Vuelva a la lista de diccionarios online

Química física (treball)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Imagen de un resultado de un térmio del cercaterm
  • ca  carbè, n m
  • es  carbeno, n m
  • en  carbene, n

Química orgànica

Definición
Cadascun dels compostos que contenen un carboni que forma dos enllaços covalents, un amb cada àtom adjacent, disposats angularment i que posseeix un parell d'electrons no enllaçants.

Nota

  • Durant molts anys els carbens han estat estudiats per la química orgànica, per bé que actualment són objecte d'estudi de la química organometàl·lica, la qual ha trobat substrats metàl·lics i condicions experimentals adients per estabilitzar-los. Aquest concepte ha evolucionat amb el temps, ja que antigament es feia servir per indicar el lligand lliure, mentre que actualment s'aplica al lligand estabilitzat en un compost. N'és un exemple el metil-metoxicarbè de pentacarbonilcrom: (CO)5CrC(OCH3)CH3.

    Els carbens també són un intermedi de reacció, el qual es pot generar per descomposició d'alguns compostos inestables. Així, la llum descompon el clorometà en el seu carbè (CCl2) i el seu àcid (HCl). Com tots els intermedis de reacció, és molt reactiu i de vida curta (< 10−3 segons), i mostra propietats electròfiles perquè no té l'octet complet entorn del carboni, però també propietats nucleòfiles a causa dels electrons no enllaçants.

    El carbè neutre està en un estat singlet que té dos enllaços σ i un parell d'electrons no enllaçants de forma diagonal. Aquest carbè té els dos electrons no enllaçants en un mateix orbital, l'híbrid sp2, i l'orbital 2p el té buit (vegeu la imatge). El parell d'electrons no enllaçants l'hi dona, a més, un caràcter nucleòfil. El carbè pot existir en l'estat triplet, que es diferencia de l'estat singlet per tenir els dos electrons no enllaçants en dos orbitals diferents, un en l'orbital híbrid sp2 i l'altre en l'orbital 2p. Aquests últims s'assemblen als radicals quant a reactivitat.
Imagen de un resultado de un térmio del cercaterm
Imagen de un resultado de un térmio del cercaterm
  • ca  carbocatió, n m
  • es  carbocatión, n m
  • en  carbocation, n

Química orgànica

Definición
Cadascun dels cations que contenen la càrrega positiva sobre un àtom de carboni.

Nota

  • Es tracta d'una espècie química d'existència molt curta que apareix de manera transitòria i en concentracions mínimes en el transcurs de determinades reaccions.

    Com que presenta una deficiència electrònica, un carbocatió és un electròfil, l'estabilitat relativa del qual depèn de la deslocalització de la càrrega provocada pels grups substituents que contingui, dels anions presents en el medi i, particularment, de la natura del dissolvent en què és faci la reacció. Per exemple, el carbocatió tert-butílic és força estable perquè és un carbocatió terciari, però el catió benzílic també és extraordinàriament estable perquè té la càrrega positiva deslocalitzada per tot l'anell de benzè (vegeu la imatge 2).

    Vegeu també carbocatió primari, carbocatió secundari, carobcatió terciari i intermedi de reacció.
  • ca  carbocatió metílic, n m
  • es  carbocatión metilo, n m
  • en  methyl carbocation, n

Química orgànica

Definición
Carbocatió primari derivat del metil.
  • ca  carbocatió primari, n m
  • es  carbocatión primario, n m
  • en  primary carbocation, n

Química orgànica

Definición
Carbocatió en què l'àtom de carboni amb càrrega positiva està unit a un àtom de carboni o a cap.

Nota

  • El carbocatió primari és el carbocatió menys estable.
  • ca  carbocatió secundari, n m
  • es  carbocatión secundario, n m
  • en  secondary carbocation, n

Química orgànica

Definición
Carbocatió en què l'àtom de carboni amb càrrega positiva està unit a dos àtoms de carboni.
  • ca  carbocatió terciari, n m
  • es  carbocatión terciario, n m
  • en  tertiary carbocation, n

Química orgànica

Definición
Carbocatió en què l'àtom de carboni amb càrrega positiva està unit a tres àtoms de carboni.

Nota

  • El carbocatió terciari és el carbocatió més estable.
  • ca  carbocíclic -a, adj
  • es  carbocíclico -ca, adj
  • en  carbocyclic, adj

Química orgànica

Definición
Dit d'un compost orgànic de cadena carbonada cíclica.

Nota

  • Els compostos carbocíclics inclouen tant els compostos alicíclics com els compostos aromàtics.
  • ca  carbonohidrazida, n f
  • ca  carbazida, n f sin. compl.
  • ca  carbohidrazida, n f sin. compl.
  • es  carbacida, n f
  • es  carbohidracida, n f
  • en  carbazide, n
  • en  carbohydrazide, n
  • en  carbonic dihydrazide, n
  • en  carbonohydrazide, n
  • for  NH2NHCONHNH2

Química orgànica

Definición
Hidrazida que es presenta en forma de cristalls incolors, molt solubles en aigua, emprada com a producte intermediari en síntesi orgànica.
Imagen de un resultado de un térmio del cercaterm
  • ca  carbonat, n m
  • es  carbonato, n m
  • en  carbonate, n

Química inorgànica

Definición
Cadascuna de les sals de l'àcid carbònic, que contenen l'anió CO32-.

Nota

  • Els carbonats dels elements dels grups 1 i 2 de la taula periòdica dels elements es troben en gran quantitat a la natura.

    La major part dels carbonats són insolubles, excepte el carbonat d'amoni i els carbonats dels metalls del grup 1.

    Els carbonats solubles són bases relativament fortes en solució pel caràcter bàsic de l'ió carbonat (vegeu la imatge). Els carbonats dels metalls mitjanament electropositius, com ara el carbonat de liti o els dels metalls del grup 2, es descomponen per escalfament en l'òxid del metall i diòxid de carboni. Per exemple, el carbonat de calci, CaCO3(s) → CaO(s) + CO2(g). En canvi, els carbonats dels metalls feblement electropositius, com ara el carbonat d'argent, acaben donant per escalfament el metall elemental i oxigen, Ag2CO3(s) → Ag2O(s) + CO2(g) i Ag2O(s) → 2 Ag(s) + ½ O2(g).

    Des del punt de vista industrial, el carbonat més important és el carbonat de sodi.
  • ca  carboni, n m
  • es  carbono, n m
  • en  carbon, n
  • sbl  C

Química inorgànica, Química orgànica

Definición
Element del grup 14, del període 2 i del bloc p de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 6 i massa atòmica 12,011.

Nota

  • Es coneixen fins a quinze isòtops del carboni, dels quals dos són estables (12C i 13C).

    El carboni es presenta com un sòlid, l'aspecte i les propietats del qual poden variar molt segons les diferents formes al·lotròpiques.

    La seva presència a l'escorça terrestre és abundant. Com a mineral, es troba en forma de dipòsits de carbonats, en forma de combustibles fòssils (com el carbó i els hidrocarburs) i en forma nativa. També és present en l'atmosfera terrestre en forma de diòxid de carboni en un 0,033 % i en totes les formes de matèria orgànica presents sobre la Terra.

    Es pot obtenir a partir de qualsevol d'aquestes formes seguint processos que varien segons quin és el material de partida i quina és la qualitat del producte que es vol obtenir. És difícil d'imaginar processos més diferents que l'obtenció de carbó a partir de matèria orgànica i la síntesi de diamants industrials, i en tots dos casos es tracta d'obtenció de carboni elemental.

    El carboni pot presentar una gran varietat de formes al·lotròpiques, que s'agrupen en tres categories bàsiques: grafit, diamant i ful·lerens. El més abundant és el grafit, que és format per estructures cristal·lines bidimensionals disposades en capes, que li donen les propietats semimetàl·liques especials, i és la forma termodinàmicament estable. El diamant, molt menys abundant, presenta una estructura tridimensional que li dona les propietats de gran duresa i resistència. Els ful·lerens són formats per molècules discretes (bàsicament C60, encara que també se'n coneixen molècules C72, C80, etc.), i són menys abundants o quasi inexistents a la natura.

    Les propietats del carboni són comunes en les diferents formes al·lotròpiques, però amb velocitats de reacció molt diferents. Per exemple, el diamant és termodinàmicament inestable i es converteix en grafit; la velocitat del procés, però, és tan lenta que, fins ara, no s'ha observat mai que un diamant acabi convertint-se en carbó.

    Químicament, la situació del carboni en l'eix de la taula periòdica del elements, a mig camí entre els elements més electropositius i els més electronegatius, explica la varietat de formes que permet obtenir i la gran multiplicitat de les reaccions en què participa. Reacciona amb l'hidrogen a temperatura elevada i dona acetilè o metà, segons quina sigui la temperatura. S'inflama en atmosfera d'oxigen a partir d'una temperatura de 700-850 ºC, segons la forma de carboni de què es tracti, i dona diòxid de carboni i monòxid de carboni, segons la quantitat d'oxigen i la temperatura. Actua com a element electronegatiu enfront dels metalls i reacciona amb molts d'ells a altes temperatures per a donar carburs. Actua com a element electropositiu en combinació amb el fluor i hi reacciona per a donar tetrafluorur de carboni. No reacciona, però, amb la resta d'halògens. Posseeix propietats reductores importants que, des de l'antiguitat, li han donat un paper primordial en l'obtenció de metalls per la reducció dels òxids corresponents.

    Presenta els estats d'oxidació +2 i +4.

    La gran tendència del carboni als enllaços múltiples i cadenes fa que doni una gran varietat de compostos amb l'hidrogen, principalment, i en menor quantitat amb altres elements, com el nitrogen, l'oxigen o el sofre. Això l'ha fet objecte de tota una branca de la química, la química orgànica. A més, els compostos de carboni són els únics que han pogut obtenir la complexitat i diversitat necessàries per a poder realitzar les funcions implicades en la vida, com ara l'emmagatzematge i l'intercanvi d'energia, o les funcions plàstiques, entre altres.

    El carboni es fa servir en grans quantitats en metal·lúrgia, per a la reducció d'òxids metàl·lics, i en la industria petroquímica. Pel que fa als seus productes, tota la gran indústria de síntesi orgànica gira al voltant de l'obtenció de productes derivats del carboni.