Nota

• Àmbit: Països Catalans
• (Del llatí tardà pedaticu, 'dret de posar els peus', derivat de pes, pedis, 'peu'.)
• Els usuaris d'autopistes o d'altres construccions de la xarxa viària com ara ponts, canals o camins satisfan el peatge al concessionari de la construcció, l'explotació o la conservació de les infraestructures o, excepcionalment, a l'ens públic al qual correspongui, com a forma de pagament pel seu ús.
  Els orígens del peatge es remunten a l'alta edat mitjana. En l'època medieval, el peatge era un dret que gravava el trànsit de persones, animals o mercaderies per determinades vies de comunicació per a llur conservació i defensa, per bé que en sentit estricte afectava únicament el pas de les persones. De fet, el trànsit era el que provocava el naixement de l'obligació de pagar, independentment de la destinació i la naturalesa de les mercaderies. Aquesta és la característica que distingeix el peatge del dret de duana i que descarta que s'hagi de parlar del portorium romà com el primer antecedent del peatge. Tot i això, a la Corona d'Aragó i a Navarra el dret de duana pagat per l'entrada de mercaderies i la circulació pel territori aragonès, català, valencià i navarrès es considerava un peatge. La terminologia utilitzada no era unívoca i la denominació amb què s'identificava la contraprestació canviava segons si es passava per un camí (peatge), un pont (pontatge), si es travessava un riu dins una embarcació (barcatge) o si es transportaven mercaderies en un carro (rotaticum o rodas). En tot cas, el fonament i la finalitat eren els mateixos.
  Més endavant, a l'edat moderna, el concepte de peatge, en sentit estricte, va ser objecte d'una nova divisió en el dret espanyol. El criteri classificador va ser, en aquesta ocasió, el caràcter públic o privat dels recursos emprats en la construcció del camí. Si s'utilitzaven fons públics, el dret que els usuaris pagaven rebia el nom de portazgo; en cas contrari, era un peatge. Inicialment, la percepció d'aquests ingressos era potestat de la hisenda reial, però els monarques van permetre la intervenció dels senyors feudals en la recaptació del gravamen dins la seva jurisdicció, i ràpidament, i en molts casos arbitràriament, es va multiplicar llur presència a tot el territori. Va arribar a un punt en què fins i tot el papa, a la butlla In coena Domini, va amenaçar amb l'excomunió a tots els qui intentessin crear nous peatges. Tanmateix, a determinades viles se'ls van concedir privilegis que evitaven el pagament a tot el regne. Las Siete Partidas van prohibir el cobrament dels pontatges si no es disposava d'autorització reial. D'altra banda, l'Ordenamiento de Alcalá imposava penes als qui els exigissin on no corresponia, i la Llei única del títol XXVI de la Novísima recopilación de las leyes de España diu el següent: «Defensem que, sense la nostra llicència i mandat, ningú no gosi crear imposicions noves ni protegir, ni pontatges, ni peatges; ni gosin argumentar les imposicions (impostos) ja creats. Qui fes una altra cosa, restitueixi i pagui allò que injustament ha exigit, i siguin conduits a la Cort.» La llei següent va equiparar els incomplidors, quant a la pena, amb els robadors (lladres) i els saltejadors de camins. Malgrat aquestes advertències, els peatges es van continuar aplicant amb diferent intensitat segons les èpoques.
  La revolució del 1868 va fer que en l'article 3 de la llei de pressupostos d'aquell any se suprimissin els camins propietat de l'Estat. La Llei del 23 de setembre de 1877 els va restablir i, finalment, van desaparèixer definitivament de la legislació amb la Llei del 31 de desembre de 1881.
  Modernament, la figura jurídica del peatge ha viscut una revitalització protagonitzada per la regulació i l'extensió de les autopistes de peatge. Les autopistes són un tipus de carreteres que es caracteritzen per estar especialment dissenyades i concebudes per a la circulació exclusiva d'automòbils. Per això no hi tenen accés les propietats limítrofes, no són creuades per cap altra via de comunicació i disposen de diferents calçades per a cada sentit de la circulació. L'ens públic titular d'una carretera la pot explotar directament, de manera gratuïta com a principi general o exigint un peatge als usuaris com a criteri excepcional; la gestió també es pot fer mitjançant algun dels sistemes de gestió indirecta dels serveis públics. En aquest segon cas, el mecanisme habitual és la concessió administrativa, i és el cas generalitzat per al règim de les autopistes. El concessionari de la construcció, explotació o conservació adquireix el dret a percebre dels usuaris una contraprestació en diners: el peatge. Hi ha determinats casos exclosos d'aquest règim general, i no estan obligats al pagament del peatge els vehicles de les forces armades, els dels cossos i les forces de seguretat, els de les autoritats judicials, les ambulàncies, els vehicles dels serveis contra incendis i els de la mateixa explotació en el compliment de llurs funcions específiques.
  La naturalesa jurídica del peatge és una de les qüestions confuses que envolten aquesta figura. La seva possible qualificació de taxa, preu públic o tarifa ha donat lloc a diferents posicionaments doctrinals impulsats per una legislació poc clarificadora. De l'opció per una o altra categoria en dependrà el règim d'aprovació, la determinació de la quantia i el règim d'exaccions i d'impugnació. El 1972, Rafael Gómez-Ferrer parlava del peatge com «una taxa per la utilització del servei», però no sembla que aquesta sigui la definició que s'adapta millor a la regulació del peatge en l'ordenament jurídic actual. Segons Joaquín Tornos Mas, s'han de distingir dos casos. Si el peatge és recaptat per l'administració titular del servei, és un preu públic, un ingrés de dret públic que es paga per l'ús d'un servei que no és de recepció obligatòria per als administrats i que pot ser prestat pel sector privat, atès que no implica la intervenció en l'activitat dels particulars ni cap altra manifestació d'autoritat, o perquè no són serveis reservats a favor del sector públic d'acord amb la normativa en vigor (art. 24 Llei 8/1989, del 13 d'abril, de taxes i preus públics, de l'Estat). En canvi, si el peatge està destinat a un concessionari, s'ha de parlar de tarifa, entesa com «la remuneració exigida per la prestació d'un servei per mitjà d'un concessionari o d'una entitat que actua en règim de dret privat»; no és un ingrés de dret públic perquè no el reben ens públics, el concessionari és l'encarregat de la gestió del servei i, en conseqüència, el receptor del peatge.