Química analítica

Presentación

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Texto de la consulta

Condición

Denominación

Nota

Definición

Idioma

Categoría léxica

Jerarquía

Búsqueda básica

Búsqueda avanzada

Idioma

dispersió Raman

Química analítica

ca efecte Raman, n m
ca difusió Raman, n f sin. compl.
ca dispersió Raman, n f sin. compl.
es difusión Raman, n f
es dispersión Raman, n f
es efecto Raman, n m
en Raman effect, n
en Raman scattering, n

Química analítica

Definición

Col·lisió inelàstica de radiació electromagnètica amb les molècules d'una substància.

Nota

Quan un feix de radiació visible d'elevada intensitat travessa un medi transparent, es dispersa en tots els angles possibles respecte al feix incident per acció dels compostos presents en el medi. El 1928, el físic indi C. V. Raman va descobrir que la longitud d'ona d'una petita fracció de la radiació dispersada per algunes molècules diferia de la del feix incident i que els desplaçaments de les longituds d'ona depenien de l'estructura dels compostos que produïen la dispersió. Per aquest descobriment, i per l'estudi sistemàtic del fenomen, Raman va obtenir el Premi Nobel de Física l'any 1930.

disprosi

Química inorgànica

ca disprosi, n m
es disprosio, n m
en dysprosium, n
sbl Dy

Química inorgànica

Definición

Element desè de la sèrie dels lantànids de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 66 i massa atòmica 162,500.

Nota

Es coneixen fins a trenta-quatre isòtops del disprosi, set dels quals són estables (¹⁵⁶Dy, ¹⁵⁸Dy, ¹⁶⁰Dy, ¹⁶¹Dy, ¹⁶²Dy, ¹⁶³Dy i ¹⁶⁴Dy).

El disprosi es presenta com un metall blanc argentat, amb un punt de fusió de 1.407 ºC i un punt d'ebullició d'aproximadament 2.600 ºC.

És bastant reactiu en condicions ambientals. És poc abundant en l'escorça terrestre, on es troba dispers en una gran varietat de minerals.

La seva obtenció i separació dels altres lantànids és una operació de gran complexitat que es fa emprant bescanviadors iònics.

Presenta principalment l'estat d'oxidació +3.

La gran dificultat d'obtenir-lo en estat pur fa que no se'n conegui cap aplicació.

dissociació

Química física

ca dissociació, n f
es disociación, n f
en dissociation, n

Química física

Definición

Procés químic en el qual es produeix la ruptura d'un enllaç sense que se'n formi un de nou.

Nota

Usualment, la dissociació requereix l'aportació d'una quantitat d'energia, ja sigui calorífica, elèctrica, química o radiativa, perquè pugui tenir lloc de manera apreciable.

Si la ruptura de l'enllaç es dona en una espècie caracteritzada per una configuració electrònica de capes tancades, s'obtenen normalment dos radicals que són altament reactius. Pot succeir, per exemple, quan una molècula es troba en un estat excitat. En aquest cas, la dissociació es detecta experimentalment perquè alguna de les bandes espectrals de l'espectre electrònic d'absorció de la molècula deixa de presentar estructura fina vibracional a partir d'una certa energia d'absorció. Per a energies d'absorció més altes que el límit de dissociació, l'espectre electrònic d'absorció és una banda espectral contínua. En alguns casos pot passar que l'estructura fina vibracional d'una banda espectral desaparegui, però que amb energies d'absorció més altes torni a aparèixer. En aquests casos, s'utilitza el terme predissociació.

dissolució

Química analítica

ca dissolució, n f
es disolución, n f
en dissolution, n

Química analítica

Definición

Procés mitjançant el qual un solut es dispersa en un dissolvent i forma una solució.

Nota

El mètode emprat per a la dissolució d'una mostra depèn tant de la seva composició com del tractament al qual ha de ser sotmesa.

La dissolució de molts materials es pot fer amb aigua o bé amb dissolvents orgànics, si bé hi ha materials que, per a ser dissolts, necessiten un tractament químic, el qual pot ser un atac àcid, un atac alcalí o bé una disgregació.

Les diferents maneres de fer una dissolució amb dissolvents són la maceració, la digestió, la infusió, la decocció i la lixiviació.

Vegeu també atac químic.

dissolvent

Química física

ca dissolvent, n m
ca solvent, n m sin. compl.
es disolvente, n m
es solvente, n m
en dissolvent, n
en solvent, n

Química física

Definición

Component majoritari d'una solució.

Nota

L'estat fàsic d'un dissolvent pur determina la fase estable de la solució.

distribució

Química analítica

ca distribució, n f
es distribución, n f
en distribution, n

Química analítica

Definición

Repartiment d'un solut entre dues fases, independentment de la seva forma química.

Nota

Vegeu també raó de distribució, partició i extracció.

distribució de Gauss

Química analítica

ca distribució de Gauss, n f
ca distribució gaussiana, n f
ca distribució normal, n f sin. compl.
es distribución de Gauss, n f
es distribución gaussiana, n f
es distribución normal, n f
en Gauss distribution, n
en Gaussian distribution, n
en normal distribution, n

Química analítica

Definición

Distribució de valors agrupats simètricament al voltant del valor mitjà en forma de campana.

Nota

Vegeu també corba de Gauss.

distribució gaussiana

Química analítica

ca distribució de Gauss, n f
ca distribució gaussiana, n f
ca distribució normal, n f sin. compl.
es distribución de Gauss, n f
es distribución gaussiana, n f
es distribución normal, n f
en Gauss distribution, n
en Gaussian distribution, n
en normal distribution, n

Química analítica

Definición

Distribució de valors agrupats simètricament al voltant del valor mitjà en forma de campana.

Nota

Vegeu també corba de Gauss.

distribució normal

Química analítica

ca distribució de Gauss, n f
ca distribució gaussiana, n f
ca distribució normal, n f sin. compl.
es distribución de Gauss, n f
es distribución gaussiana, n f
es distribución normal, n f
en Gauss distribution, n
en Gaussian distribution, n
en normal distribution, n

Química analítica

Definición

Distribució de valors agrupats simètricament al voltant del valor mitjà en forma de campana.

Nota

Vegeu també corba de Gauss.

ditizona

Química analítica, Química orgànica

ca ditizona, n f
ca (1E)-3-anilino-1-fenilimino-tiourea, n f sin. compl.
ca difeniltiocarbazona, n f sin. compl.
es (1E)-3-anilino-1-fenilimino-tiourea, n f
es difeniltiocarbazona, n f
es ditizona, n f
en (1E)-3-anilino-1-phenylimino-thiourea, n
en diphenylthiocarbazone, n
en dithizone, n
for C₆H₅NHNHC(=S)N=NC₆H₅

Química analítica, Química orgànica

Definición

Derivat de la carbonohidrazida que es presenta com un sòlid de color negre-violeta que forma complexos amb molts metalls.

Nota

La ditizona és insoluble en aigua a valors de pH inferiors a 7, però soluble en medi alcalí, amb què forma una solució taronja, i en solvents orgànics no polars, amb què forma una solució verda. És soluble en hidrocarburs, hidrocarburs halogenats (cloroform i tetraclorur de carboni), alcohols i cetones, en els quals hi ha un equilibri cetoenòlic.

La ditizona és un reactiu selectiu important, que s'utilitza per a la determinació de quantitats a l'entorn de micrograms de diferents metalls (plata, or, bismut, cadmi, cobalt, coure, ferro, mercuri, níquel, plom, pal·ladi, zinc). Quan la solució orgànica de ditizona es posa en contacte amb una solució aquosa que conté algun d'aquest metalls en forma iònica (Ag⁺, Au³⁺, Bi³⁺, Cd²⁺, Co²⁺, Cu²⁺, Fe²⁺, Hg²⁺, Ni²⁺, Pb²⁺, Pd²⁺, Zn²⁺), es forma un complex o un quelat, el qual és transferit quantitativament a la fase orgànica. Com que els complexos de ditizona amb molts metalls són intensament colorats, la determinació es fa mitjançant colorimetria o espectrofotometria.

Tot i que la ditizona és un àcid dipròtic (H₂Dz), actua com un àcid monopròtic fins a pH = 12 (pK_a = 4,7), la qual cosa vol dir que els seus derivats metàl·lics poden ser ditizonats primaris (per exemple AgHDz), la formació dels quals es veu afavorida en medi àcid i en excés de ditizona, o bé ditizonats secundaris (per exemple Ag₂Dz), la formació dels quals es veu afavorida en medi alcalí i en deficiència de ditizona. L'hidrogen àcid, que s'allibera en forma de protó, és el del grup tiol. Els ditizonats primaris es formen per la interacció entre el metall i la ditizona segons la reacció Mⁿ⁺ + n H₂Dz → M(HDz)_n + nH⁺. La selectivitat d'aquesta reacció es pot millorar controlant el pH o bé emprant un agent emmascarant com el cianur, el tiocianat, el tiosulfat i l'àcid etilendiaminotetraacètic. D'altra banda, els metalls que a valors de pH superiors a 12 i en deficiència de ditizona formen un segon complex (Cu, Ag, Au, Hg, Bi, Pd) ho fan a través de la reacció 2 M(HDz)_n → M₂Dz_n + n H₂Dz. Habitualment, els complexos primaris són analíticament més útils que els complexos secundaris, els quals són menys estables i menys solubles en dissolvents orgànics.

La ditizona sempre està impurificada, ja que s'oxida fàcilment (fins i tot per l'oxigen de l'aire) a difeniltiocarbodiazona (C₆H₅N=NC(=S)N=NC₆H₅), la qual no reacciona amb els ions metàl·lics; per aquest motiu, cal que les solucions de ditizona es preparin a diari i es conservin a la nevera.