Nota

• Àmbit: Espanya
• La modalitat bàsica dels delictes d'apoderament és el furt, i també integren aquesta categoria altres infraccions com ara el robatori amb força en les coses, el robatori amb violència o intimidació i el furt o robatori d'ús de vehicles de motor. Alguns autors amplien aquesta figura doctrinal a alguns delictes de naturalesa no estrictament patrimonial, com és el cas de la realització arbitrària del mateix dret.
  La conducta d'apoderament s'acostuma a definir com el comportament de caràcter actiu que implica un desplaçament material de la cosa de l'àmbit patrimonial del subjecte passiu a l'àmbit patrimonial del subjecte actiu. Aquest criteri permet distingir els delictes d'apoderament d'altres infraccions contra el patrimoni com ara les anomenades defraudacions (estafa, apropiació indeguda). No obstant això, en alguns casos el simple requisit de l'apoderament no és un criteri evident de distinció si no es complementa amb l'element subjectiu del tipus. Així, per exemple, un apoderament amb ànim de lucre es pot considerar furt, però la mateixa conducta tinguda amb l'ànim de destruir la cosa és una temptativa de danys. Els delictes d'apoderament plantegen una certa discussió doctrinal sobre el moment de llur consumació.
  Històricament, s'han proposat diverses solucions per a aquest problema, que tenen l'origen en el dret romà, i que s'expressen en figures com ara la contrectatio rei (moment en què l'autor té contacte físic amb la cosa), l'ablatio rei (moment en què la cosa és desplaçada físicament per qui se n'apodera), o la illatio rei (instant en què l'autor ha posat totalment la cosa fora de l'abast del propietari legítim).
  Actualment, la major part de la doctrina i la jurisprudència consideren que l'acte d'apoderament només comporta la consumació del tipus corresponent quan l'autor assoleix la possibilitat d'exercici de facultats dominicals sobre l'objecte: l'anomenat criteri de la disponibilitat (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 26.5.1998, ponent: García-Calvo y Montiel). D'acord amb aquest criteri, per a poder apreciar la consumació no cal que el subjecte exerceixi efectivament actes de domini, sinó que n'hi ha prou que gaudeixi en algun moment, tot i que sigui molt breu, de la capacitat material de dur-los a terme, encara que més endavant es vegi privat d'aquesta possibilitat (STS del 16.9.1982, ponent: Gómez de Liaño y Cobaleda).
  En alguna sentència (STS del 2.11.1992, ponent: Montero Fernández-Cid) s'hi afegeix que la consumació també es dona en els casos en què el titular de la cosa no la pot recuperar sense un cert esforç per vèncer la resistència de qui se n'ha apoderat. Aquesta doctrina té una importància especial en els casos en què el subjecte actiu és descobert in fraganti en el moment de tenir la conducta delictiva i és perseguit immediatament, o en els casos en què el propietari, just després de l'apoderament, li pren la cosa (STS del 16.9.1982).
  El criteri de la disponibilitat determina que en aquests casos tan sols es pugui apreciar una temptativa del corresponent delicte d'apoderament, i no un delicte consumat. En canvi, hi ha consumació quan la persecució s'interromp i el subjecte gaudeix durant algun moment de disponibilitat sobre la cosa (STS de l'1.12.1999, ponent: Delgado García).
  S'ha plantejat un debat doctrinal sobre el moment de consumació dels delictes d'apoderament comesos en superfícies comercials i es discuteix la possibilitat d'apreciar la consumació del delicte en casos en què el subjecte ja té la cosa en el seu poder, però encara no ha abandonat físicament el local. En tots els delictes d'apoderament, l'assoliment efectiu del lucre que persegueix el subjecte actiu no és necessari per a la consumació, sinó que forma part de la fase d'esgotament del delicte, irrellevant per al judici de tipicitat.