Nota

• Àmbit: Espanya
• El Codi civil espanyol (CC) tracta els vicis del consentiment en relació amb dos negocis jurídics: el testament i el contracte. Pel que fa al primer, el CC estableix que el testament és nul quan és atorgat amb violència, dol o frau (art. 673) i, en el segon cas, hi ha vici del consentiment sempre que el contracte s'ha prestat per error, intimidació o dol (art. 1265).
  Els vicis del consentiment es poden classificar de dues maneres. Per una banda, els vicis del consentiment que comporten la supressió de la llibertat d'actuar en la persona que realitza la declaració de voluntat, com són la violència i la intimidació. I, per l'altra, els vicis que comporten una inexactitud en les circumstàncies que condueixen a la formació de la declaració de voluntat, com són l'error i la infracció de la bona fe negocial.
  Hi ha violència quan una persona fa una declaració de voluntat sotmesa a una força irresistible (art. 1267), la qual cosa impedeix que hi hagi una voluntat real interna de declarar, però, exteriorment, hi ha una aparença de declaració que la norma protegeix en tot moment. El CC utilitza violència i frau com a sinònims i, tot i considerar que hi ha una falta absoluta de voluntat negocial, l'efecte és el de l'anul·labilitat, és a dir, la possibilitat que el negoci jurídic que presenta vicis del consentiment esdevingui nul, sempre que les parts legitimades exercitin l'acció d'anul·labilitat. És intranscendent que la violència l'exerceixi una part contractant o una tercera persona aliena al negoci (art. 1268).
  Hi ha intimidació quan s'inspira a un dels contractants el temor racional de patir un mal imminent o greu en la seva persona, béns, o en la persona o béns del cònjuge, dels descendents o dels ascendents (art. 1267, paràgraf segon). La intimidació es manifesta com una violència moral i no física, que es tradueix en l'exercici d'una pressió sobre la persona declarant, ja que s'altera la seva llibertat en el procés formatiu de la seva voluntat. Hi ha intimidació si hi concorre l'amenaça de produir un mal per a qui fa la declaració o per a la seva família (l'amenaça sempre ha de comportar temor i no només el desig de no desagradar (art. 1267.4). Perquè es produeixi un mal, hi ha d'haver l'anunci d'un mal imminent i greu, que no es pot referir a un fet futur o a un mal ja passat. La gravetat del mal es mesura mitjançant criteris subjectius, ja que es prenen en consideració l'edat i la condició de la persona (art. 1267.3). És indiferent que el mal sigui just o injust, ja que qualsevol amenaça orientada a obtenir una declaració de voluntat que d'una altra manera no s'hauria realitzat, sempre es pot qualificar d'injusta. La conseqüència torna a ser l'eficàcia inicial del negoci jurídic i la possibilitat que se'n declari la nul·litat mitjançant l'exercici de l'acció d'anul·labilitat, que té un termini de quatre anys a comptar des del dia en què la intimidació ha desaparegut.
  El dol està considerat un vici del consentiment (art. 1265 i 1269) i es defineix com l'activitat que duu a terme una part contractant amb paraules o maquinacions que pretenen un engany i que indueix l'altra a la subscripció d'un contracte. Així, es dona la intervenció d'una part del negoci que provoca un error a l'altra, que no s'hauria produït si no hagués intervingut la primera, fet que determina que la voluntat aparegui viciada. Aquest error ha de ser determinant i ha de tenir rellevància jurídica. En matèria testamentària també es parla de dol en els articles 673 i 674, relacionat amb el fet d'impedir la realització d'una disposició testamentària.
  El dol pot ser de tres maneres diferents: en l'àmbit successori, una infracció de la llibertat que ha de presidir els actes voluntaris; en l'àmbit contractual, una infracció del deure de la part deutora en el compliment de les obligacions, i en l'àmbit contractual, una conducta de la part negocial que a la vegada infringeix la bona fe que ha de presidir els tractes previs a la subscripció d'un contracte.
  Al mateix temps, el dol es pot fixar com a infracció de la bona fe contractual o com a vici del consentiment; aquesta última modalitat de dol es dona quan la infracció de la bona fe comporta la producció d'un error. El més destacat del dol és el fet que suposa la presència d'una actuació que es pot qualificar d'il·lícita, ja que va en contra del deure dels contractants d'informar bé i de manera deguda. Una conducta que tendeix a amagar o a informar malament és dolosa.
  Si el dol és la falta de bona fe, significa que s'ha produït una conducta que pot ser qualificada de mala fe, que s'ha de desprendre d'una sola part negocial, en la mesura en què només ha estat realitzada per una de les parts. En cas contrari, tot i la mala fe, aquesta no té més transcendència jurídica ja que actua la compensació (art. 379.2). La conseqüència jurídica del dol és la possibilitat de nul·litat del contracte, per mitjà de l'exercici de l'acció d'anul·labilitat, ja que l'article 1300 unifica i equipara el dol a la resta de vicis del consentiment.