Vuelva a la lista de diccionarios online

Química física (treball)

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

  • ca  fenolat, n m
  • ca  fenòxid, n m sin. compl.
  • es  fenolato, n m
  • es  fenóxido, n m
  • en  phenolate, n
  • en  phenoxide, n

Química orgànica

Definición
Cadascuna de les sals derivades del fenol.
  • ca  fermi, n m
  • es  fermio, n m
  • en  fermium, n
  • sbl  Fm

Química inorgànica

Definición
Element dotzè de la sèrie dels actínids de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 100 i massa atòmica 257.

Nota

  • Es coneixen fins a dinou isòtops del fermi, tots ells inestables i artificials.

    Es té poc coneixement de les seves propietats físiques i químiques.

    El seu ús es limita a la recerca científica.
  • ca  ferro, n m
  • es  hierro, n m
  • en  iron, n
  • sbl  Fe

Química inorgànica

Definición
Element del grup 8, del període 4 i del bloc d de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 26 i massa atòmica 55,845.

Nota

  • Es coneixen fins a vint-i-cinc isòtops del ferro, dels quals quatre (54Fe, 56Fe, 57Fe i 58Fe) són estables.

    El ferro és un metall de color gris argentat, amb un punt de fusió de 1.535 ºC i un punt d'ebullició de 2.750 ºC. Els quatre esglaons de la corba de refredament del ferro sembla que fixen l'existència de quatre varietats al·lotròpiques: el ferro alfa (α), o ferrita, estable fins a 768 °C, amb un fort magnetisme, que desapareix si se suprimeix el camp (una propietat utilitzada en la fabricació dels electroimants); el ferro beta (β), estable entre 768 °C i 900 °C, feblement magnètic; el ferro gamma (γ), paramagnètic, i la varietat delta (δ), feblement magnètica, que apareix entre 1.400 °C i la temperatura de fusió. L'estudi de les formes cristal·lines i de les altres propietats físiques del ferro confirma que, de fet, només n'existeixen dues varietats al·lotròpiques: la forma alfa (α), estable fins a 900 °C, i la forma gamma (γ), estable de 900°C a 1.400°C.

    El ferro és un metall extremament dúctil, tenaç i mal·leable a temperatura ambient, però desproveït d'elasticitat. La càrrega de ruptura depèn molt del seu origen: varia entre 25 i 46 kg/mm² per al ferro normal del comerç i pot atènyer 143 kg/mm² per al ferro electrolític recuit. Es pot forjar fàcilment i, a 800 °C, l'estat de remolliment en què es troba permet de soldar-lo amb ell mateix. La forja i el laminatge transformen els cristalls que constitueixen el ferro fos en una estructura fibrosa que dona al ferro una gran tenacitat i un gran allargament a la ruptura (25 %). Entre 800 i 1.000°C el ferro és fràgil, però retroba la seva mal·leabilitat a temperatures superiors a 1.000 °C, per això els lingots de ferro són afaiçonats en calent (entre 1.000 i 1.300°C). El ferro pur (ferro electrolític) és un metall homogeni, força resistent a la corrosió, d'una gran conductibilitat, utilitzat en les indústries elèctrica i de la calefacció. Pot ser trempat, és a dir, endurit per escalfament i per refredament ràpid. És un metall ferromagnètic, amb una permeabilitat magnètica molt elevada. No és atacat per l'aire sec o l'aigua pura a temperatura ambient, en canvi, l'aire humit i l'aigua airejada el corroeixen ràpidament. El ferro roent crema amb l'oxigen pur i reacciona amb el vapor d'aigua per a donar hidrogen. És atacat pels àcids, sobretot diluïts.

    Presenta principalment els estats d'oxidació +2 i +3.

    Es fa servir en la producció d'acer, ferro colat i ferro forjat, i en l'obtenció de colorants i abrasius.

    Conegut des de l'antiguitat, és un dels elements més abundants en la natura i constitueix el 5 % de l'escorça terrestre. És el metall més abundant després de l'alumini. Es troba en la natura principalment en forma d'òxids (oligist, limonita i magnetita), carbonats (siderita) o sulfurs (pirita). N'hi ha en l'estat natiu en petites quantitats a Groenlàndia i en els meteorits, en els quals sovint forma un aliatge amb el níquel i, encara més sovint, amb el cobalt.

    Els minerals de ferro explotats són l'òxid salí (Fe3O4), o magnetita, particularment pur, que constitueix el principal mineral de ferro suec; l'òxid de ferro(III) (Fe2O3), anomenat oligist quan cristal·litza en el sistema romboèdric, per bé que sovint es troba en forma de masses compactes, amorfes, les quals constitueixen aleshores l'hematites vermella o bé l'ocre vermell, segons el grau de puresa del mineral; l'òxid de ferro(III) hidratat (Fe2O3·nH2O), o limonita, molt abundant a França, que no correspon a un hidrat definit i és d'origen sedimentari; el carbonat (FeCO3), o siderita (antigament siderosa), molt menys important, cristal·litzat en forma de rombòedres isomorfs sobre la calcita (per això era anomenat antigament ferro espàtic), i, finalment, la pirita de ferro i la marcassita, de fórmula idèntica (FeS2) però de sistemes cristal·lins diferents, explotades sobretot com a minerals de sofre, tot i que d'ambdues s'obté el mateix òxid, el qual, torrant-lo, pot ser utilitzat com a mineral de ferro.

    El ferro es troba en la natura combinat amb nombrosos elements (arsènic, l'antimoni, etc.) en minerals que no són emprats per a obtenir-lo. El procés de la seva obtenció, metal·lúrgic o siderúrgic, comprèn dos passos. El primer pas és la reducció amb carbó, en un alt forn. S'hi introdueix una mescla de mineral, carbó i fundent, i un corrent d'aire ascendent produeix la combustió del carbó (900 ºC): C + O2 → CO2. La calor despresa eleva la temperatura a 2.000 ºC. El monòxid de carboni redueix els òxids (CO + FeO → CO2 + Fe) El ferro format degota en el gresol del forn. L'eliminació de la ganga es produeix afegint-hi el fundent adequat, que permet de formar l'escòria, la qual sura per damunt del ferro fos. El segon pas és l'afinament. El producte obtingut (ferro colat o fosa) conté del 2 al 6% de carboni i petites quantitats de silici, manganès, fòsfor i sofre. L'eliminació d'aquests elements, necessària per a l'obtenció d'acer, es fa per oxidació i addició de fundent.
Imagen de un resultado de un térmio del cercaterm
  • ca  ferrocè, n m
  • ca  bis(η5-ciclopentadienil)ferro, n m sin. compl.
  • es  bis(η5-ciclopentadienil)hierro, n m
  • es  ferroceno, n m
  • en  bis(η5-cyclopentadienyl)iron, n
  • en  ferrocene, n
  • for  (C5H5)2Fe

Química orgànica

Definición
Metal·locè amb ferro(II) com a àtom central, amb propietats aromàtiques, que es presenta com un sòlid cristal·lí de color taronja i olor camforada, amb un contingut de ferro de l'ordre d'aproximadament el 30 %, i té un punt de fusió d'entre 173 ºC i 174 ºC.

Nota

  • El ferrocè és insoluble en aigua i soluble en benzè, èter i alcohol.

    Químicament és molt estable i resisteix temperatures elevades, d'aproximadament 400 ºC.

    És un agent antidetonant i s'afegeix com a additiu en olis de combustió per a millorar-ne la combustió i eliminar-ne els fums, i en olis que han d'aguantar altes temperatures. També es fa servir com a absorbent de radiacions ultraviolades, entre altres utilitats.
  • ca  química física, n f
  • ca  fisicoquímica, n f sin. compl.
  • es  fisicoquímica, n f
  • es  química física, n f
  • en  chemical physics, n
  • en  physical chemistry, n

Química física

Definición
Disciplina científica pertanyent a un àmbit multidisciplinari dins de les ciències experimentals que s'ocupa dels fenòmens químics o d'interès per a la química descrits i analitzats des d'una perspectiva fisicomatemàtica, amb l'objectiu principal de conèixer-ne els fonaments teòrics i les lleis que els regeixen.

Nota

  • La química física permet caracteritzar els problemes estudiats en una escala habitual de laboratori des d'un nivell macroscòpic o fenomenològic, com també descriure'n d'altres en els seus aspectes més microscòpics o moleculars.

    Així doncs, cal diferenciar entre la química física macroscòpica o fenomenològica, en la qual les eines més emprades són la termodinàmica, la cinètica química i la termodinàmica dels processos irreversibles, i la química física microscòpica o molecular, en la qual es fa servir la metodologia donada tant per la mecànica clàssica com per la mecànica quàntica.

    El buit existent entre aquests dos nivells de descripció queda cobert per l'ús de la mecànica estadística, la qual permet la predicció de propietats macroscòpiques a partir del comportament del sistema en l'àmbit molecular. Així doncs, caldria parlar també d'una química física estadística.

    La denominació química física s'empra en l'àmbit de la química, mentre que fisicoquímica s'empra en l'àmbit de la física.
  • ca  adsorció física, n f
  • ca  fisioadsorció, n f sin. compl.
  • es  adsorción física, n f
  • es  fisiadsorción, n f
  • en  physical adsorption, n
  • en  physisorption, n

Química física

Definición
Adsorció per forces de Van der Waals.

Nota

  • L'entalpia d'adsorció d'una adsorció física correspon a una energia d'enllaç d'entre 2 i 6 kcal/mol. L'adsorció física és ràpida i fàcilment reversible.

    L'adsorció física es dona sobre superfícies sòlides a temperatures relativament baixes. Els sòlids són poc selectius, i s'observa que els gasos que més s'adsorbeixen són els més fàcils de condensar.

    L'expressió quantitativa més usual per a l'adsorció física és la isoterma de BET.

    La base teòrica de l'adsorció física va ser establerta per S. Brunauer, P. H. Emmett i E. Teller l'any 1938.
  • ca  flerovi, n m
  • es  flerovio, n m
  • en  flerovium, n
  • sbl  Fl

Química inorgànica

Definición
Element del grup 14, del període 7 i del bloc p de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 114 i massa atòmica 289.

Nota

  • Tots els isòtops coneguts del flerovi són artificials i inestables.
  • ca  flòcul, n m
  • es  flóculo, n m
  • en  floc, n

Química física

Definición
Agregat de partícules de consistència gelatinosa.

Nota

  • La formació de flòculs es pot dur a terme per floculació física, és a dir, afavorint el xoc entre partícules, o per floculació química, és a dir, afegint un agent químic a la dispersió.

    En els processos de depuració d'aigües residuals, la formació de flòculs permet separar per sedimentació sòlids i microorganismes en suspensió.
  • ca  floculació, n f
  • es  floculación, n f
  • en  flocculation, n

Química física

Definición
Procés pel qual les partícules d'una dispersió col·loidal tendeixen a unir-se formant flòculs de dimensions prou grans per a comportar una separació de la fase dispersa i la fase dispersant.

Nota

  • Encara que sovint es considera que la floculació és equivalent a la coagulació, ambdós termes es diferencien pel fet que la floculació és un procés reversible.

    El procés de reconstrucció de la dispersió contrari a la floculació s'anomena peptització.

    En una dispersió col·loidal habitualment es produeix un procés de coagulació-floculació, de manera que la coagulació consisteix en l'addició de reactius, com el sulfat d'alumini, que produeixen una desestabilització de les partícules disperses com a conseqüència de la reducció de les forces que les mantenen separades. Aquest procés té lloc en un temps molt curt i comporta la formació d'agregats de partícules de mida submicroscòpica. La floculació és la fase de la formació de flòculs. Aquesta mida de partícula s'aconsegueix mitjançant l'addició de polímers solubles, com els agents de floculació o els polielectròlits.
  • ca  flogist, n m
  • es  flogisto, n m
  • en  phlogiston, n

Química física

Definición
Substància hipotètica sense massa present en tots els materials combustibles que es creia que s'alliberava durant la combustió.

Nota

  • El flogist és la base de la teoria del flogist.