Nota

• Àmbit: Espanya
• La lletra de canvi està regulada per la Llei canviària i del xec (LCX), les característiques de la qual es detallen a continuació. a) És un títol de pagament. b) Conté una ordre o un mandat de pagament. La persona que emet la lletra ordena pagar a la persona que rep l'ordre. Normalment l'ordre de pagament es fa en benefici d'una tercera persona que també figura en la lletra. c) Entre la data d'emissió de la lletra i la data d'execució hi ha d'haver un marge de temps. L'ordre de pagament s'ha de fer efectiva en el moment fixat en la lletra. La Llei admet quatre formes diferents de determinar el venciment de la lletra: a la vista, a un termini a comptar des de la vista, a una data fixa o determinada, o bé a un termini a comptar des de la data d'emissió. d) La informació del crèdit canviari, que a més de la quantitat i del moment de pagament, també ha d'incloure el lloc on s'ha de fer el pagament. I e) És un títol formal, per tant, perquè sigui vàlid han de complir els requisits formals que estableix l'article 4 de la Llei.
  En el moment de l'emissió de la lletra, normalment hi apareixen tres subjectes, però en poden ser només dos si el subjecte lliurador s'anomena a ell mateix destinatari de l'ordre (lletra a càrrec propi) o bé si decideix anomenar-se beneficiari de l'ordre de pagament (lletra a l'ordre pròpia). Els subjectes que apareixen en el moment d'emissió són els lliurats, els lliuradors i els prenedors o tenidors.
  Els lliuradors són les persones que emeten el document i donen l'ordre de pagament alhora que en garanteixen el compliment, i els lliurats són les persones a qui es dona l'ordre de pagament, però que només s'obliguen canviàriament quan accepten expressament el pagament, manifesten la pròpia voluntat amb la signatura i utilitzant normalment l'expressió accepto. A partir d'aquest moment es diuen acceptants. Els prenedors o tenidors de la lletra són les persones a qui s'ha de pagar la suma de diners que consta en la lletra.
  Normalment els lliuradors són les persones creditores dels lliurats per una quantitat igual o superior a l'import de la lletra com a conseqüència d'una relació jurídica anterior a l'emissió de la lletra i que deriva d'alguna prestació feta a favor dels lliurats. Aquesta relació jurídica anterior, si bé no està sotmesa als drets i deures que deriven de la lletra, és l'origen de l'emissió. Per això s'anomena crèdit causal o bé provisió de fons.
  El fet que en la lletra hi aparegui una tercera persona -prenedora o tenidora de la lletra-, a qui s'ha de fer el pagament es deu al fet que o bé és creditora del lliurador com a conseqüència d'una relació jurídica extracanviària, o perquè el lliurador i el lliurat han acordat que el prenedor anticipa al lliurat l'import de la lletra amb un descompte que varia segons el temps que falta per al venciment de la lletra.
  S'ha de tenir en compte que el lliurador ni extingeix ni renova el deute extracanviari o causal que hi ha entre ell i el prenedor o tenidor en l'entrega de la lletra. L'article 1170 del Codi civil espanyol estableix que l'entrega de lletres de canvi o d'altres documents mercantils «només produeix els efectes de pagament quan hagin estat realitzades, o quan per culpa de la part creditora s'hagin perjudicat. Mentrestant, l'acció derivada de l'obligació primitiva queda en suspens». En el moment d'emissió de la lletra, l'única persona obligada canviària és el lliurador, que es compromet que el lliurat compleixi l'ordre de pagament recollida en la lletra. El lliurat o el tenidor només s'obliguen canviàriament, si el primer accepta la lletra i el segon l'endossa, és a dir, la transmet a una tercera persona, cas en què respon amb una acció de regrés de l'acceptació i del pagament de la lletra.
  La lletra de canvi és molt probablement el títol valor més antic que es coneix. L'ús generalitzat va provocar la necessitat que els ordenaments jurídics la regulessin, cosa que van fer d'acord amb dos models o sistemes: el francès, que no es desprenia totalment del negoci causal en el qual té origen la lletra, i l'alemany o abstracte, en el qual un cop emesa la lletra es desvincula totalment del negoci originari. L'augment dels intercanvis internacionals va provocar la necessitat d'unificar les normes jurídiques que feien referència a la lletra de canvi. Aquesta necessitat es va aconseguir amb la Llei uniforme de Ginebra l'any 1930, que va ser adoptada per un nombre considerable de països. L'Estat espanyol va adoptar la Llei uniforme de Ginebra amb l'aprovació de la LCX, del 16 de juliol de 1985, que va entrar en vigor l'1 de gener de 1987 i va derogar els articles 443 al 543 del Codi de comerç (CCom), que fins aleshores regulaven la lletra de canvi. La Llei uniforme de Ginebra i, com a conseqüència, la LCX, s'inclinen pel sistema abstracte, contràriament al que feia el CCom.
  La lletra de canvi és un títol formal, això significa que perquè la lletra tingui validesa s'han de complir un seguit de requisits formals que fixa la llei. L'article 1 de la LCX recull vuit requisits formals de la lletra, però l'article 2 aclareix que no tots els requisits són essencials, ja que la manca d'alguns d'aquests se supleix amb altres criteris de la Llei. Hi ha un model oficial en paper timbrat que es va aprovar per Ordre ministerial el 30 de juny de 1999, i que proporciona un format uniforme on consten les clàusules obligatòries de la lletra. La finalitat és informar les persones que firmen la lletra de les obligacions que comporta. La lletra de canvi ha de contenir:
  1. L'expressió lletra de canvi, que ha de constar en el títol del document en el mateix idioma que la redacció de la lletra.
  2. La suma de diners que s'ha de pagar en el moment del venciment, en euros o en moneda estrangera. En el model oficial, la quantitat s'ha de fer constar dues vegades, en lletres i en números. En el cas que les dues xifres no coincideixin, l'article 7 dona prioritat a la quantitat expressada en lletres.
  3. El nom de la persona que ha de fer el pagament, és a dir, del lliurat. Si la lletra és una ordre de pagament, s'ha de saber qui és la persona a qui es dirigeix l'ordre de pagar la quantitat indicada en la lletra. El lliurat pot ser el mateix lliurador.
  4. La indicació del venciment de la lletra utilitzant alguna de les formes que recull l'article 38 de la LCX. Si no hi consta el venciment, es considera que és a la vista, és a dir, en el moment de la presentació al pagament.
  5. El lloc de pagament de la lletra, que normalment és una entitat bancària on el lliurat disposa d'un compte bancari. També es pot fixar com a lloc de pagament el domicili d'una tercera persona. La lletra es presenta al cobrament en el domicili consignat en el document. En el cas en què no s'indica el domicili de pagament en la lletra, l'article 2.b de la LCX estableix que el lloc designat al costat del nom del lliurat es considera el domicili de pagament.
  6. La indicació de la persona a qui s'ha de fer el pagament. L'ordre de pagament que es deriva de la lletra s'ha de fer a favor de la persona prenedora o tenidora, per això, és necessari determinar-ne el nom. La possessió de la lletra i el fet que hi figuri el nom legitima el prenedor per exigir-ne el pagament. És possible designar més d'un tenidor, de manera conjunta o alternativa. En el primer cas tots els tenidors han d'actuar conjuntament per a exercir llur dret, mentre que en el segon ho pot fer qualsevol dels designats. El tenidor pot ser la mateixa persona que el lliurador, ja que la Llei admet les lletres girades a la mateixa ordre (art. 4 LCX). El tenidor té la facultat de cedir la lletra a una tercera persona mitjançant l'endós, ja que és un títol a l'ordre per naturalesa. Si es vol impedir aquesta possibilitat, s'ha de prohibir expressament incloent-hi la clàusula «no a l'ordre».
  7. Data i lloc del lliurament de la lletra. En alguns casos, la data serveix per a determinar el venciment -quan la lletra s'ha girat a un termini des de la data d'emissió-, o per a determinar la presentació -en el cas de lletres girades a la vista o bé a un termini des de la vista. La data d'emissió permet saber si la part lliuradora té capacitat en el moment de l'emissió. La data d'emissió és un requisit essencial, en canvi si no hi ha el lloc d'emissió es pot suplir utilitzant el criteri que estableix l'article 2.c de la LCX.
  8. La signatura de la persona lliuradora és indispensable per a l'emissió del títol; de fet, és l'únic obligat canviari en el moment de la creació de la lletra, a menys que l'acceptació es produeix en el mateix moment. La signatura de la persona lliuradora ha d'aparèixer en l'anvers de la lletra. La persona lliuradora pot firmar personalment la lletra, o bé ho pot fer un representant seu. Exceptuant els administradors de les societats, que estan autoritzats a lliurar les lletres pel sol fet d'haver estat nomenats per al càrrec, en els altres casos d'apoderament ha de constar expressament aquesta facultat. El qui lliura no pot evitar la responsabilitat del pagament de la lletra, però sí la responsabilitat per l'acceptació. La falsedat de la signatura de la part lliuradora, la inexistència o la insuficiència de poder o qualsevol altra causa que impliqui la nul·litat de les seves obligacions, no afecta la validesa de les obligacions dels altres signants (art. 8 LCX).
  Aquestes clàusules, exceptuant les que la Llei estableix que no hi siguin, i les observacions de caràcter fiscal pel que fa al model i al timbre que es determina en relació amb la quantitat i el venciment, són imprescindibles perquè el document es pugui considerar legalment una lletra de canvi.
  D'altra banda, la lletra de canvi també disposa de clàusules potestatives. La LCX admet la possibilitat d'incloure en la lletra altres clàusules que no són obligatòries, sempre que la llei no les prohibeixi expressament.
  1. CLÀUSULA D'INTERESSOS. En les lletres girades a la vista o a un termini des de la vista, la persona lliuradora pot incloure una clàusula d'interessos, assenyalant el tipus d'interès. Els interessos es reporten des de la data de l'emissió fins a la data de la presentació.
  2. CLÀUSULA «NO A L'ORDRE». Aquesta clàusula impedeix que la persona prenedora transmeti la lletra mitjançant un endós, però no n'impedeix la cessió ordinària (art. 14, paràgraf segon, LCX).
  3. CLÀUSULA DE PRESENTACIÓ NECESSÀRIA A L'ACCEPTACIÓ. Amb aquesta clàusula es pot exigir que la lletra es presenti a l'acceptació fixant un termini per a fer-ho o sense fixar-ne cap. També es pot prohibir que la lletra es presenti a l'acceptació, mentre no s'hagi de pagar en el domicili d'una tercera persona, en una localitat diferent de la del domicili del lliurat, o bé es tracti d'una lletra girada a un termini des de la vista. Igualment, es pot ordenar que la presentació a l'acceptació no es faci abans d'una data determinada (art. 26 LCX).
  4. CLÀUSULA D'EXONERACIÓ DE GARANTIA DE L'ACCEPTACIÓ. El lliurador garanteix l'acceptació i el pagament de la lletra (art. 11, paràgraf primer, LCX). La part lliuradora es pot exonerar de la responsabilitat per falta d'acceptació, però no es pot alliberar de la responsabilitat per manca de pagament.
  5. CLÀUSULA «SENSE DESPESES» O «SENSE PROTEST». És una de les clàusules més freqüents. La persona lliuradora o obligada canviària que introdueix aquesta clàusula en la lletra, allibera la persona creditora canviària d'aixecar el protest o bé d'obtenir la declaració equivalent, per manca de pagament de l'acceptant o per falta d'acceptació de qui lliura per a poder exercir l'acció de regrés, tant per la via ordinària com per l'executiva. Si la clàusula la introdueix la part lliuradora, té efecte respecte a tots els signants de la lletra, però si la clàusula la introdueix una persona endossant o avaladora l'efecte només es produeix envers aquestes (art. 56 LCX).
  6. CLÀUSULA DE CESSIÓ DE LA PROVISIÓ. Encara que no és gaire freqüent, amb aquesta clàusula la part lliuradora cedeix a les successives parts tenidores de la lletra l'acció que deriva de la relació causal amb la part lliuradora i que és la relació jurídica que provoca l'emissió del títol. Amb aquesta clàusula augmenta la garantia dels futurs cessionaris de la lletra. Si la lletra és acceptada, la part tenidora té dues accions contra la part acceptant (encara que siguin excloents): l'acció canviària, que neix de l'acceptació, i la causal, que deriva de la cessió de la provisió. En el cas que la lletra no hagi estat acceptada, la persona tenidora pot exercir l'acció causal (art. 69 LCX).
  7. CLÀUSULA D'INDICACIÓ. Qualsevol persona que no sigui l'acceptant, pot indicar en la lletra una persona que l'accepti o la pagui, en cas que no ho faci el lliurat (art. 70 i 72 LCX).
  Les clàusules obligatòries han de figurar en la lletra quan s'han d'exercir els drets que comporta, però mentre no hi constin, la lletra pot existir i, fins i tot, pot circular encara que no s'hagi redactat de manera completa. La lletra de canvi en blanc es completa en un moment posterior d'acord amb el que han pactat el subjecte que ha fet la declaració canviària i la persona tenidora del document (art. 12 LCX). En el moment de la creació de la lletra, perquè sigui vàlida, cal que hi hagi, com a mínim, una signatura, la del lliurador o bé la de l'acceptant. En el cas que la lletra es completi sense respectar el contingut de l'acord, la persona deutora canviària pot al·legar una excepció per incompliment (art. 12 LCX). Són excepcions personals que es poden oposar a qui entrega la lletra i als tenidors successius que la reben en blanc i tenen la possibilitat d'omplir-la, però han de respectar els pactes anteriors.