Nota

• Àmbit: Catalunya
• Arran de les eleccions del 15 de juny de 1977, s'inicià la transició política i es possibilità la redacció d'un text constitucional. També s'aconseguí el retorn de l'exili del president Tarradellas. El Govern d'Adolfo Suárez abandonà altres vies i acceptà el restabliment de la Generalitat de Catalunya, de manera provisional, cosa que es feu mitjançant el Reial decret llei 41/1977, del 29 de setembre. La Generalitat provisional era formada pel president i per un consell executiu. Es mantenien les diputacions provincials, que no van ser suprimides com al 1931. El president de la Generalitat, però, assumia les funcions del president de la Diputació de Barcelona. Tot i que és derogada la Llei del 5 d'abril de 1938, aquest fet no comportava el restabliment de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1932, ni el reconeixement a la Generalitat de les competències que se'n derivaven.
  En el marc de la Constitució espanyola (CE) del 1978, Catalunya, com també el País Basc i Galícia, va fer servir la via especial d'accés a l'autonomia de l'article 151 de la CE, però matisada per allò que estableix la disposició transitòria segona, que afirma que els territoris que haguessin tingut un règim d'autonomia en el passat (referència implícita a la Segona República espanyola), i que en el moment de promulgar-se la CE tinguessin un règim provisional d'autonomia, resten exonerats del requisit del referèndum d'iniciativa autonòmica, és a dir, es considera que ja han demostrat en un altre moment històric llur interès d'accedir a l'autonomia. És important destacar que l'elaboració de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 és paral·lela a la de la Constitució. Es troba, per tant, condicionat per la transició política. Per tal d'evitar ensurts -tal com va passar a la Segona República-, es va esperar a conèixer les grans línies del projecte de Constitució.
  L'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 va ser elaborat seguint els passos que es descriuen a continuació. En una primera fase, el text estatutari fou redactat pels parlamentaris catalans de les Corts Generals (diputats i senadors) escollits a les eleccions del 15 de juny de 1977. El 15 de juny de 1978 es reuní l'Assemblea de Parlamentaris catalans i es decidí iniciar l'elaboració del projecte de l'Estatut. Es va nomenar aleshores una comissió de vint parlamentaris per a redactar un avantprojecte. Les reunions tingueren lloc principalment al parador de Sau, el qual donà nom a l'avantprojecte de text estatutari, conegut popularment com a Estatut de Sau. L'Assemblea de Parlamentaris discutí l'avantprojecte a partir del 10 de novembre del 1978, a Barcelona, un cop conegut el text final del projecte de Constitució. El 16 de desembre, el Ple de l'Assemblea, sempre reunida de manera no oficial, aprovà el projecte d'Estatut. El mateix dia que es publicà la Constitució al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i entrà en vigor (29 de desembre), el president de la Generalitat va convocar oficialment l'Assemblea de Parlamentaris, la qual va aprovar solemnement i sense debat el projecte d'Estatut, i el va remetre immediatament a les Corts.
  Un cop constituït el nou Congrés de Diputats (després de les eleccions celebrades l'1 de març de 1979), es va iniciar el procés de discussió i aprovació. Després de la discussió dels «motius de desacord» presentats pels diversos grups parlamentaris en el si de la Comissió Constitucional, juntament amb una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris catalans, i després d'un extens debat, d'una llarga negociació que comportà canvis importants, la comissió mixta (Comissió Constitucional del Congrés - Delegació de l'Assemblea de Parlamentaris catalans) arribà a un acord sobre un text comú i definitiu el 13 d'agost de 1979. El 25 d'octubre de 1979 se celebra el referèndum que resultà positiu amb l'aprovació per una majoria del 88 % dels vots emesos vàlidament, amb una participació del 60 % del cens electoral. El text va ser ratificat per totes dues cambres com a llei orgànica i el 18 de desembre de 1979 va ser sancionat pel rei. El 22 de desembre de 1979 es va publicar al BOE l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979. El 20 de març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques.
  L'Estatut del 1979 definia Catalunya com a nacionalitat que per tal d'accedir al seu autogovern es constituïa en comunitat autònoma, i configurava la Generalitat com la 'institució en què s'organitzava políticament l'autogovern'. Establia que la Generalitat estava integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representava el poble de Catalunya i exercia la potestat legislativa, aprovava els pressupostos i impulsava i controlava l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigia i coordinava l'acció del Consell Executiu o Govern i detenia la representació més alta de la Generalitat, i l'ordinària de l'Estat espanyol a Catalunya. El Consell Executiu o Govern era l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'Estatut delimitava competències exclusives i d'altres compartides amb l'Estat espanyol, que en fixava les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'estat en diverses matèries i preveia la transferència o delegació de noves competències no assumides pel mateix Estatut.
  Es definia el català com la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial i afegia que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial de tots dos idiomes, així com prendre les mesures per tal d'assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetessin arribar a llur igualtat plena. Així mateix, disposava que l'aranès havia de ser objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat s'estructura territorialment en municipis i comarques i que podria crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l'acompliment de les competències de l'Estat espanyol. Establia que el dret català era aplicable al territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat podia establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que podia crear i mantenir una policia autonòmica, una premsa, ràdio i televisió pròpies, i que l'òrgan jurisdiccional en què culminava l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
  La vigència de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979 es va perllongar fins al 2006, any en què va entrar en vigor el nou Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006, text que prové formalment d'una reforma que es va dur a terme segons el procediment de reforma previst en l'article 56 de l'Estatut del 1979. Ja feia anys que, des de Catalunya i des d'altres zones de l'Estat espanyol amb una sensibilitat nacionalista especial, no es valorava positivament el punt d'arribada de la descentralització que s'havia operat a l'Estat espanyol, ja que es considerava que s'havia produït una igualació competencial, la qual difuminava els fets diferencials de les comunitats amb més vocació identitària, fet que dificultava l'augment de l'autogovern. A Catalunya, en un primer moment, es defensà una relectura de la Constitució i de l'Estatut en clau més autonomista, que anà perdent força en l'etapa del 2000-2004 (majoria absoluta del Partido Popular [PP]) i que finalment fou deixada de banda per la reforma estatutària. Els canvis en el Govern català el desembre del 2003 (formació del primer govern tripartit) i a l'Estat espanyol, el març del 2004 (govern socialista), ajudaren a decantar-se per aquesta darrera opció. De fet, l'any 2000 ja s'havia format al Parlament de Catalunya una comissió d'estudi per a la millora de l'autogovern. La reforma estatutària apareix com un punt de coincidència entre les forces polítiques que signen el pacte per un govern tripartit d'esquerres, i estratègicament els permet enfrontar-se amb el PP, encara al Govern espanyol. El març del 2004, la victòria del Partido Socialista Obrero Español va fer que el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, declarés que donaria suport a una reforma de l'Estatut d'autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya. A partir d'aquest moment, el PP començarà una campanya (mediàtica i jurídica) per a impedir que la reforma tirés endavant i, un cop aprovada, presentà un recurs d'inconstitucionalitat contra el text de la reforma.