit o del testimoni legalment citats en el judici oral en un procés criminal.
• V. t.: omissió del deure d'auxili n f