falcó sacre - Neoloteca

Nota

• Criteris aplicats pel Consell Supervisor en l'aprovació del terme falcó sacre:
  
  S'aprova la denominació falcó sacre pels motius següents:
  
  ·pel que fa al nucli falcó, és una forma ja recollida al diccionari normatiu, que s'aplica a diverses espècies de la família dels falcònids;
  
  ·quant al nom específic, sacre, és una forma d'origen àrab (de şaqr, i aquest, potser, del llatí sacer 'sagrat') ja documentada en obres lexicogràfiques catalanes per a designar, d'una banda, una mena d'aspi o escurçó (aquesta accepció es recull al diccionari normatiu) i, d'altra banda, una espècie de falcó;(1)
  
  ·el Diccionari descriptiu de la llengua catalana(2) indica que nombrosos diccionaris catalans antics recullen la forma sacre amb l'accepció "ocell rapinyaire, molt semblant al falcó, de plomes quasi rosses i algunes tirant a blanques, amb les ales i el bec blaus";(3)
  
  ·és una denominació recollida en fonts catalanes del sector i en alguna font lexicogràfica per a fer referència a aquesta espècie concreta;
  
  ·en altres llengües s'utilitza la denominació paral·lela;
  
  ·té el vistiplau dels especialistes.
  
  Es descarta la forma falcó sagrat, proposada inicialment pels especialistes, perquè, pels motius exposats més amunt, es considera preferible falcó sacre. D'altra banda, la forma falcó sagrat es documenta en algunes fonts referida a l'espècie Falco rusticolus (coneguda preferentment com a grifó) i, per tant, podria generar confusió.
  
  (1)Vegeu per exemple el diccionari etimològic de Coromines (COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial: La Caixa, 1983-2001. 10 v.).
  
  (2)Institut d'Estudis Catalans. Diccionari descriptiu de la llengua catalana [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, [2016]. <<dcc.iec.cat/ddlc/index.asp&gt;>
  
  (3)Concretament, el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari Pal·las, d'Emili Vallès (1927); el Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, de Pere Labèrnia (1839-1840); el Diccionario catalan-castellano-latino, de J. Esteve, J. Bellvitges i A. Juglà (1803-1805), i el Diccionári menorquí españól francês y llatí, d'A. Febrer i Cardona (manuscrit, principis del segle XIX).
  
  [Acta 626, 27 de setembre de 2017]